Anàlisi

‘Sóc Nevenka’ és un acte de justícia

És impossible veure l’última pel·lícula d’Icíar Bollaín i no sentir-se devastat emocionalment. L’ensordidora ovació que va rebre Sóc Nevenka al festival de Sant Sebastià és perfectament lògica. Un té la impressió d’estar davant d’un acte de reconeixement, davant d’un acte de justícia, si és que una obra de ficció pot aspirar a una cosa tan gran. Una justícia (la oficial, la que s’imparteix cada dia als tribunals d’Espanya) que, per cert, Nevenka Fernández no va rebre quan va denunciar l’alcalde de Ponferrada per assetjament sexual, el 2001. Va rebre un veredicte favorable, però no justícia.

Ismael Álvarez va ser declarat culpable i se li va imposar una multa de 6.480 euros i una indemnització de 12.000. Una ridiculesa, després d’haver abusat d’una treballadora al seu càrrec i d’haver convertit la seva vida en un infern. Sobre aquest eix construeix Bollaín el seu relat, encara que podria haver-ho fet també sobre el judici o sobre el tractament vergonyós que el cas va rebre al seu moment per part dels mitjans de comunicació. La directora també toca aquestes vessants, però se centra en el malson de l’assetjament, convertint la història de Nevenka en una pel·lícula de terror.

A aquell delicte fa més de 20 anys que es va perpetrar i, tanmateix, la història és absolutament actual. Es podrà dir, amb raó, que en aquest temps hem assistit a un progressiu avenç moral. Tenim la impressió que uns fets com aquells no podrien passar avui. Aquesta impressió és falsa, per descomptat. Encara passen, potser amb menys desvergonyiment, amb menys jactància, de manera més velada, però encara passen.

La pel·lícula, a més, és rabiosament actual perquè parla d’un tema central en el feminisme d’avui: el consentiment. Després de veure Sóc Nevenka, només un idiota o un canalla podria discutir la màxima de «només sí és sí». Perquè la cinta és estremidorament pedagògica, terroríficament aclaridora.

Nevenka, de fet, va mantenir una curta relació amb Ismael Álvarez, però no va voler continuar amb ella. No sembla gaire difícil d’entendre. Potser ho era en aquell moment, però avui? Doncs sí, avui també. El que passa és que avui ja no hi ha excuses: qui no ho entén és perquè no ho vol entendre.

I hi ha moltes persones que no ho volen entendre. Ismael Álvarez va tornar a la política i es va presentar a les eleccions a Ponferrada amb una candidatura independent. Va obtenir cinc regidors. Malgrat els seus antecedents, l’exalcalde segueix tenint partidaris. I tot i que això ja és gravíssim, no és l’únic exemple d’immoralitat que es desprèn d’aquest cas. L’anterior partit d’Álvarez, el Partit Popular, governa avui a Ponferrada i no va concedir els permisos necessaris per rodar-hi Sóc Nevenka. Mai van respondre a les peticions de la productora. La pel·lícula es va haver de rodar a Zamora.

Tot i que l’assetjament va quedar demostrat en seu judicial, hi ha qui mai va creure Nevenka. Per començar, no ho van fer la majoria dels mitjans de comunicació que van tractar el cas fa 23 anys. I fa bé Bollaín de mostrar-los en la seva pel·lícula, perquè se’ls reconegui. Alguns d’aquells presentadors s’han retirat de la primera línia de la informació (com és el cas d’Alfredo Urdaci), d’altres continuen al peu del canó i desplegant les mateixes males arts (Ana Rosa Quintana, per exemple). Ismael Álvarez va publicar l’any passat un llibre amb voluntat exculpatòria titulat Escrito queda; l’hi va animar a escriure Arcadi Espada. L’exalcalde ve a dir el que ja va dir al judici, que l’assetjat era ell. Malgrat les centenars de trucades (moltes vegades més de 20 al dia) consignades en el registre telefònic de Nevenka Fernández, l’assetjat era ell.

«Tinc la impressió que la culpable sóc jo», va exclamar Gisèle Pelicot, fa tot just una setmana, davant del tribunal que jutja el seu marit per drogar-la i entregar-la a desenes d’homes perquè la violessin. Alguna cosa semblant va haver de dir el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó el 2002 per tallar l’agressiu al·legat del fiscal: Nevenka Fernández no es trobava allà en qualitat d’acusada, sinó de víctima.

D’on va treure forces Nevenka per sobreposar-se als aguts quadres d’ansietat, estrès i depressió que va patir i per presentar la seva denúncia contra un home que era la personificació del poder absolut a la seva ciutat? «Ella diu que va ser una qüestió vital. Que si no parlava, es moria», explica Icíar Bollaín en una entrevista amb Kinótico. Va tenir el suport de la seva parella (Lucas, «un home modern per a l’època, que va entendre perfectament el tema del consentiment»), de la regidora del PSOE (Charo Velasco), del seu advocat (Adolfo Barreda), del seu psicoanalista, «sense ells no ho hauria pogut fer». Però hi ha alguna cosa més, segons la directora: «El seu sentit de la dignitat. Hi ha gent que té un gran sentit de la dignitat i ella no estava disposada a marxar amb aquella mentida a sobre, amb aquella brutícia, aquell trauma, aquell dolor que li havia imposat aquest home».

A Sóc Nevenka, Bollaín ha optat per una realització molt austera, com correspon a la gravetat del tema. Qualsevol aspiració estilística hauria frivolitzat el contingut aclaparador de la història real. Ella, que ja va guanyar un Goya amb una pel·lícula sobre la violència masclista com Te doy mis ojos (2003), sap perfectament com abordar aquest tipus de relats. I té també un olfacte especial per a fer els seus càstings. La potència pertorbadora de la pel·lícula prové fonamentalment de la magnífica feina dels seus protagonistes, Mireia Oriol i Urko Olazabal. Amb aquest últim ja va treballar a Maixabel (2021), on va oferir un altre recital que li va valer els màxims premis de la indústria. Serà estrany que el proper dissabte la commoció provocada per Sóc Nevenka no quedi reflectida al palmarès del festival de Sant Sebastià. Tot i que de naturalesa diferent, aquest serà un altre acte de justícia.

Article original de