Opinió

‘The Florida Project’

The Florida Project és una pel·lícula extraordinària dirigida per Sean Baker i vista amb la mirada d’una nena de sis anys i dels seus companys de joc. Viuen en un motel a prop d’Orlando, a les portes del món de Disney. Juguen tot el dia al carrer –la pel·lícula passa durant les vacances–i fan entremaliadures de tota mena; algunes poden tenir conseqüències molt greus.

La principal protagonista es diu Moonee i viu en una de les habitacions del motel amb la seva mare que es dedica a la prostitució. A la nena, però, se la veu sempre feliç, bellugant-se al bell mig d’un espai  obert ple d’aventures.

No té pare, però l’home que s’encarrega de vigilar el motel –gran, com sempre, Willem Dafoe– té cura de les criatures com una mena d’àngel benefactor, que és com haurien de ser sempre els àngels.

I arriba el moment dramàtic, perquè intervenen els serveis socials i s’ha de decidir si la nena rep les atencions que necessita o han de separar-la de la mare i portar-la a una família d’acollida. Decisió molt difícil de prendre sobretot quan veus que la nena vessa felicitat per tot arreu, tot i les dificultats objectives que té la seva vida.

Si fa dies ens meravellaven de les interpretacions infantils de la pel·lícula Estiu del 93, ara ens podem tornar a meravellar amb el treball de les criatures d’aquesta pel·lícula, sobretot de la interpretació de Brooklyn Kimberly Prince, que dóna vida a la petita Moonee amb tanta naturalitat que arriba a fer-te sentir profundament commogut.

El guió planteja un dubte ètic molt anguniós: cal separar una criatura de la seva mare perquè veiem que no li dóna tot allò que creiem que necessita i tot allò a que té dret i, per tant, pensem que estarà  millor amb una família d’acollida o la deixem amb la mare que coneix i que a la seva manera se l’estima? I la pregunta més inquietant i més necessària de dir en veu alta: per què redimonis  ningú  es preocupa de la mare d’aquesta nena, de donar-li feina i el que necessita per viure i perquè pugui tenir cura de la seva filla?

No us perdeu The Florida project perquè poques vegades veiem la pobresa i l’abandonament amb els ulls feliços d’una criatura que juga i que no qüestiona res ni es queixa mai de la situació que viu fins que arriba l’instant de la separació. Un final obert que m’ha recordat el Truffaut dels 400 cops, tot i que ell filma el seu protagonista quan arriba a la platja i mira la càmera, que vol dir que ens mira a nosaltres que restem silenciosos i avergonyits a la butaca, i aquí els últims plans són de les nenes entrant dins el món de Disney mentre fugen del món real.