Opinió

Tornem a l’escola: Tot un repte!

Un nou curs escolar s’obre pas, i amb ell arriba un ventall d’emocions, expectatives i també neguits. La tornada a l’escola no és mai una rutina mecànica: és un moment de transició que afecta infants, adolescents, famílies i mestres i professorat.

Per als més petits, l’inici de curs sol estar tenyit d’il·lusió: estrenar el material escolar, descobrir qui serà el nou tutor o tutora, retrobar-se amb els companys que fa setmanes que no veuen… És un ritual que genera entusiasme i ganes de començar. Però a mesura que els nois i noies creixen, apareixen altres inquietuds més complexes: Encaixaré amb el grup? Seré capaç de seguir el ritme? Em sentiré motivat o m’avorriré?

Per això, la tornada a l’escola va molt més enllà de preparar la roba, la motxilla i els llibres. És, sobretot, un procés de preparació emocional i social.

Les notícies ens avancen les novetats que marquen el curs: més docents i recursos, noves normatives (com la prohibició de l’ús del mòbil, rellotges intel·ligents i pantalles dins l’aula), topalls d’alumnes i, alhora, un augment d’estudiants amb necessitats específiques de suport educatiu. Tot plegat configura un escenari cada vegada més complex que demana implicació col·lectiva.

Des del COPEC, veiem el sistema educatiu com un tamboret de tres potes: escola, família i entorn sociocultural. Només si aquestes tres potes estan ben equilibrades podrem garantir una educació sòlida i significativa.

La família: la primera educadora

La família és el primer espai d’aprenentatge, i el seu paper és clau per generar hàbits i actituds positives.

Què podem fer des de casa? A tall d’exemple…

• Conversar amb els infants i adolescents. Preguntar-los què esperen del curs, quins reptes volen assolir i ajudar-los a definir objectius concrets i avaluables. Un objectiu sense un pla realista és només un desig que dura com un estel fugaç. No cal que siguin grans fites: llegir tres pàgines cada dia, fer els deures a l’hora establerta, endreçar el material o mantenir l’espai de treball net. Petits compromisos que generen responsabilitat i autoestima. Sense compromís no hi ha interès. Com deia Sèneca “Quan no saps cap on navegues, cap vent és favorable”.
• Predicar amb l’exemple. Observar és una forma d’aprendre, de fet aprenem de forma inconscient així imitar el que fa una altra persona és un aprenentatge sense esforç i de manera automàtica. Si volem que els nostres fills/filles llegeixin, llegim nosaltres. Per què Finlàndia té l’indicador més alt en comprensió lectora? Forma part del currículum de manera específica? No! Simplement els pares llegeixen molt, les biblioteques són importants i pares, mares i fills/filles hi van junts com qui va al cinema.
• Autolimitar-nos en l’ús de pantalles. Si volem que els nostres infants i adolescents limitin l’ús de pantalles, siguem els primers a fer-ho. El missatge “fes el que et dic i no el que faig” no funciona. Els nostres fills/filles aprenen sobretot del que ens veuen fer.
• Acompanyar sense sobreprotegir. Ser-hi presents, escoltar i donar suport, però també deixar-los experimentar, equivocar-se i trobar les seves pròpies estratègies. La confiança és un regal educatiu imprescindible. Cal donar espai per expressar emocions, frustracions i pors. Escoltar, amb escolta activa, sense interrompre, sense fer cares, sense posar-se nerviós val més que qualsevol altra acció.

L’escola: un espai de descoberta i exigència

• Necessitem mestres i professorat motivats, que estimin els infants i els adolescents i siguin al mateix temps exigents. Docents que sàpiguen quin és el seu paper, propers, però no col·legues. Docents que tinguin en compte que la societat ha canviat, que ha canviat el nivell d’exigència i la maduresa de l’alumnat -per un seguit de factors que ara no enumerarem. Així doncs, hem de tenir present que cada cop hi ha més alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, alumnat amb més dificultats d’aprenentatge però cal pensar i descobrir que cada l’alumne és excepcional en alguna cosa i a nosaltres com a docents o bé com a orientadors/res ens toca descobrir. I aquesta aventura per descobrir l’excepcionalitat de cada personeta és el que fa aquesta feina engrescadora i humana.
• Fer un diagnòstic o radiografia del que passa és ben senzill i més en aquest tema on tothom es creu expert, però si ho comparem amb l’àmbit sanitari trobem que tot metge després del diagnòstic aporta una solució, un tractament, una teràpia. Per què no ho fem en el món educatiu on tant ens hi juguem? Seguint amb la pràctica clínica és freqüent veure equips reunits per tal de buscar la millor solució pel pacient, solució personalitzada i no pas a l’engròs. Aquesta és la tasca del pedagog/a- psicopedagog/a plantejar el cas i buscar la solució òptima. Dins l’equip clínic hi ha persones amb diferents rols i tasques però no he sentit dir mai que un cap de departament o cirurgia “no ha trepitjat mai un quiròfan o un hospital”. Per què en el cas dels professionals de la pedagogia i la psicopedagogia es permeten aquestes llicències per part d’alguns professionals del sector educatiu?

La societat: el mirall

El tercer pilar del sistema educatiu és l’entorn sociocultural. No podem demanar a infants i adolescents que valorin l’esforç i el coneixement si la societat els ofereix constantment models oposats.

Ens fem preguntes prou sovint?

• Quin missatge transmetem amb els continguts televisius, musicals o digitals que consumeixen?
• Quines activitats culturals i esportives posem al seu abast?
• Quins referents exalcem com a societat?
• Quantes aportacions positives rep el Departament d’Educació per millorar resultats que no estiguin condicionades per interessos partidistes o econòmics?
• Per què no comptar amb equips tècnics, amb vàlua, que treballin per millorar el sistema?
• Res del que s’havia fet fins aleshores té valor? Cal anar començant sempre de zero? Qui es compromet a què?
• És notícia algú que abandona la seva feina perquè no pot més? Síndrome de Burnout? En molts àmbits no és cap notícia, en educació SÍ. Per què?
• Es permet la mateixa irrisió en altres entorns laborals siguin empresarials, esportius o clínics?

La crítica és fàcil, però el que cal de debò són propostes constructives.

Conclusió: alineant les tres potes

De la mateixa manera que de tant en tant s’alineen els astres, també hauria d’alinear-se aquest triangle educatiu format per família, escola i societat. Només quan les tres potes del tamboret treballin en la mateixa direcció podrem oferir als nostres infants i adolescents una educació plena, ambiciosa i humana.

La tornada a l’escola és, doncs, un repte compartit. I, com tot repte, pot ser viscut amb neguit o amb esperança. L’alegria i l’actitud positiva són elements imprescindibles en el nostre dia a dia com a docents, com a família i com a societat.

Pensem-hi! Marquem-nos objectius o reptes i animem els altres a fer-ho també. Busquem processos de millora. Entre tots farem que aquest moment de l’any sigui no només l’inici d’un curs, sinó l’oportunitat d’un creixement personal i col·lectiu.