Opinió

Crisi i educació a Catalunya (I): Trajectòries escolars molt desiguals

Jaume Carbonell és exdirector de Cuadernos de Pedagogía i assessor de projectes editorials

El pensador Zygmunt Bauman, en el seu darrer llibre, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, ens explica que des de fa 20 o 30 anys -a diferència del que succeia abans- la distància entre els països desenvolupats i la resta del món està disminuint, i, pel contrari, a l’interior de les societats riques les desigualtats s’estan disparant. Només cal recordar, a tall d’exemple, l’enorme contestació social que va haver-hi per part dels joves immigrants a la banlieu de París no fa gaires anys per denunciar les precàries condicions de vida i i el que ells consideraven una estafa: la integració i mobilitat social que els havien promès a l’escola. També en un informe recent i molt ben documentat d’Intermón-Osfam es posa de relleu aquesta nova circumstància.

I a Catalunya, i concretament a l’educació, què està passant? Les dades de les diverses fonts també indiquen que a partir  de la crisi del 2008 les desigualtats s’estan accentuant de manera significativa. I a L’Estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2013, publicat per la Fundació Jaume Bofill,  s’ofereix un compendi ampli i  rigurós d’estadístiques, comentaris i propostes que dona molt joc per la interpretació i el debat, que és el que fa sovint aquest lobby, un dels més influents en el camp de l’educació. Una de les evidències més clares de la desigualtat educativa és que Catalunya està al grup de països europeus amb més pobresa infantil; l’altre és l’elevada taxa de població jove que ni estudia ni treballa -l’any 2012, el 24,8% de la població de 18 a 24 anys: un jove de cada quatre-, només per darrere de Canàries, Andalusia, Extremadura i Balears.

La població escolar reprodueix l’estructura sòcioeconòmica de les famílies -l’ascensor social que funcionava els anys de bonança s’aturat amb la crisi- es polaritza en l’anomenada societat escolar dels tres terços que caldria matisar. El primer grup, que representa el 24%,  pertany a l’alumnat que abandona prematurament els estudis sense obtenir l’ESO; la taxa ha disminuït degut a l’atur i el retorn a les aules, però encara som lluny de la mitjana europea (12,8%).  Es tracta del col·lectiu més vulnerable, amb més riscos d’exclusió social  i  amb més dificultats per accedir al mercat de treball.

El segon grup és el que obté l’ESO o fins i tot el Batxillerat i es desplaça cada cop més cap a la Formació de Grau Mitjà i Superior, uns estudis tradicionalment poc valorats però molt menys costosos que els universitaris -que pateixen un forta pujada de les taxes i una reducció sensible de les beques- i amb possibilitats d’accedir al mercat de treball. És el col·lectiu que ocupa l’oferta majoritària de treballs de baixa qualificació i en condicions cada cop més precàries: la tendència apunta als minijobs alemanys i al model d’explotació laboral xinès.

I el tercer grup, d’un terç aproximadament, és el dels joves que entren a la universitat, amb un itinerari que, amb postgraus i màsters, cada vegada s’estira més. L’estructura ocupacional ofereix pocs llocs de treball d’alta qualificació -hi contribueix també la disminució de la despesa en I+D-, fet que fa pujar l’atur, l’ocupació en llocs de treball menys qualificats o la creixent emigració a l’estranger.

L’Anuari de la Fundació Bofill destaca que, malgrat les deficiències i dificultats, l’educació ha millorat en els darrers anys. Ara bé, la persistència de les altes taxes d’atur i la vulnerabilitat de les famílies més pobres, amb la retallada de la despesa educativa en aspectes tan sensibles com les beques de menjador que no arriben a cobrir les creixents necessitats o els suports a l’alummnat amb més dificultats poden crear situacions d’absentisme escolar i fa que creixin les diferències entre els alumnes que van bé i els que van malament. També hi ha altres senyals d’alerta preocupants: la disminució dels ajuts públics a l’escola bressol -no només provocats per la davallada demográfica- que incideix en l’augment de les matrícules i la disminució de la demanda; i el retrocés, també per la falta d’inversions, de les segones oportunitats educatives i de l’oferta formativa al llarg de tota la vida.

On ens pot portar una política que mentre augmenten les necessitats socials no paren de disminuir les prestacions socials? Fins ara, els efectes de les retallades s’han contingut en part gràcies als grans esforços dels mestres i els sacrificis de les famílies. Però aquests dos matalassos tenen un límit de resistència quan ja s’estan traspassant masses línies vermelles.