Actualitat

Tres novel·les per a joves inconformistes

No només de literatura juvenil viuen els joves. Clàssics i no tan clàssics de la literatura acompanyen els inconformistes. Un bon exemple són les anomenades novel·les d’aprenentatge, aquelles en les que el narrador, normalment jove, explica en primera persona un viatge, sigui real o simbòlic, que l’ajuda a descobrir el món, sovint acompanyat d’un altre personatge que protagonitza la història. Aquí recollim tres novel·les que per una raó o altra agradaran als rebels i als que no es conformen.

‘El vigilant en el camp de sègol’, de J.D. Salinger

Per jove inconformista, Holden Caulfield, el protagonista de El vigilant en el camp de sègol (1951). Caulfield es presenta dient-li al lector que segurament voldrà saber on va nèixer, com va ser la seva infància, a què es dedicaven els seus pares, “i tot aquesta porqueria estil David Copperfield”, però que no li ve de gust. L’han expulsat de l’internat on estudiava i no va poder adaptar-se a les normes i convencions d’un model uniformitzador i aprofita els tres dies que passen fins el dia que els seus pares l’esperen a casa per endinsar-se als racons més sòrdids de la Nova York del moment. Renecs i males paraules estan garantits, i sobretot la crítica a les formalitats i la hipocresia: “Em passo el dia dient ‘Encantat d’haver-te conegut’ a persones que no estic en absolut encantat d’haver conegut. Si vols seguir viu, has de dir aquestes coses, però”.

‘A la carretera’, de Jack Kerouac

Seguint en la línia dels que no volen adaptar-se trobem Sal Paradise, el narrador que representa el mateix autor, Jack Kerouac. A la carretera (1957) explica els seus viatges amb Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady –una icona per a tota una generació d’escriptors nord-americans–, de punta a punta dels Estats Units. Però Paradise no és un adolescent rebel, és un escriptor fatigat de la vida acadèmica i la companyia de Dean Moriarty li dóna l’oportunitat de viure noves experiències: “Tots els meus amics novaiorquesos estaven en la posició negativa de malson de combatre la societat i exposar els seus avorrits motius llibrescos o polítics o psicoanalítics, i el Dean es limitava a desplaçar-se per la societat, àvid de pa i amor; no li importava que fos d’una manera o d’una altra”. Per qui s’atreveixi a afrontar-se a la novel·la en tota l’essència del seu ritme frenètic, pot afrontar-se al rotlle original, sense paràgrafs i amb els noms reals dels personatges, referents de la cultura beat.

‘El padre de Blancanieves’, de Belén Gopegui

El padre de Blancanieves (2009) són moltes històries en una. Susana és una d’aquestes joves inconformistes, que milita en una organització d’esquerres i posa en pràctica idees revolucionàries per canviar el món amb la pràctica quotidiana. La veritable història d’aprenentatge, però, la viu la seva mare, Manuela, una professora d’institut que comença a replantejar la seva vida i els seus privilegis. La novel·la arrenca de l’aparició d’un repartidor equatorià a qui han fet fora després d’una queixa de Manuela i que la culpa de la situació en la que queda la seva família. És la història del xoc d’una família de classe mitja “progre” amb la realitat que els envolta, d’un grup de militants que la volen transformar, una mare de família que hi vol trobar el seu lloc i un pare que s’esforça en que res canviï. Tot farcit amb anàlisi marxista de les desigualtats i reflexions al costat de Simone Weil.