Opinió

Un col·lectiu de savis mesells? La UAB com a símptoma

Tant sovint se’ns ven la moto del diàleg, el pacte i la confiança…! En el pla internacional, el diàleg es demana per al gran acord contra l’escalfament global. En el terreny bèl·lic assistim a la falta de sintonia per amorosir els sagnants conflictes de l’altra riba del nostre mar, i de l’Orient Mitjà. I a casa estem pendents ara del diàleg de les forces polítiques independentistes per desencallar el carro i fer-lo anar en una direcció de (un xic més de) justícia social, prosperitat i llibertat. Jo aquí voldria només aportar algunes consideracions sobre el diàleg a la universitat pública, institució que ha estat arreu del món un ferment de canvi social i polític, i que ha actuat, sovint, com a autèntica consciencia col·lectiva i revulsiu.

No em refereixo, és clar, a la universitat burocràtica i domesticada, mera oficina d’expedir títols, sinó a la que gosa rebel·lar-se contra la opressió política i econòmica i contra la manipulació autoritària en un món “en què el diner té capacitat normativa i ha adquirit la insòlita condició de criteri de comportament racional”, com expressava Josep Ramoneda en un article al diari Ara.

La universitat pública va ser, ja durant el franquisme, factor de lluita antifeixista. Qui no recorda els professors Tierno Galván, Aranguren, Valverde o García Calvo, entre d’altres, expedientats el 1965? O el rebombori de les universitats catalanes a favor de la democràcia i els drets nacionals de Catalunya des de l’inici de la fraudulenta Reinstauració borbònica, o la constant activitat de sectors universitaris, especialment d’estudiants, a favor de la democratització i qualitat dels estudis?

A la Universitat Autònoma de Barcelona, per exemple, encara és viva la presència de policia antiavalots a la dècada dels vuitanta (1986) i primers noranta (1992). I no parlem de les mobilitzacions d’estudiants (1998-1999) reprimides per les forces espanyoles d’ordre. En aquell cas, el Claustre General de la Universitat Autònoma de Barcelona, reunit el dia 18 de gener de 1999, per tractar els fets esdevinguts el dia 14 de gener, amb motiu de la visita del president del govern spanyol, José María Aznar, al Centre Nacional de Microelectrònica, i que va acabar amb una càrrega de la Policia Nacional contra els estudiants va condemnar la desproporcionada actuació de les forces de seguretat, va donar suport al rector Carles Solà en la moció de confiança que va presentar, i va declarar persona non grata el president del govern espanyol, José María Aznar, la delegada del govern central a Catalunya, Julia García Valdecasas, i el cos de Policia Nacional.

Començava aleshores l’assalt definitiu neoliberal contra la universitat pública crítica i contra la governança democràtica de la institució universitària. El mateix 1999 s’iniciava el Procés que acabaria en Pla de Bolonya, un procés que la legislació dretana espanyola i catalana beneïen acríticament, amb la llei orgànica 6/2001, del 21 de desembre, d’universitats i la seva adaptació nostrada, la Llei d’universitats de Catalunya del 19 de febrer de 2003.

La contestació popular contra mesures autoritàries de gran transcendència dels primers anys del mil·lenni (2003, grans mobilitzacions contra la guerra d’Iraq) no anà acompanyada d’un clima d’entesa entre estaments universitaris, ans al contrari. Des de 2004-2005 s’establien a les universitats, segons que sembla, llistes negres d’estudiants. S’instaurava un clima d’absència o eclipsi de diàleg, ben perceptible, a la UAB, arran de la gestió de les reformes del Pla Bolonya (2007).

No ha millorat massa des d’aleshores el clima d’entesa, ans al contrari. I un no para de preguntar-se com és que s’hagi pogut arribar al punt on ens trobem ara en un espai de paraula i de raó, d’estudi i de recerca com ha de ser una gran universitat pública catalana.

El tema és el següent: és en curs a la UAB una querella criminal, iniciada el 2013, contra vint-i-set universitaris –25 estudiants, un treballador d’administració i serveis i un professor–, acusats de danys, desordres i lesions[1].

La pregunta és: quin sentit té, quaranta anys justos després de la mort del gran dictador, una UAB perseguint les lluites socials i sindicals?[2]

Pel bé de la universitat pública, i per a estimular el clima de diàleg i d’entesa al país, que prou falta que fa, seria bo que espectacles com aquest litigi –que des de fora estant sembla una venjança en fred– no es produïssin. I que es restablís a la UAB una confiança “pedagògica” per a tractar l’organització dels estudis, el govern o les qüestions sindicals, a partir, així de fàcil –i de difícil!–, de quelcom tan elemental com ENRAONAR[3].

—

[1] Al respecte, sobta que en una època de retallades de més del 25% del pressupost ordinari de la UAB l’advocat escollit per la Universitat per a emprendre l’acusació particular sigui Cristóbal Martell, advocat entre d’altres de la família reial en el cas Urdangarín i dels Pujol. “La denúncia sorgeix arran d’uns presumptes danys ocasionats per una tancada d’alumnes a l’edifici del rectorat al maig de 2013“. Vegeu Crític, periodisme d’investigació, 11 de març de 2015. http://www.elcritic.cat/actualitat/la-uab-fitxa-advocat-dels-pujol-nunez-i-messi-en-un-procediment-penal-contra-estudiants-i-professors-3119

[2] La Vanguardia, Barcelona, 19-11-2015: “La protesta de 2013 se convocó para denunciar los recortes en educación, el incremento de las tasas universitarias y el despido de profesores“.

[3] La paraula “mesell” vol dir persona d’una insensibilitat absoluta. Ve del llatí “misellus”, diminutiu de “míser”, miserable.