Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Un per tots” és la primera part de la coneguda frase que uneix els tres mosqueters, que resulta que són quatre, i en aquest cas és el títol d’una pel·lícula dirigida per David Ilundain –responsable de B de Bárcenas –, que són més de quatre. Uns quants més. Tota una classe de nois i noies de sisè de primària de la ciutat de Casp. A més, aquesta pel·lícula inaugura el BCN Film Festival 2020 i avui dijous, dia 25, s’ha fet una primera projecció al Verdi, una projecció que es repetirà el 15 de juliol destinada als subscriptors i subscriptores del Diari de l’Educació i que acabarà amb una conversa que mantindrem amb el director de la pel·lícula. A les sales de cinema arribarà a mitjans d’agost.
Per mi és un dia especial, perquè he pogut anar al cine després del confinament i tenia molt monu de cine i, a més, al meu estimat Verdi, la meva segona residència.
El protagonista de la pel·lícula afirma que per rebre ajuda fa falta deixar-te ajudar. I jo afegeixo que no sempre qui més a prop està és qui et pot ajudar millor, com passa a la pel·lícula El riu de la vida.
Aleix és un jove interí que va a Casp i ha d’entomar una classe de sisè. Quan arriba, a plena nit, s’atura davant l’escola i dorm dins del cotxe. L’endemà es reuneix amb la directora. No us penseu que és una primera trobada molt preparada. No, cinc minuts de conversa i rebre una carpeta amb els horaris, la llista d’alumnes i les normes –que no ens faltin mai les normes– de l’escola. No hi ha un mestre d’acollida ni res que s’hi assembli. La pel·lícula no ens mostra una escola farcida de reunions. Només en veiem una i és per decidir si s’expulsa una alumna que ha pegat un company i s’ha revoltat contra un dels mestres. I és que Uno para todos vol mostrar-nos altres coses, no pas el funcionament d’una classe o un mestre en el seu element, com passa en bona part del cine que té l’escola i les aules com a protagonistes.
El guió emprèn altres rutes molt més desconegudes però molt importants. El mestre, aquest esplèndid, insegur i observador Aleix –al qual dona vida uns dels actors més autèntics del cine actual, parlo de David Verdaguer, que sap transmetre només amb un gest lleu o amb una mirada totes les emocions que viu– s’adona que falta un alumne. Quan demana informació, davant seu s’obre un abisme perquè l’informen que està a casa perquè pateix una greu malaltia. Però encara fa un altre descobriment: ningú vol que torni perquè aquest noi maltractava els seus companys i companyes. El noi malalt, després de rebre la visita del mestre, torna a assistir a l’escola i comencen a sortir els conflictes que si no són acollits per algú, i aquest algú només pot ser un mestre compromès per millorar les vides dels seus alumnes, es convertiran en una crosta que impedirà que les ferides cicatritzin.
L’Aleix navega com pot en aquest mar de desconeixement i d’inexperiència i tampoc rep un suport decidit de la resta del claustre que es fa ben poc present en tota la història. Però encara ens queda per fer un altre descobriment. Del mestre no en sabem res o gairebé. L’Aleix ha de tenir un passat i intuïm que la vida l’ha ferit. Només en la mesura que podrà ajudar els seus alumnes a afrontar l’arribada del company malalt i la imprescindible reconciliació, només en el moment que serà capaç de dir a una de les noies que si vol ajuda ha de ser prou valenta com per demanar-la i acceptar-la, podrà ell també firmar les paus amb el passat.
Hi ha molts moments brillants, però no puc evitar remarcar una escena antològica: té lloc en una mena de castell de fusta que hi ha en un parc infantil. És molt important saber trobar l’espai on la confidència sorgeixi amb prou naturalitat. L’aula està massa connotada, no deixa de ser un espai de poder. Cal un espai prou neutre per facilitat la proximitat i el parc infantil i unes gotes d’humor ho fan possible.
No espereu veure grans didàctiques ni innovadores metodologies, tot i que la proposta de fer un joc d’ordinador ens mostra un treball per projectes molt competencial i motivador.
Ara bé, si teniu ganes de veure com un mestre construeix la seva relació amb els nois i noies dels quals es fa responsable i amb si mateix, aquesta és una de les vostres pel·lícules.
Al final, quan tot ha estat perdonat i s’acaba el curs, em temia un final de poetes morts, de somriures de Monalissa, de professors Hollands o de nois del cor. Però el meu temor no s’ha complert. El final és molt més adequat. No accepta cap mena de grandiloqüència, perquè respon al tractament íntim de tot el que ha passat: una escena a casa del nen malalt entre ell i una de les companyes de la classe i el mestre que sap que ha arribat el moment de sortir d’escena, que ja no el necessiten.
Aquest és un dels finals. Ens queda l’altre: l’Aleix tot sol dins del cotxe, a punt de marxar… però no us avanço res més, només que la reconciliació amb el passat ja s’ha fet realitat i és molt important perquè hem d’aprendre a conviure amb les nostres ombres. I amb les nostres llums.
Crec que va la pena omplir la sala del cine i deixar-te acaronar per tanta sensibilitat i tanta intel·ligència, perquè les dues coses, quan van unides, són molt millors.
El Diari de l’Educació, 2025