Opinió

Visca l’Escola Moderna!

Emma Goldman va escriure sobre ell: “Va ser un visionari que va sacrificar la seva vida per una societat lliure, on la ignorància i el dogma serien desterrats per sempre”. Aquestes paraules ressonen amb força, 115 anys després de l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia a Montjuïc, on un monument manté viu el record d’un home, un pedagog, un lliurepensador, que va desafiar el poder amb una arma: l’educació.

Internacionalment, van ser nombroses les personalitats que van denunciar que darrere de la sentència de mort de Ferrer i Guàrdia hi havia la voluntat explícita d’acabar amb el seu projecte pedagògic i editorial, que pretenia oferir als infants una educació laica, racional i basada en el pensament crític. “Bé pot dir-se que estem sotmesos a sistemàtica ignorància sobre la qual s’assenta el privilegi i la injustícia”, va escriure. “Conegut el mal sorgeix el remei: la divulgació del saber, la difusió dels mitjans per adquirir-lo. Aquesta és la finalitat de l’Escola Moderna”.

El 1901, l’Escola Moderna va obrir les portes al carrer Bailèn de Barcelona. La seva visió rupturista defensava una educació emancipadora, crítica i lliure de dogmes. Ferrer no només rebutjava la religió com a eix del saber, sinó que també s’oposava a qualsevol forma d’imposició ideològica. A les seves aules, es formaven ciutadans i ciutadanes capaços de transformar la societat.

Però, qui era Ferrer i Guàrdia?

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 1859 a Alella, al Maresme, en el si d’una família pagesa acomodada. Des de jove, va mostrar inquietud per les idees republicanes i el lliurepensament, i va iniciar el seu camí intel·lectual de manera autodidàctica.  Amb 27 anys, quan treballava com a controlador ferroviari, va exercir de correu en l’intent de proclamar la República de 1886, la qual cosa el portà a l’exili a França.

A París, on es va guanyar la vida com a professor de castellà, va entrar en contacte amb les idees pedagògiques més avançades del moment. Va absorbir les idees de pedagogs com Paul Robin, que defensava un ensenyament laic, científic i alliberador. La seva estada en aquesta ciutat no només va consolidar les seves conviccions educatives, sinó que també va madurar les seves idees polítiques, acostant-se a l’anarquisme teòric.

L’experiència parisenca el va impulsar a desenvolupar un projecte educatiu propi que es materialitzaria el 1901. L’Escola Moderna es presentava com una alternativa radical als models educatius tradicionals, rebutjant la religió com a base del saber i introduint principis innovadors com la coeducació amb coeducació de sexes i classes socials, la llibertat d’aprenentatge i la integració del treball manual i les activitats a l’aire lliure en el dia a dia dels infants.

Aquest projecte, tan ambiciós com subversiu per al seu temps, va topar de ple amb els interessos de les oligarquies i les institucions dominants. Els anys posteriors a l’obertura de l’Escola Moderna van estar marcats per la vigilància constant i la repressió contra Ferrer. El 31 de maig de 1906, Madrid va ser escenari d’un dramàtic atemptat que va sacsejar la societat: una bomba llançada contra el carruatge reial va interrompre brutalment la celebració de les noces d’Alfons XIII i la princesa Victòria Eugènia. Tot i que els monarques van sortir il·lesos, l’explosió va causar la mort de 15 militars i 10 civils i va deixar centenars de ferits.

L’autor de l’intent de regicidi va ser Mateo Morral, qui havia treballat com a bibliotecari a l’Escola Moderna. Aquest fet va ser suficient per convertir Francesc Ferrer i Guàrdia, juntament amb altres figures del món anarquista, en sospitosos de conspiració. Ferrer va ser empresonat durant un any i mig abans de ser, finalment, absolt per manca de proves per part d’un jurat popular. L’Escola Moderna i molts altres centres educatius racionalistes van ser clausurats i la seva figura va quedar marcada per sempre amb l’estigma d’instigador de revoltes i actes subversius.

Ferrer i Guàrdia es traslladà a França i Bèlgica, des d’on va impulsar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, convençut que la transformació social només seria possible si es desmuntaven les estructures de poder des de la base, començant per l’educació dels més joves.

La Setmana Tràgica de Barcelona

L’estiu de 1909, el malestar social va esclatar a la ciutat comtal en una revolta popular contra l’enviament de soldats reservistes a les guerres colonials del Marroc. El govern de l’època va aprofitar l’oportunitat: Ferrer va ser injustament acusat de ser l’instigador d’aquests esdeveniments, que coneixem com la Setmana Tràgica de Barcelona. Sense cap prova concloent que el vinculés directament amb els fets, va ser condemnat. El 13 d’octubre de 1909, va ser afusellat a Montjuïc després d’un consell militar sense garanties ni transparència, que ni tan sols respectà els drets més bàsics de la defensa.

El que va encendre els carrers de Barcelona i va incendiar les Esglésies de gran part de Catalunya no va ser cap acció de Ferrer i Guàrdia. Però la seva aposta per una renovació educativa basada en el progrés científic, en la igualtat entre homes i dones, i en l’emancipació de la classe treballadora era, per al poder, una amenaça encara més gran que qualsevol subversió violenta. En paraules del mateix Ferrer, el seu únic delicte havia estat crear escoles per elevar el nivell cultural del poble treballador.

El llegat de Ferrer i Guàrdia

L’obra de Ferrer i Guàrdia no s’esvaeix amb la seva mort: el seu record va travessar fronteres i va convertir-se en un símbol del lliurepensament i de la lluita per una educació transformadora. A Brussel·les, davant la Universitat Lliure, una estàtua alça una flama cap al cel, simbolitzant la llum del coneixement i la resistència contra la foscor del fanatisme. Aquesta escultura té una rèplica a Montjuïc des de 1990, on commemorem cada any l’aniversari del seu afusellament.

Més de 40 organitzacions l’hem homenatjat enguany a Barcelona en la nostra cita anual per recordar la seva figura i també per reflexionar la urgència de continuar defensant el seu llegat. En ple segle XXI, quan encara es debat sobre el paper de l’educació pública i el seu paper emancipador, el pensament de Ferrer continua sent plenament vigent. En una societat cada cop més polaritzada, on l’educació és un camp de batalla entre ideologies i interessos, recordar figures com Ferrer ens ajuda a no perdre de vista el nostre l’objectiu últim: formar persones lliures, capaces de pensar per elles mateixes.

El projecte educatiu de l’Escola Moderna i la seva editorial van esdevenir una font d’inspiració per a nombrosos moviments pedagògics posteriors. La seva aposta per una educació lliure i crítica va sembrar les bases per a la creació de centenars d’escoles racionalistes, que es van estendre no només a Catalunya i la República espanyola, sinó també a països com els Estats Units, Suïssa i el Brasil. Amb l’objectiu de preservar i difondre aquest coneixement, des de la Fundació Ferrer i Guàrdia hem desenvolupat una web interactiva que permet explorar les escoles racionalistes i laiques inspirades pel pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia.

“Visca l’Escola Moderna!” van ser les darreres paraules. Un crit que, 115 anys després, ha de seguir sent un clam per la llibertat i el progrés. Ferrer i Guàrdia ens recorda que l’educació no només serveix per reproduir el saber existent, sinó per impulsar transformacions socials que redueixin les desigualtats i fomentin una societat més justa.