Acompanyar

Acompanyar ens serveix per escoltar, per tenir cura, per conversar, per compartir, per reflexionar, per conèixer i per encertar amb les millors respostes.

Jaume Carbonell
 
 

El verb acompanyar és el que hem de conjugar a tot arreu i en qualsevol moment. Perquè educar vol dir això: acompanyar processos i projectes de vida, teixir relacions pròximes i establir vincles sòlids d’inclusió i pertinença a una societat lliure, justa i democràtica. Se sosté que aquesta educació –així es proclama reiteradament en tots els fòrums– s’ha de garantir al llarg de tota vida. És realment així? Existeix, en general, una acurada atenció pedagògica durant l’escola Infantil i Primària; també hi és a la Secundària, encara que aquí creixen les dificultats en tractar-se del període més complicat; i és totalment absent en l’alumnat que abandona els estudis i en totes les persones alienes a qualsevol espai d’educació formal o no formal. Vaja, que una part de la ciutadania, en diferents moments de les seves vides, queden a la intempèrie, sense acompanyament ni educació.

Aquest buit educatiu afecta de manera més sensible l’adolescència i la joventut en tractar-se de les etapes de major vulnerabilitat i fragilitat, on es busca l’exploració de nous camins i se succeeixen canvis continus a la recerca d’identitats que donin sentit a les seves vides. ¿Sempre ha estat així? Sens dubte. Però ara s’hi afegeix una diferència qualitativa: tot va més de pressa i els canvis són més bruscos, les transicions al món laboral són més lentes, dificultoses i precàries; l’oferta de majors estímuls vitals i virtuals, amb l’ús massiu de les xarxes socials, obren les portes a una realitat incontrolable; i la complexitat d’un món amb tantes incerteses –Edgar Morin ho explica molt bé– genera processos de socialització nous, diversos i fins a cert punt desconeguts.

Ja ho veieu, no dic res de l’horror causat pels atemptats de Barcelona i Cambrils: s’ha dit gairebé tot. Ni de Ripoll, perquè, com va dir Sòcrates, “només sé que no sé res”. Encara que potser el que plantejo pot tenir alguna cosa a veure amb aquests luctuosos successos. Però tornem al poder educatiu del verb que ens convoca. Acompanyar ens serveix per escoltar, per tenir cura, per conversar, per compartir, per reflexionar, per conèixer i per encertar amb les millors respostes. En dues paraules: per prevenir. Però acompanyar també ens serveix avui per expressar el dolor mitjançant la solidaritat: per estar al costat de les víctimes, la comunitat musulmana, injustament estigmatitzada i culpabilitzada, i amb tot el poble de Ripoll, profundament consternat.

Acompanyar concerneix també a la cura i la defensa de la DEMOCRÀCIA, així en majúscula, i a la cura de les nostres vides per seguir endavant. I acompanyar suposa, finalment, unir-se al crit de “No tinc por” en la gran manifestació convocada dissabte a Barcelona i a altres ciutats.

Jaume Carbonell
Sobre Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. Més articles