Adolescències connectades després del Mobile World Congress: 7 idees per al debat

Els que treballem en acció socioeducativa amb adolescents no hem de saber quins dispositius utilitzen nois i noies, sinó quins tipus d’usos (com, perquè i per a què) en fan, i qui els acompanya en l’aprenentatge i gestió d’aquests

Jordi Bernabeu
 
 
 

7 idees per reflexionar sobre les adolescències connectades. / Foto: marcino

7 idees per reflexionar sobre les adolescències connectades. / Foto: marcino

Estem ja a setmanes post-Mobile World Congress: hem vist com l’interès de la indústria i dels usuaris ja no tenia com a centre d’atenció el nombre de megapíxels, o les capacitats d’emmagatzematge, sinó la quantitat d‘aparells interconnectats i el rendiment que ens produïran. S’han barrejat acríticament conceptes com connexió, producció, eficiència i competitivitat. Han presentat el grafè com a nou material que revolucionarà la producció, i més aviat s’ha amagat la realitat al voltant del Coltan i el drama al Congo en la seva venda i distribució (altrament referenciades per col·lectius i entitats compromeses). Percebem que les relacions estil Her cada vegada estan més a prop, tot i que –a posteriori, sempre a posteriori- ens han avisat de l’alta ocupació pel que fa a cites i espais de contacte físic. Al·lucinats hem quedat quan uns emprenedors catalans han estat capaços de dissenyar una eina que permeti reconèixer les emocions davant d’un anunci publicitari, mentre que s’evitava el discurs al voltant de la quantitat de dades que circulen al voltant nostre autoabocades, i com governs i capitals privats les utilitzen en contra dels nostres interessos. S’han donat a conèixer iniciatives que permeten la introducció dels dispositius a l’aula per a elaborar aplicacions i ja de pas fomentar futurs start uppers. I aquí ha estat quan s’ha parlat d’educació… Tot i que probablement alguna escola del voltant estava treballant amb ordinadors pagats per les famílies o la pantalla digital que ha aportat extraordinàriament l’AMPA.

Deixant de banda tota aquesta innovació tecnològica, i les seves repercussions, els professionals que treballem en l’acció socioeducativa amb adolescents i joves ens trobem cada vegada més una lògica assumpció: no es tracta de saber quins dispositius utilitzen nois i noies, o amb quines aplicacions moure’ns, sinó quins tipus d’usos (com, perquè i per a què) en fan, i qui els acompanya en l’aprenentatge i gestió d’aquests. Traduït: disposar de mòbil, tauleta o el wearable de torn dependrà sobretot de les oportunitats en l’acompanyament del seu ús. I dels recursos socioeconòmics. Per això té sentit parlar de desigualtats, possibilitats d’acompanyament, qualitat de l’ús i oportunitats d’intervenció. En un article anterior comentàvem, conjuntament amb el company Isidre Plaza, diferents propostes per a la Secundària a propòsit de la recerca que vam realitzar. Per tot, a mode de reflexió, s’apunten algunes idees per a la reflexió complementàries.

1. És necessari pensar què pensem quan parlem de ‘comunitat’

Dèiem doncs que no és només un tema d’aparells, sinó de connexions. Pren especial rellevància el sentit comunitari. Cal entendre la xarxa com quelcom més que una suma de perfils interconnectats. Pensant i repensant aspectes com identitat, comunitat i alteritat. I aquí és on ens cal capacitat per ajudar a desenvolupar usos complexos. Lògiques d’ús, i adults, que vagin més enllà de la mera observació i del pur consum, i que tinguin per finalitat preservar diferents eixos. En proposem alguns: 1/ com construir identitat a la xarxa?; 2/ com desenvolupar una lògica comunitària de les xarxes; esdevenint un element de construcció de ciutadania?; 3/ com gestionar les noves relacions?; 4/ com prevenir quedar penjat amb o sense connexió?; 5/ com plantejar un discurs crític al voltant de les nostres dades, la nostra privacitat i el big data com a referència qüestionable?

2. Construïnt arquitectura digital. Compactem-la amb la presencial

Una de les qüestions que ens proposa l’entorn digital és el trencament de barreres clàssiques entre món virtual i físic que des de la visió adulta s’expliquen com a paral·lels (com volent dir que el físic ve a ser el real). Aquestes línies difoses entre presencialitat i virtualitat deixen entreveure que finalment estem parlant de termes complementaris, compatibles i en ús des de la interacció constant. Que alhora aporten debats nous a tensions ja conegudes: vida personal/professional, rol professional/ciutadà, oficina/espai digital, (des)protecció, etc.

Per això cal una reflexió seriosa i acurada al voltant dels nous ‘estars’ professionals. Si el que es tracta és d’acompanyar cal que les seves presències disposin de referents. En diferents espais, també digitals. I que en la digitalitat aquests disposin de criteris per aprofundir entre el contínuum connectabilitat-disponibilitat: “no sempre hi sóc”; “si puc, em va bé –i vull- contestaré”; “rebut”, “ja contestaré”; “ara et dic”; etc.

3. Fomentar la competència del ‘saber desconnectar’

S’estudiarà a l’aula complementant-se amb un grup de WhatsApp, mentre circulen likes a Instagram com a forma d’esbargir-se (no és objectiu d’aquest article aprofundir en el repte de la multitasca). I de la mateixa manera que definim els nois i noies com hiperconnectats, caldrà veure quin serà el paper dels que els envoltem. Pel que caldrà aprofundir en l’exercici de la desconnexió. Desconeixem si potenciant el mindfulness, o seguint les últimes passes destecnologitzadores de les escoles de Silicon Valley (sí, les que feia anys envaïen les aules de tecnologia) però ajudant-nos a conèxier, en l’epoca del vertigen, l’existència de ritmes pausats, complementaris i compatibles. Parlarem de mail perquè existeix el correu postal, de WhatsApp perquè tenim el cara a cara, d’Instagram perquè hi ha places, etc.

Tampoc caiguem en reduccionismes tals com ‘ser esclaus del mòbil’ o ‘estimar-nos a partir de les pantalles’. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre els problemes derivats de les tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir: ens enganxem al mòbil o a les relacions online per suplir altres carències moltes vegades, novament, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis observen com aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Traduït col·loquialment: aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

En definitiva, del ‘no et connectis a l’habitació’ al ‘vine a connectar-te al menjador que així ens veiem’, del ‘estàs enganxat al watsapp’ a ‘què tal si un dia parlem? I a part m’escrius una cosa maca!’, del ‘quan estudïis tanca el facebook’ a ‘tu millor que ningú saps que et distreu i que no’, del ‘no et compro el mòbil’ a ‘regalar-te’l implica acceptar uns pactes’, del ‘no et deixis controlar’ a ‘estima’t i sàpigues què et fa mal i què no’, etc.

4. Seguir defensant: no hi ha referència sense ascendència. També a la xarxa

Com ens ha afirmat en diferents ocasions en Jaume Funes, evitem dos riscos. Primer: no ens constituïm com oportunitats educatives envellides; segon: si la digitalitat és un estat imprescindible, no oblidem com pensar la disponibilitat. Cal conèixer aquestes noves comunitats d’usos i interessos. I en aquest aspecte ens envaeixen noves i interessants qüestions: qui són els seus adults de referència? A qui acudeixen quan tenen un problema? Disposen de persones adultes que esdevenen referents per la seva capacitat de generar sensatesa, proximitat i sensació d’utilitat? L’ascendència educativa (a qui tinc com a referent?) és clau en l’univers dels adolescents. I, en aquest sentit, sembla que els xavals no viuen els adults com a persones properes a qui explicarien els problemes. No entenen (perquè potser no complim aquesta funció) el tutor com a persona que generi relació d’ajuda. La por de la reacció dels pares també esdevé un fre important. Tampoc es connecten en equipaments públics, com podrien ser els juvenils; per tant, no hi ha adults en els seus moments de connexió.

Existeixen casos paradigmàtics del que implica un problema relacional exponencialitzat a la xarxa. Ara que es recorre sovint al concepte (ciber)assetjament sabem que moltes pràctiques amb final tràgic s’haurien pogut desenvolupar de manera diferent si haguessin existit persones amb capacitat d’intervenir en aquestes crisis. Per tot això, avancem tres propostes: 1/ potenciar la figura del tutor i/o professor com a pont entre les persones afectades i els serveis especialitzats, garantint uns criteris d’intervenció: confidencialitat, rapidesa i sentit comú (no tot cal que ho resolguin els professionals externs i/o especialistes); 2/ introduir els serveis especialitzats com a persones quotidianes en les seves vides, i en la comunitat educativa en general; 3/ remarcar en qualsevol acció preventiva que explicar certs problemes (discrecionalment i a gent adulta de confiança) pot ser una bona manera de resoldre’ls.

En definitiva, tractar la idea de l’adult com a quelcom transparent i no com una persona vinculada específicament al control.

5. Cal repensar la qüestió de l’escletxa digital. Ja no per edat. Sinó per possibilitats d’ús

Que el nivell sociocultural de la família té influència en molts aspectes de la vida dels adolescents sembla una obvietat. I també afecta els usos digitals, qüestió que ja començava a aparèixer a les recerques que es publicaven anys enrere: «En les famílies en què el pare i la mare tenen nivells educatius més alts, es redueix dràsticament el consum de televisió i, una mica menys, però encara significatiu, la proporció d’adolescents que fan ús quotidià del mòbil o la consola de joc.» (Temps de les famílies, Marí-Klose, 2008) . A l’estudi La sombra de la crisis del Centre Reina Sofia hi alerten que, entre ara i el 2018, la situació socioeconòmica dels usuaris cada vegada explicarà millor les diferències en l’ús de les TIC. Passarem de l’escletxa digital per qüestió d’edat a l’escletxa digital per qüestions socioeconòmiques. Ens deia Alessandro Gentile (2013) que les diferències entre «els que materialment poden i els que no poden accedir a les TIC» s’aniran eixamplant, i això també comportarà diferències associades per treure’n el millor profit.

Durant el mateix MWC es presentava l’informe ‘L’escletxa digital a la ciutat de Barcelona’ en el qual s’explicaven aquestes diferents lògiques d’ús, accés i qualitat d’ús. I vèiem com en un barri de la zona alta (on viu gent de classe alta) existeixen 30 punts de diferència –positius- en relació a barris de classe mitja-baixa. El diari Crític en un bon repàs al Congrés ho explicava molt bé: ’el 84% dels ciutadans de Barcelona té Internet a casa, un percentatge que s’eleva al 96% a les Corts, però que només és del 62% a Torre Baró. I la mitjana de connexió a través del mòbil és del 76%, amb una diferència de gairebé 40 punts entre la Dreta de l’Eixample (94%) i Torre Baró (55%).’

Tot plegat, quan cada vegada més se’ns recorda que l’èxit o fracàs escolar correlaciona directament amb les desigualtats. Pel que tindrà sentit, garantir l’accessibilitat a aquells entorns amb més dificultats: abocar més recursos a aquells contextos que més ho necessiten. Sense caure en la simplificació ‘a més màquines més problemàtiques associades’. Ja explicàvem com la dificultat no estava en la disposició o no d’ordinador, ni necessàriament en la quantitat hores connectat, sino que aquest ús no fos acompanyat, supervisat i utilitzat com a element de treball i producció. Per això proposem tres eixos d’anàlisi: 1/ dispositius ús (què es fa servir?); 2/ oportunitats accés (qui m’acompanya en el seu aprenentatge?); 3/ qualitat de l’ús (capacitat per elaborar usos complexos).

6. Treballar les analogies familiars en contextos digitals

Durant el 2013, Gámez i Villa presentaven un estudi amb el nom Normas y comunicación sobre el uso de Internet empleadas por los padres y adicción a Internet de los hijos, i en trèiem algunes idees interessants: 1/ És possible que la qualitat de la comunicació, més que la freqüència, estigui relaciona amb l’ús problemàtic d’Internet (Van den Eijden et al., 2010); 2/ El clima general de comunicació amb els pares, més que la comunicació específica relacionada amb Internet, podria precedir l’ús problemàtic d’Internet entre els adolescents; 3/ Les estratègies de prevenció, de l’ús problemàtic de les noves tecnologies, haurien d’incidir sobre la importància de l’establiment d’un conjunt de normes bàsiques respecte a l’ús d’Internet dels fills. Conclusió: els problemes familairs d’internet depenen de la comunicació de base. Res nou, sempre recordant velles afirmacions de l’àmbit educatiu.

A l’escola qualsevol exercici ha d’integrar pares i mares en les seves propostes de funcionament. Proposem la possibilitat d’integrar els familiars en les pràctiques preventives que es desenvolupen. Si cal, en horari lectiu. Per l’altra, cal oferir espais d’assessorament en què els familiars puguin disposar d’escolta i pautes de funcionament. Al cap i a la fi: acompanyar-los educativament.

Pensem que té sentit estandaritzar unes pautes d’ús mínimes ‒sense convertir-les en dogmes. Alguna cosa així com un contracte (no cal que sigui d’una formalitat alta) per marcar uns horaris, uns límits, determinar quines «sancions» es poden contemplar davant els incompliments, alhora de com gestionar la desconnexió. Pràctiques aplicables per a tota la unitat familiar.

7. Recórrer al sentit crític com a mode de reflexió permanent

Ha de ser positiu afrontar la revolució digital també des d’una perspectiva crítica. O com introduir l’ètica en un món que, tot i la lògica de la participació, és conduït per les estratègies de mercat. Esdevé una bona i bonica oportunitat per treballar aspectes lligats a la protecció de les nostres dades, drets i, per extensió, de la nostra privacitat. Per això cal treballar la xarxa com un entorn que ho sap tot i que no esborra. Que, sota excuses d’anàlisi de mercat o seguretat (de cop) d’estat, controla i monitoritza comportaments.

Aspectes com identitat digital, exposició, intimitat, etc. esdevenen referències bàsiques de treball. Tant en un aspecte preventiu (‘compte amb el què penges’) com constructiu (‘una bona manera de garantir-ne una bona gestió és fer-ne un ús positiu’). Tot plegat en ple auge de la filosofia (emancipatòria?) Do it yourself, que com molt bé definineix Marina Garcés (ARA), esdevé ‘el gran basar de la vivència empaquetada, programada i simulada’.

Jordi Bernabeu
Sobre Jordi Bernabeu

Psicòleg i educador. @SobreDrogues i @SobrePantalles (Ajuntament de Granollers). Professor associat d'Educació Social a la UVic. Contacte: Twitter | Més articles