Avis i àvies connectats

Si els néts trien l'eina tecnològica, descarten els avis i àvies. Semblen dues coses irreconciliables o de compatibilitat dubtosa. I si per un moment situem néts i nétes com a alternativa a la bretxa digital?

Liliana Arroyo
 
 
 

Avis i àvies connectats / cc by-sa benralexander (Pixabay)

Quan el timbre de les escoles anuncia el final la jornada de classes, a la porta hi ha un munt d’avis i àvies esperant amb els berenars a punt per als menuts famolencs. Amb les dades a la mà, són els grans cangurs d’aquest país, ja que un de cada quatre avis i àvies cuida dels seus néts almenys 7 hores diàries, l’equivalent a una jornada laboral. I especialment en un país com el nostre, d’estil mediterrani i on el teixit familiar és fonamental per al benestar de la societat. I els experts apunten que aquest fenomen ha augmentat després de la crisi: el paper dels avis i àvies abasta molt més que mimar i cuidar mentre els progenitors treballen.

El problema és que tot i que són els grans cangurs d’aquest país, encara costa incloure’ls en el discurs de la comunitat educativa. Generalment els avis i àvies segueixen sent aquells que fan companyia als nens, que els vigilen entre el final de l’escola i l’inici del torn parental. Així que aquí ens proposem reivindicar el seu dret a ser considerats agents educatius actius, perquè a través del seu exemple són, volent o sense voler-ho, referents. Compartint temps amb ells els infants es xopen dels seus punts de vista, opinions i actituds davant el món i els altres. De fet, aquest canvi de perspectiva és necessari per deixar espai i reconeixement a les seves capacitats i el seu empoderament. El que no vol dir donar-los més feina, més càrrega o més responsabilitats, sinó que aquest temps compartit amb els seus néts sigui oportunitat d’aprenentatge i creixement en les dues direccions.

I posem un exemple des de la revolució digital. Si ens plantem en els debats sobre TIC i educació, aquí sí que la gent gran en queda ja absolutament exclosa sistemàticament. Només en 1 de cada 10 creu que les noves tecnologies serveixen per educar. Fins aquí ens sorprèn poc. Per als més grans, les noves tecnologies són allò que entreté els néts, el que els diverteix mentre estan físicament acompanyats pels avis. El mateix que per a generacions anteriors era la tele: encendre la caixa tonta era desactivar la criatura. Ara, alguns viuen les tecnologies com una barrera: on s’encén la tecnologia, en el moment de connectar amb els dispositius, és el precís instant en què es trenca la màgia nét-avi. En certa manera si trien l’eina tecnològica descarten els avis i àvies. Perquè sembla que les dues coses són irreconciliables o de compatibilitat dubtosa. Però posem-hi una mica d’imaginació: i si per un moment situem néts i nétes com a alternativa a la bretxa digital?

Per als més grans aquesta esquerda entre món digital i analògic és un motiu més de desconnexió, de separació entre els ritmes del món productiu i del que no ho és. Sent objectius, biològicament no hi ha cap barrera perquè canviem d’avis-cangur a avis-connectats. Per la seva simple existència avui i aquí són també ciutadans de la quarta revolució industrial, tant com els que han nascut amb internet sota el braç i un mòbil entre les mans. Dit d’una altra manera, tenen el mateix dret aprendre, gaudir i relacionar-se en aquest nou ecosistema que suposa internet. És clar que hi ha característiques socials (com la condició socioeconòmica o la classe social) que situa alguns més avantatjats que d’altres. Però en el moment que una majoria de nens i joves disposen de mòbil, hi ha aquí oportunitats d’introduir les noves eines de comunicació en la vida de la gent gran. I amb una mica més d’imaginació, no els ubiquem només com a agents passius que s’informen o que es comuniquen amb familiars que potser estan a milers de quilòmetres. Sinó que també poden ser productors de contingut, pujar coses, aportar idees i entrar en converses globals i virtuals.

Perquè també hi ha avis youtubers com el malagueny Juan José Cañas, youtuber als seus 80 anys. I a poc a poc van apareixent-ne més casos a tot el món. Compartir idees, batalles, experiències, receptes o remeis casolans. Sigui quin sigui el propòsit, les noves generacions d’avis i àvies també poden estar connectades. I la clau de Juan José Cañas va ser precisament els seus néts, que van començar a incloure’l als stories d’Instagram (vídeos curts que desapareixen en un dia).

Imaginem una tarda de joc qualsevol, on en comptes de coincidir en l’espai temps i entretenir-se els uns als altres, quan s’acaben els deures entren en escena les noves tecnologies. Sortir a passejar a ritme de caça de Pokémons, trobar tresors amagats gràcies al geocaching o crear un compte amb fotos dels millors parcs de la ciutat i convertir-se en influencers.

El més important és que en aquesta tasca en equip tothom hi guanya. Uns mostren habilitat i atreviment sense límits, perquè, els diem, són nadius digitals. Els altres, amb anys d’experiència a l’esquena, encara que no sàpiguen amb exactitud com funciona l’economia digital, sí que compten amb un bon olfacte, un judici expert i capacitat crítica entrenada durant dècades. Així podem imaginar les tardes d’una altra manera, reconèixer i obrir una infinitat de possibilitats. I no cal que sigui diàriament, però quan vingui de gust, donar peu a que això també passi. I amb allò de “pels néts el que faci falta”, seria fantàstic anar reduint cada vegada més aquesta bretxa i desmuntant la idea de la gent gran desconnectada amb la vitalitat dels youtubers a la vora dels 90.

Liliana Arroyo
Sobre Liliana Arroyo

Liliana Arroyo Moliner és investigadora i docent de la Universitat de Barcelona, a més de consultora independent en projectes internacionals. Contacte: Twitter | Més articles