La innovació educativa davant la segregació escolar

En un informe sobre segregació escolar, el Síndic de Greuges alerta que la innovació en només algunes escoles pot generar desigualtats que s'haurien de combatre estenent els projectes educatius singulars sobretot als centres amb més dificultats

Pau Rodríguez
 
 
 

Foto: Sandra Lázaro

Foto: Sandra Lázaro

Les escoles amb projectes educatius innovadors, les concertades però també les públiques, no només atrauen cada cop més famílies, sinó que aglutinen un perfil social d’alumnat que és lleugerament més afavorit que el de centres de l’entorn. Això no vol dir que calgui frenar el progrés de les escoles més ben valorades, però sí “desenvolupar actuacions per evitar que l’existència de projectes educatius singulars incideixi negativament en l’equitat”, conclou el Síndic de Greuges en el seu darrer informe Segregació escolar a Catalunya: condicions d’escolarització, on identifica pràctiques segregadores –des de la fugida de les famílies de les escoles mal vistes fins a les barreres econòmiques que posen alguns centres– i fa una primera aproximació a quin és el paper de l’autonomia dels centres a l’hora de reproduir o suprimir les desigualtats.

A partir de casos de Barcelona, el Síndic es fixa en alguns dels centres públics amb més sol·licituds –per l’adopció de metodogies més vivencials, com el treball per projectes o per racons–, que solen tenir un tipus d’alumnat més benestant que els del seu entorn més immediat. Es pot donar que una escola pública del barri de l’Eixample tingui al voltant del 10% d’alumnat estranger (o d’alumnat amb beca menjador), mentre que als seus centres veïns el percentatge supera el 20%. Això són “desequilibris” que, segons el Síndic, Rafel Ribó, es podrien reduir aconseguint que els centres més pioners “comparteixin recursos i dinàmiques amb els del seu entorn”.

Que les famílies amb més capital cultural fan una tria més estratègica de l’escola on volen portar els seus fills no és una novetat. De fet, el que les mou a moltes d’elles, a Catalunya però també a la majoria de països, és “evitar els centres que no són com ells”, és a dir, els que tenen alts percentatges d’immigració o pobresa, assegura Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, que l’any 2010 va publicar un estudi sobre què tenen en compte les famílies a l’hora d’escollir escola. El resum seria, diu, que el principal factor de segregació és que el gruix de pares i mares fugen de les escoles més estigmatitzades, mentre que les famílies menys instruïdes tendeixen a portar els seus fills a l’escola que els queda al costat de casa (independentment de com sigui). És aquí on, segons Palacín, cal posar el focus: trencar els alts nivells de segregació que pateixen les escoles que les famílies eviten.

Aquesta recomanació la recull també el Síndic, i la constata Marta Comas, directora de l’àrea d’Innovació, Programes i Formació del Consorci d’Educació de Barcelona. “L’objectiu final ha de ser que la bona escola per als teus fills és la que et queda al costat de casa”, sosté Comas, que defensa precisament la potenciació de projectes educatius sòlids i atractius per atraure demanda en les escoles que menys en tenen. També abocar-hi més recursos i el professorat més preparat.

En aquesta línia coincideixen el Síndic i els experts consultats. És necessari un pla de xoc que garanteixi no només “la qualitat dels projectes educatius dels centres amb més complexitat social”, diu l’informe, sinó també l’impuls de programes com les Escoles Magnet (aliances entre escoles i entitats reconegudes de l’entorn per enriquir el projecte educatiu) o mesures que el departament d’Ensenyament ja ha començat a posar en marxa, com les auditories pedagògiques o la reducció de ràtios –màxim 22 nens per aula– en aquests centres.

Comas relata el cas de les escoles del Poblenou: “Fa tres anys, teníem escoles que anaven disparades amb grans projectes i d’altres que quedaven endarrerides, fet que podia comportar segregació en la matrícula”, explica, “per això vam començar a treballar en xarxa amb les escoles: el primer any, es van explicar entre elles els projectes; el segon any, es van visitar; el tercer, ja treballaven juntes, i ara els veïns les comencen a veure com escoles equivalents”, conclou.

El Síndic també assenyala que “determinades escoles concertades però també públiques”, a través de diferents “relats pedagògics” –com poden ser l’excel·lència i la innovació– han pogut articular “propostes poc inclusives” adreçades a un perfil de famílies. “Quan s’invoca un determinat tipus de família, se’n dissuadeixen d’altres”, sosté. Comas, per contra, sosté en cap cas un model innovador por generar rebuig en famílies de classe treballadora. “Pot passar que un model que requereixi més quotes per a la família, o compra de més materials, pugui fer marxar alguns alumnes, però el tema serà econòmic i no pedagògic”, afirma.

Barreres econòmiques dins l’escola pública

L’informe del Síndic de Greuges identifica, a través de les queixes que li arriben, quines són les pràctiques dels centres que afecten la igualtat d’oportunitats de les famílies. I no només es fixa en les aportacions dineràries que moltes escoles concertades promouen en forma de quotes –una de les barreres més assenyalades–, sinó també en petits impediments que també les escoles públiques poden generar: des d’unes colònies a l’estranger que no tothom es pot pagar fins a apujar les quotes de l’AMPA per finançar material escolar o suports educatius, o fins i tot la cobertura de la sisena hora –aquella que igualava l’horari escolar de la concertada amb el de la pública durant l’època del tripartit–.

Despeses totes elles novament a l’abast de les famílies més benestants. L’informe recull casos d’escoles públiques en barris com Gràcia o Sarrià que reben més de 400 euros l’any per part de les famílies (per material, sortides, AMPA…), mentre que d’altres de Nou Barris només 250.

El Síndic demana al departament d’Ensenyament que elimini aquestes desigualtats a través d’ajudes i subvencions, per exemple, per a que “oportunitats educatives” com les excursions fora del centre, la compra de llibres de text o les activitats extraescolars no acabin depenent de la butxaca de pares i mares. Tot això tenint en compte que, les famílies catalanes destinen un 19% més a l’escolarització dels seus fills que l’any 2007 (aproximadament uns 500 euros l’any).

Garantir oportunitats com aquesta són, segons Palacín, crucials per la salut de l’escola pública. Si, per exemple, l’escola pública tanca les portes a les 16 h sense garantir extraescolars de qualitat i per a tothom, al final moltes famílies acabaran optant per la concertada, que ofereix tot tipus d’activitats fins al vespre. “No estem parlant de luxes afegits”, defensa Palacín, sinó d’espais “d’aprenentatge real”.

Una triple xarxa?

Una altra de les principals conclusions del Síndic és que es podria estar configurant una “triple xarxa” d’escoles, amb dinàmiques de segregació molt més intenses que la que separen la pública i la concertada. En primer lloc, hi hauria les escoles amb composició social desafavorida, “projectes educatius socialment estigmatitzats” i baixa demanda; en segon lloc, centres amb alumnat heterogeni amb projectes educatius consolidats però sense massa capacitat d’atracció; i, per últim, escoles distingides socialment pels seus projectes singulars. En aquesta divisió, segons el Síndic, ja no seria tan important la distinció pública-concertada, atès que en cada xarxa hi hauria escoles de totes dues titularitats.

  • Núria

    No entenc res: la Fundació Bofill assenyala els “dos nivells” de la xarxa pública al mateix temps que impulsa un club, l Escola Nova 21, que els reforça, tot destinant recursos de La Caixa a les anomenades escoles innovadores o “avançades”.