I la llengua oral?

Una educació lingüística que omple la pissarra de morfemes i sintagmes i escamoteja aquests altres aprenentatges, obcecada en taxonomies i definicions, en què encara preval la descripció del sistema abstracte de la llengua, és una educació miop i una lingüística passada de moda

Guadalupe Jover
 
 

Quantes vegades hem volgut parlar en un claustre, en una assemblea de barri, en una reunió de veïns, i no hem sigut capaços de prendre la paraula? Quantes vegades ens hem embrancat en una discussió absurda i hem fet mal sense pretendre-ho –o vam deixar que ens el fessin– per no encertar amb les paraules? Quantes vegades ens les hem vist amb un professional d’enorme prestigi però incapaç de posar-se a l’altura del seu interlocutor i explicar-se de manera que pugui ser entès? A quantes persones coneixem que sàpiguen, de veritat, escoltar?

No. A parlar no se n’aprèn sobre la marxa ni és aquest un aprenentatge que es pugui donar per tancat en els primers anys de vida. A parlar, com a llegir, mai n’acabem d’aprendre. Saber comunicar-nos amb diferents graus de formalitat i en diferents àmbits d’ús no és tasca fàcil. Saber ajustar les nostres paraules a la nostra intenció comunicativa i aconseguir dos dels objectius que confiem a les paraules –l’intercanvi d’informació i l’establiment d’unes relacions respectuoses i, si és possible, cordials– requereix un aprenentatge lent.

Però l’escola, bé ho sabem, fa segles que es desentén de l’oralitat. De res va servir que els currículums de llengües s’obrissin des dels anys 90 als denominats enfocaments comunicatius i que llei rere llei la legislació hagi conferit tant pes a l’oralitat com a l’escriptura: la tradició escolar i les rutines docents han resultat ser grillons enormement efectius. Les avaluacions externes –unes avaluacions centrades en proves de llapis i paper, individuals i a contrarellotge– han acabat per donar el tret de gràcia als tímids intents de fer-se un lloc a l’oralitat en l’educació secundària. Tampoc no hi ajuden les ràtios.

En pocs àmbits com en aquest és tan nítida la dissociació entre el que la societat reclama de l’educació i el que pretenen fer d’ella les instàncies econòmiques obstinades a plegar-nos als seus interessos. Per aquestes, de les quatre habilitats comunicatives la decisiva és la lectura: és la imprescindible per acatar instruccions. Per aquest motiu PISA hi ha posat el focus i és la que té més pes en les revàlides de la LOMCE -dels quatre blocs de continguts del currículum de Llengua castellana el relatiu a l’oralitat simplement desapareix-. Per contra, la ciutadania sap bé de la importància de l’oralitat en la seva vida personal i social.

És en les converses de cada dia on es dirimeix gran part del nostre benestar o malestar quotidià. En elles estan en joc tant la nostra imatge com el nostre territori. Per “imatge” entén Goffman la consideració social que reclamem per a nosaltres mateixos; per “territori”, el nostre radi d’acció. Hi ha actes de parla que reforcen, en principi, la nostra imatge, com ara l’elogi o l’agraïment. N’hi ha d’altres, en canvi, que l’amenacen, com la reprovació o la discrepància. Actes de parla com l’ordre o, fins i tot, el consell, posen en risc també el nostre territori, ja que potser ens veurem impel·lits a fer alguna cosa que no desitgem. Però la veritat és que si cal discrepar, elevar una queixa o protestar no tenim per què renunciar-hi. Disposar d’eines per dir allò que volem dir en cada moment –i saber fer-ho en el moment adequat, davant la persona adequada i en el to adequat– sense ficar el dit a l’ull al nostre interlocutor és també responsabilitat d’una educació lingüística democràtica.

Una educació lingüística que omple la pissarra de morfemes i sintagmes i escamoteja aquests altres aprenentatges -significat i sentit, acte de parla, cooperació conversacional, cortesia lingüística-, i no com a sabers declaratius, sinó integrats en contextos comunicatius reals; una educació lingüística obcecada en taxonomies i definicions i que no dóna eines per sortir al pas d’incomprensions i malentesos o abusos de poder a través de la paraula; una educació lingüística en què encara preval la descripció del sistema abstracte de la llengua per sobre del que les persones fem amb les paraules, és una educació miop i una lingüística passada de moda.

Però no només caldrà fer de l’oralitat objecte de coneixement a les classes de llengua. L’oralitat informal -el diàleg i la deliberació argumentada- haurien de ser també motor d’aprenentatge a totes les àrees. No és possible una educació democràtica sense aprenentatge dialògic. No és possible tan sols l’aprenentatge sense conversa. I, no obstant això, la majoria de les vegades una classe és encara un acte comunicatiu amb una precisa disposició espacial -el docent al capdavant, els alumnes en fila- en què un monologa i la resta escolta (o ho fa veure).

L’oralitat informal -la conversa- i l’oralitat formal -essencial en l’esfera pública- no poden quedar fora del nostre sistema educatiu. Incorporar a la tasca quotidiana l’anàlisi i la producció dels diversos gèneres orals formals (des de l’exposició o l’argumentació monologada a l’entrevista i el debat, la tertúlia o la taula rodona) és imprescindible si de debò volem contribuir al ple desenvolupament de la competència comunicativa del nostre alumnat. Analitzar en cada cas el paper dels participants, els torns de paraula, la comunicació no verbal, el grau de compliment de les màximes de cooperació conversacional -no dir res que no sigui cert; no donar més informació (ni menys) de la necessària; no anar-se’n del tema i no ser deliberadament ambigu- faria més eficaços els nostres intercanvis quotidians -també en l’àmbit escolar- i cultivaria el sentit crític cap a l’esfera política i la comunicació mediàtica.

Però encara hi ha més. Una educació democràtica exigeix no només desenvolupar les habilitats necessàries per prendre la paraula, sinó crear estructures perquè aquesta paraula sigui tinguda en compte. Mentre no hi hagi vies efectives per a la participació de l’alumnat en la presa de decisions de la vida escolar; mentre les seves queixes i protestes, propostes i suggeriments no es tradueixin en canvis reals; mentre no hi hagi un marc de convivència que substitueixi el model punitiu per la resolució dialogada dels conflictes … La nostra escola seguirà sent l’escola del silenci.

Una educació democràtica no pot deixar de banda l’oralitat. Fer de la llengua oral objecte de coneixement i motor d’aprenentatge; afavorir l’emancipació comunicativa de tot el nostre alumnat propiciant el seu accés a contextos diversos i socialment significatius que reclamin la seva participació; incrementar, en definitiva, el seu repertori comunicatiu i la seva consciència lingüística, són, ara per ara, desafiaments inexcusables als quals no s’està donant resposta des de l’escola.

Guadalupe Jover
Sobre Guadalupe Jover

Professora d'Educació Secundària Més articles