ENTREVISTA

Jordi Jubany: “La fractura amb les noves tecnologies ja no és tant d’accés, com de ser-ne competent”

Jordi Jubany, mestre, antropòleg i expert en educació digital, ha publicat el llibre La família en digital. Apropiar-nos de la tecnologia per compartir experiències, coneixements i emocions

Anna Albareda
 
 
 

Jordi Jubany a la sala d'expositros de la Biblioteca Pública Arús

Jordi Jubany a la sala d’expositros de la Biblioteca Pública Arús

A l’hora de dinar hem de tenir el mòbil a la taula? Hauríem de desconnectar-lo per dormir? I quan conduïm? En teoria són preguntes fàcils de respondre però a la pràctica potser no tant. Després de Connectat per Aprendre: Aprenentatge Social i Personalitzat, Jordi Jubany, mestre, antropòleg i expert en educació digital, ha publicat el llibre La família en digital. Apropiar-nos de la tecnologia per compartir experiències, coneixements i emocions. El llibre parla sobre l’ús de les tecnologies en l’àmbit familiar, és a dir, que joves, grans, mares i pares el poden trobar útil.

Jubany exposa les possibilitats que s’obren en les relacions personals amb l’ús de les eines digitalitzades i insisteix en la necessitat de conèixer-les i tenir un criteri propi a l’hora d’usar-les. Ho exemplifica a través de membres d’una mateixa família que realitzen diverses activitats. Els diumenges la família té per rutina posar en comú el que han descobert a nivell digital durant la setmana. Això els permet tenir un espai per parlar de tecnologia, saber quin ús fan els fills i poder pactar en quins moments poden desconnectar. La família en digital ofereix la possibilitat de reflexionar sobre com podem actuar amb coneixement, naturalitat i empatia en el nou entorn connectat.

La relació entre pares i fills, sobretot en l’adolescència, és sovint complicada. A això se li afegeix el desconeixement de molts progenitors sobre les eines digitals que utilitzen els seus fills. Quins consells els donaries per gestionar l’ús de la tecnologia a casa?

Les famílies haurien de saber quines eines digitals tenen a disposició i conèixer quines fan servir els seus fills. El llibre recomana eines, en descobreix algunes i exemplifica com les podem fer servir. Val la pena aprofitar les oportunitats d’aprendre-les i compartir-les plegats, ja abans de l’adolescència. Es pot intervenir de forma proactiva i no esperar a fer-ho quan sorgeix un conflicte.

L’ús el bateges com “la dieta digital”…

Sí. De la mateixa manera que durant tot el dia no podem menjar contínuament ni menjar de tot, el mateix passa amb el món digital. Segons el meu punt de vista és necessari tenir un autocontrol i un sentit crític de l’ús que fem de les tecnologies. Ens hem d’educar plegats en les potencialitats i els inconvenients de la xarxa.

Com podem saber què necessitem i quan ho necessitem?

Avui la dificultat ja no està en trobar la informació, sinó en saber si és veraç o no. S’han d’ensenyar maneres –tant als adolescents com als adults– de contrastar la informació i veure si les fonts són fiables. La majoria tenen alguna motivació ideològica, econòmica, empresarial… I hem d’ensenyar a ser crítics també en el món no digital. Sovint a les bústies rebem catàlegs de joguines clarament sexistes. La qüestió és tenir criteri davant les necessitats que tenim i les que ens generen.

On és el llindar que ens permet saber quan estem abusant de les eines digitals?

Les eines digitals i internet són de les tecnologies que s’han expandit més ràpidament. La nostra generació és privilegiada perquè ha conegut el món abans i després d’aquesta revolució, però en els últims anys hem anat entomant nous elements de consum sense fer la reflexió conjunta de la dependència que ens suposa. La línia no està clara, si no parlem d’adicció, però suggereixo que es posi en comú el temps que hi dediquem i que reflexionem per buscar espais també de desconnexió.

Com ho ha de fer una família que té fills adolescents i els pares són ‘analfabets digitals’?

És clar que si els pares no coneixen les eines que fan servir els seus fills, no saben per on es mouen. Si el nen li diu al pare que està a Twitter o a Snapchat i el pare no sap què és, es pot quedar tranquil o posar-se nerviós, però no l’entén. Hi ha qui parla d’”orfes digitals” quan estan deixats, ningú els acompanya i no poden demanar ajuda ni consell. Aquí parlaria de la fractura digital. Fins ara crèiem que la fractura era l’accés a les noves tecnologies o a la digitalizació. Però ara ja no, ara es tracta de fer-ne un ús saludable, responsable i crític per saber utilitzar les eines al teu favor.

Hi ha docents no digitalitzats, pares o famílies que tampoc ho estan… Sovint els joves són els únics que dominen les noves tecnologies.

El domini dels joves moltes vegades és instrumental. Saben trobar el menú i saben passar la pantalla però això no vol dir que tinguin un domini competent.

Tenen un domini tècnic però no crític?

Exacte. Pot passar que no tinguin plena consciència del que llegeixen o veuen a les pantalles. Un adolescent potser en sap molt de trobar pel·lícules a la xarxa, però ha de poder diferenciar una campanya de màrqueting viral d’un fet real.

Quin paper té l’escola i els docents en aquest acompanyament?

L’escola té un paper important perquè és un node entre els adolescents, la societat i les famílies. Ha de poder d’introduir les eines que els joves poden trobar a fora, també per facilitar nous aprenentatges. Això no vol dir que s’hagin de fer servir de qualsevol manera ni en tot moment. Els pares i professors no cal que facin servir totes les eines, però recomano que les coneguin. Un nen amb un entorn digitalitzat difícilment no ho estarà. Però si no hi ha tingut accés, no tindrà el mateix bagatge que hauran tingut els seus companys.

Una altra preocupació és que usuaris actius a Internet deixen la seva emprempta digital en cada cosa que fan, però sense ser-ne massa conscients.

Tot el que deixis a la xarxa potser no et repercuteix ara, però d’aquí uns anys se’t pot girar en contra. És important que els adolescents –i els adults també– en tinguem consciència. És un tema delicat perquè quan ets jove no tens prou experiència vital per pensar que d’aquí a deu anys alguna cosa que vas publicar a Internet pot perjudicar-te. Al llibre recomano que busquis el teu nom i el teu rastre digital a Internet amb diverses eines. És important controlar què hi ha de tu en línia.

Com se li explica això a un nen que ja ha nascut a l’era digital i té normalitzat publicar coses a internet?

Un nen que no té autocontrol pot perdre’s per internet i naufragar… Per això és important la orientació. Hi ha eines i xarxes socials restringides i d’usos educatius per edats concretes. Això amb l’acompanyament famíliar i de l’escola ajuda a que si algú s’equivoca ho pugui fer en un entorn més controlat. I progressivament avançar cap a l’autonomia. Més que l’eina, l’important és que tinguis a prop una persona de confiança.

Com s’ha de tractar el ciberbullying o els conflictes dins les converses pel mòbil?

La millor opció segurament és educar des de la prevenció, la detecció i la intervenció. El WhatsApp no et diu que insultis el veí. I amb això tampoc vull dir que les eines siguin del tot neutres. Evidentment volen i juguen a que estiguis pendents d’elles, et donen un like, una senyal,sempre hi ha un feedback. Si com a usuari no hi estic còmode, no cal que l’hi dediqui temps. Tant els joves com els adults a vegades traslladen conflictes que estan fora de la xarxa a dins. Si no tens una bona base, la xarxa et pot acabar perjudicant.

Com seria per a tu la situació digital idònia?

Hem de poder participar i dir com volem que siguin les eines i els productes pel que fa a la usabilitat, privacitat i seguretat. Participar activament vol dir ser “prosumidors”, productors i consumidors de continguts que poden servir per al nostre desenvolupament personal i social. Compartint plegats podem aprofitar les potencialitats que ens donen les noves eines per crear, per aprendre, per cuidar-nos, per organitzar-nos, per llegir, per divertir-nos, per viatjar…