L’autonomia dels centres educatius: Autonomia sí, però en condicions [2/4]

Al contrari de la centralització, una major autonomia pot afavorir el desenvolupament de la iniciativa i creativitat dels centres educatius. Caldria acompanyar-la de transparència, control social i comunitari, i la creació de petites agrupacions de centres.

Joan Domènech
 
 

iStock

La meva proposta es basa en apostar per un sistema educatiu que parteixi de l’exercici ple de l’autonomia, que articuli els elements comuns que tots hem de compartir i, a la vegada, sigui capaç de potenciar i estimular aquells aspectes o bé específics, o bé, fins i tot, d’experiències anticipadores i/o experimentals. Que ho pugui fer també a partir de l’anàlisi de cada situació concreta, amb processos de desenvolupament que no han de ser homogenis necessàriament, malgrat que això pugui comportar una diversificació més gran entre les diferents institucions educatives públiques.

Penso que l’autonomia, al contrari de la centralització, pot afavorir el desenvolupament de la iniciativa i creativitat dels centres educatius i estimular la construcció de la professionalitat i responsabilitat àmplia del professorat en l’exercici de la seva funció. Pot facilitar la presa de decisions pedagògiques i educatives d’acord amb les realitats específiques de cada centre.

És evident que la proposta de potenciar l’autonomia dels centres educatius, traspassant-los competències concretes de decisió, augmentarà la diversificació entre els centres educatius. Sobretot també, si plantegem un desenvolupament a la carta, en un procés voluntari, d’aquestes cotes d’autonomia. Per tant, es tractaria de veure com podem establir un conjunt de mesures complementàries que neutralitzin els possibles perills apuntats més amunt.

En aquest sentit proposo tenir en compte els següents aspectes:

1. La transparència en les decisions, els mecanismes i les regulacions que s’estableixin en el desenvolupament dels diferents graus d’autonomia.

Aquest aspecte no es pot treballar només des de normatives administratives. La transparència forma part de la cultura del centre, i té diverses potes que li donen suport: En primer lloc, la implicació de tothom, juntament amb la cooperació en la gestió dels centres. En segon lloc el clima de confiança que es generi en el centre educatiu. També la corresponsabilitat de les decisions i la visió general del centre. En la mesura que implicació, confiança i corresponsabilitat conflueixin en un centre educatiu, la transparència en les decisions és un aspecte fàcil de dur a terme i incorporar-lo a la mateixa cultura institucional.

Es tracta de vetllar perquè, sobretot en les decisions que afecten el conjunt de l’escola, al projecte, al clima general del centre, hi hagi la possibilitat de parlar-ne i tenir tota la informació.

La transparència és una qualitat exigible sobretot als equips directius. Tanmateix, també cal aplicar-la a tots els àmbits de gestió pedagògica de l’escola, inclosa l’aula. La transparència cal regular-la amb la discrecionalitat de les decisions. És un equilibri que cal mantenir però que té efectes en el mateix treball de l’equip docent i l’equip directiu en les seves respectives responsabilitats.

La transparència obliga a actuar reflexivament, per tant, també té conseqüències en l’augment de la professionalitat dels equips directius i docents. Respecte a les famílies, afavoreix la comunicació i la implicació, i ajuda a teixir una bona aliança entre famílies i docents.

Si ha de formar part del clima d’escola, ha d’estar a present a tot arreu i és una qualitat que cal treballar i preservar. Ja ho hem dit, però hi tornem a insistir. La transparència a l’aula té un gran valor pedagògic i ajuda a la cohesió del grup classe i a trobar sentit a tot el que hi succeeix. A més fa la funció d’exemple i model pels diferents àmbits de decisió i treball.

Desenvolupar aquest aspecte depèn dels equips docents i dels equips directius. Un treball més sistemàtic hauria de formar part de la formació inicial dels docents i dels equips directius.

La transparència hauria d’impregnar tots els nivells del sistema, inclosos els de més alta responsabilitat que són també actuarien de model a la resta d’estaments i de nivells. És una mesura de gran importància, però que no depèn tant dels pressupostos com de l’acció política i professional dels agents implicats.

2. El control social i comunitari, amb rendició de comptes.

Aquest aspecte no pot estar segrestat per la burocràcia i l’administració. És la conseqüència del primer, ha de tenir una periodicitat i rigor, a la vegada que la seva posada en pràctica ha de ser senzilla. Ha d’estar lligat a l’avaluació del mateix centre, atenent als seus objectius i als processos que s’hi desenvolupin.

Ha de ser un control que tingui en compte el context i totes les variables qualitatives d’aquest per avaluar els diferents nivells de desenvolupament. La seva concreció ha de poder-se realitzar en un context proper. Segurament ha d’anar acompanyat de mecanismes de participació de la mateixa comunitat del centre educatiu perquè es puguin analitzar amb detall els problemes reals de l’aplicació de l’autonomia en qualsevol dels àmbits: econòmic, pedagògic, organitzatiu…

Respecte a l’autonomia econòmica hi ha dues premisses importants perquè realment sigui efectiva i realista. El primer és que cal tendir a adaptar els recursos que arriben a l’escola a les seves necessitats reals, tant quantitativament com qualitativa. La segona premissa requereix el compromís que la rendició de comptes pugui comportar canvis en la mesura que es visibilitzin els problemes, tan relatius a les inversions com als mateixos desplegaments.

En aquest context de rendició de comptes, caldria debatre també les aportacions que es puguin fer tant de les mateixes famílies com d’altres entitats properes al centre educatiu, o mitjançant convenis de col·laboració. També caldria especial atenció, no solament a l’anàlisi de l’aprofitament i distribució de recursos, sinó també i de forma molt especial, als criteris de cohesió, inclusió i compensació que cal tenir en compte en relació a la totalitat de l’alumnat, en l’aplicació i desenvolupament de l’autonomia econòmica i de recursos.

Respecte a l’autonomia pedagògica i organitzativa, cal superar el control que es basa en l’anàlisi de resultats, per avançar en mecanismes d’avaluació i autoavaluació del funcionament del mateix centre i dels processos que s’hi desenvolupen. Sempre s’han de tenir en compte els contextos, els propòsits definits, juntament amb els resultats obtinguts. Però no basar-ho únicament en aquests últims.

3. El desenvolupament de processos d’interdependència i descentralització que impliquin a diferents centres educatius.

La interdependència és un aspecte clau a l’hora de neutralitzar possibles efectes perniciosos o no volguts, de l’aplicació d’aquestes estratègies.

La proposta que fem aniria en la línia de crear petites agrupacions de centres, de diferents etapes educatives, des d’educació infantil a secundària, adults i especial, que responguessin a zones de matriculació. Aquestes zones podrien assumir part de les competències traspassades en funció del nivell d’autonomia.

No podrien tenir dimensions molt grans. Coneixedors que el Departament d’Ensenyament vol desenterrar l’antiga proposta de Zones escolars, alertem de dues qüestions: per una banda, les dimensions d’aquestes zones que faran inviable o molt difícil el traspàs de coneixement entre els centres i la formulació de projectes comuns. Per l’altra, el fet de situar la proposta que aquestes agrupacions de centres estiguin dirigides per un inspector. En tot cas, la Inspecció –que necessita una renovació en profunditat si volem que siguin agents que propiciïn aquests canvis– hauria de propiciar les fases en les quals els centres pertanyents a una agrupació com les que proposem, anessin assumint accions de cooperació entre ells, però la direcció d’aquestes zones ha de recaure en persones dels equips corresponents a la mateixa agrupació de centres.

Aquestes agrupacions haurien de treballar per tenir projectes educatius comuns i àmbits de cooperació i administració, en aspectes relatius, per exemple, a: preinscripció i matriculació d’alumnat, nomenament de substitucions, nomenament de places singulars i específiques –perfils–, formació permanent, mancomunitat de recursos, avaluació del professorat i dels equips directius, i control i rendició de comptes.

Aquestes agrupacions podrien afavorir la permeabilitat del professorat entre els diferents centres educatius, la qual cosa afavoriria també els mateixos processos de formació i intercanvi entre les diferents etapes i centres educatius.

Si es compartissin aquestes competències traspassades en funció del procés d’autonomia, es faria un pas enorme per neutralitzar la competitivitat entre centres educatius propers, les pràctiques incorrectes en la selecció de personal i el malbaratament de recursos.

Es podria avançar en aquests processos de forma voluntària, afavorint la cooperació entre els centres com una manera de trencar l’aïllacionisme dels centres educatius, i l’administració hauria de respectar els diferents ritmes i models que anessin sorgint.

Per construir aquestes agrupacions caldria dotar de recursos i temps als centres que volguessin començar a implementar-les, així com caldria garantir un compromís de continuïtat i estabilitat dels mateixos centres i de l’administració.

Aspectes finals

Aquests tres aspectes són bàsics i no invalidarien d’altres que es poguessin posar en funcionament. Estic convençut que, potser, no es poden eliminar totes les irregularitats del sistema però pot ser el camí per anar empoderant als centres educatius i augmentar la seva força i la cultura pròpia.

D’entrada afavoreixen una corresponsabilització de les comunitats educatives en la millora i creixement dels mateixos projectes, així com una adequació d’aquests a la idiosincràsia i característiques específiques de cada context.

Estic convençut que un sistema educatiu autònom potencia la presa de decisions democràtica i adequada als diferents contextos, empodera al professorat augmentant la confiança que el sistema diposita en ell i en els equips docents per la millora constant del sistema. Acosta la solució dels problemes a les comunitats, alhora que facilita la mancomunitat de recursos, tant econòmics com humans. En definitiva, pot ajudar a augmentar la confiança en l’educació per part de la ciutadania. Ha de ser una eina per lluitar contra arbitrarietats, amiguismes i altres problemes com els que s’alerten.

Paral·lelament al desenvolupament d’aquests aspectes, caldria que l’administració treballés per posar les condicions, de forma flexible, perquè la diversitat del sistema no es convertís en desigualtat cronificada. La política d’estímuls hauria de tenir en compte els diferents àmbits que poden convertir la diversitat en desigualtat (formació permanent, ajuts i beques, matriculació, personal, etc.) per intervenir-hi en la mateixa direcció i plantejar fites i propòsits possibles per anar assumint a tots els racons del sistema, les mateixes cotes d’autonomia, responsabilitat i empoderament.

Finalment, creiem que el desenvolupament d’aquestes idees ens porta també a la necessària i urgent reforma de la mateixa administració. Deixar el seu paper fonamentalment prescriptiu, per anar configurant una administració moderna, estimuladora i creadora de les condicions per a una veritable transformació educativa i social de tot el sistema.

2 Comentaris on L’autonomia dels centres educatius: Autonomia sí, però en condicions [2/4]

  1. Tot aquest discurs per a justificar la competició entre centres, públics i concertats (on els públics tenen les de perdre en no poder establir quotes oficioses), en una societat, la catalana, en què el principal problema educatiu és la segregació escolar i la creació de guetos. Tot aquest discurs és una rentada de cara al poder i suposa donar responsabilitat als centres: com gaudeixen “d’autonomia”, uns mals resultats han de ser, necessàriament, la “seva” culpa. A banda queda el debat sobre la segregació, el finançament, i la necessitat d’establir una ÚNICA xarxa pública amb una missió clara establida des dels poders públics, lluny de les ambigüitats del currículum i legislació actual. És penós tot plegat. Una transformació educativa que no tingui en compte la realitat social i econòmica del país, la seva realitat segregada, les mancances de l’escola pública… és, en realitat, una farsa. I fa molta pena veure com alguns hi contribueixen des de un suposat “progressisme” i “esperit renovador”. Agh! I a mode d’exemple… Ningú s’ha parat a pensar per què molts dels centres innovadors que reivindiquen aquesta autonomia estan en barris en ple procés de gentrificació? Ningú es para a pensar que el veritable origen d’aquests discursos està en una crisi que ha empobrit un gruix important de les classes mitjanes i que, per tant, han deixat de poder-se PAGAR la concertada, i que busquen unes escoles públiques més assequibles lliures del “llast” social que suposa cert col·lectiu d’alumnat? Quina vergonya, quina vergonya. Ja està bé!

  2. Companys, companyes:
    Us faig arribar el comunicat del Seminari Ítaca d’Educació Crítica: molts dels seus punts s’ha anomenat en aquesta “conversa” i justament posen en evidència al Sr. Domènech. Gràcies per difondre:
    http://seminariiec.blogspot.com/2018/12/comunicat-del-seminari-itaca-deducacio.html

    Bona tornada a l’escola! Ànims i força!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*