L’autonomia dels centres educatius: la formació dels equips docents a l’escola pública [4/4]

Quart i darrer article de Joan Domènech sobre la organització dels centres públics. Els equips directius, afirma, tenen molt poca capacitat de resolució de les situacions problemàtiques que genera el dia a dia, que es veuen afavorides per la inexistència de mecanismes d’avaluació.

Joan Domènech
 
 

iStock

Conseqüències de tota aquesta diversitat

En l’anterior article, potser he pintat un panorama no gaire engrescador, sense entrar en els percentatges de cada grup, tant dels docents com de les direccions. No tinc dades estadístiques i tothom es pot guiar per la seva experiència personal, més o menys rica, en aquesta diversitat de situacions.  El que és evident és que aquesta situació és filla de l’actual normativa i que no totes les situacions es poden tractar amb els mateixos criteris. Cal tenir en compte la diversitat positiva de tarannàs que coexisteixen en un centre educatiu i enriqueixen el seu projecte, res a dir.

Però aquest no és el problema, ja que tenim també una diversitat que encalla els projectes, condiciona els seus objectius, facilita la dispersió, l’individualisme, les solucions salomòniques que no acontenten a ningú. La diversitat d’exigència, de càrrega docent i de responsabilitat que enverina les relacions en un claustre i no ajuda al treball en equip. La diversitat que no facilita els projectes sinó que contribueix a crear unes institucions educatives que no milloren ni evolucionen, ni són responsables del seu funcionament i del seu rendiment de comptes. I, per acabar-ho d’adobar, tenim l’escassetat de recursos que fa insostenible i ingovernable algunes d’aquestes diversitats.

El resultat? Centres educatius amb una cultura molt dèbil, incapaços de fer front als reptes que tenen en l’actualitat.

No voldria fer la impressió que situo la causa d’aquesta situació només en les condicions externes. Hi ha un dèficit de professionalitat que només es pot atribuir als mateixos docents. Però penso que les actuals regulacions administratives de la funció pública i la inexistència d’una avaluació de la funció docent i del conjunt de l’administració, faciliten aquesta diversitat tòxica i provoquen aquesta desigualtat entre els mateixos centres educatius, sobretot pel que fa referència al seu caràcter públic. Un caràcter que es desprendria, no de la seva titularitat, sinó de l’exercici de la professionalitat dels equips docents i directius en cadascun dels centres.

Molts dels problemes reals que ocupen moltíssimes hores dels seus equips estan relacionats amb les seves plantilles. La diversitat de situacions problemàtiques és molt gran, però la capacitat de resoldre-les és pràcticament nul·la. Les competències continuen estant en mans de l’administració, serveis territorials, Departament… amb mecanismes garantistes molt complicats i amb pocs recursos destinats a pal·liar els actuals dèficits. Els equips directius dels centres tenen funcions de cap de personal sense funcions executives i tenen molt poca capacitat de resolució. Quan es demana ajuda a un nivell superior (inspecció, serveis territorials…) les respostes són molt decebedores, amb l’excusa, en la majoria dels casos, d’unes normatives rígides, burocràtiques, garantistes fins a l’exageració, amb possibilitats imperceptibles de moviment.

La manca d’avaluació de la funció docent

La inexistència de mecanismes d’avaluació també afavoreix tots aquests despropòsits i es deu a diferents factors. En primer lloc, de la confusió sobre els criteris sobre els quals s’han d’avaluar. Quan s’avalua es tendeix a basar-se en dos fets: els resultats acadèmics assolits per l’alumnat o l’observació personal a l’aula. I no s’aclareix d’entrada l’objectiu pedagògic de l’avaluació.

En segon lloc, per l’oposició d’una gran part del col·lectiu professional. A ningú li agrada ser avaluat si es percep que l’avaluació, sense mesures complementàries i paral·leles, pot fer perillar el lloc de treball. Davant la possibilitat que hom pugui ser avaluat negativament i apartat del lloc de treball amb la possibilitat de perdre una part dels privilegis adquirits, l’oposició i el sentiment corporativista és molt clar. De vegades són els mateixos sindicats els que s’han negat a desenvolupar aquesta avaluació, al·legant oposició a la forma i els criteris com s’ha plantejat. Però en comptes d’acceptar la necessitat i dissenyar una fórmula alternativa per realitzar-la, la seva postura ha estat alimentar l’oposició a qualsevol forma d’avaluació i, en definitiva, no aportar solucions als elements de diversitat tòxica que apuntava en l’anterior article.

L’administració també és reticent a abordar-la perquè, en el fons, qüestionaria els mateixos mecanismes d’accés a la funció pública –oposicions o altres–. Això penso que atemptaria a la mateixa regulació general de la funció pública i faria entrar el sistema en una crisi que no sé fins a quin punt està disposada a assumir. La notícia que es vol impulsar una nova reforma de les oposicions pot ser bona si realment aborda tots aquests problemes que es detecten i malmeten la credibilitat del sistema.

Algunes propostes de treball

El resultat és la no adequació de les plantilles a les necessitats del projecte, ja que l’antiguitat segueix sent el factor determinant per triar un determinat lloc de treball, i no hi ha capacitat d’incidència per equilibrar aquesta antiguitat –que representa un dret del professorat– amb les necessitats del mateix projecte educatiu –que representaria els drets de l’alumnat–.

Faré un exercici demagògic. Imaginem-nos que aquest també fos el criteri per accedir a les places d’alliberats sindicals. En aquests llocs es valora tant l’opinió de la persona que hi vol accedir, com la de la institució que l’acull. Doncs imaginem-nos que, a partir d’ara, el criteri per cobrir aquestes places fos l’antiguitat i alguna mena de concurs públic, en el qual persones allunyades dels llocs específics de treball diguessin si un docent és adequat o no. O fins i tot, que el nomenament el fes algun aplicatiu prèvia introducció de totes les dades tècniques. Com podem continuar defensant mecanismes d’adscripció de places que no tinguin en compte criteris de qualitat? És que no considerem les places dels centres educatius amb la mateixa importància que altres places del mateix sistema (als sindicats, a l’administració…)?

No entenc l’oposició a establir mecanismes de selecció propers als centres educatius, per garantir que els docents que accedeixin als llocs de treball siguin adequats de veritat –no administrativament o formalment– a la plaça que han d’ocupar. No podem mantenir un sistema que fa possible que una persona ocupi una plaça sense conèixer quin projecte o metodologia té aquell centre.

És evident que per complementar això, cal regular l’avaluació dels docents i establir mecanismes reals per garantir-ne la formació permanent en el lloc de treball, a la vegada que s’estableixen mesures per assegurar que tothom pugui tenir un lloc de treball adequat a la seva situació concreta. No es pot seguir apartant determinats professionals de la funció directa docent a costa d’augmentar la càrrega lectiva de la resta de l’equip.

Sigui quin sigui el sistema, caldria garantir en tots els casos:

  • L’adequació de la persona al lloc de treball.
  • La transparència en els nomenaments, tant en el mateix centre com a fora.
  • El rendiment de comptes i l’avaluació del conjunt del professorat, dels equips directius i de la resta de personal de l’administració.

En aquest debat ha aparegut, desenvolupant el decret d’autonomia de centres, la proposta de cobrir algunes places amb un mecanisme més proper als centres, amb una entrevista prèvia a més de la presentació de mèrits acadèmics concrets. Segur que el sistema de perfils té qüestions a millorar tant per una banda com per l’altra. En la transparència en les decisions que es prenguin i en l’avaluació de les decisions, es pot avançar. També cal millorar i disminuir la burocratització del procés. No es tracta de fer una cursa per tenir perfils, ni tampoc de mantenir uns criteris tècnics que, de vegades, no s’acaben d’ajustar a les necessitats. La desburocratització dels perfils hauria de potenciar que els centres educatius tinguessin autonomia per definir els mateixos llocs de treball, amb uns criteris més amplis i flexibles.

La proposta de perfils pot millorar també si hi ha canvis en la resta de mecanismes que contribueixen a configurar els equips docents: adquisició  de la condició de funcionaris –oposicions–, concursos de trasllats i avaluació de la funció docent. En aquest sentit no pot ser que el títol o l’oposició siguin vàlids per tot l’itinerari professional dels docents.

Hi ha d’haver, també,  una política de personal amb repercussions i vies clares per tal que tothom pugui treballar adequadament segons les seves possibilitats reals. És imprescindible revisar aquestes plantilles i quan l’administració detecta una persona que no pot desenvolupar amb les competències mínimes necessàries la seva funció, ha d’establir els mecanismes compensatoris perquè els centres i la resta de l’equip no hagin d’assumir una major càrrega lectiva i docent.

Propostes finals

És necessària una reforma en profunditat de la funció pública. Els concursos de trasllats han de modificar-se per garantir que els docents puguin accedir a determinades places no només en funció de la seva antiguitat en el cos, sinó coneixent el projecte i la realitat del lloc de treball al qual aspiren. Establir concursos per equips i per projectes també poden ser noves fórmules a tenir en compte.

Són imprescindibles polítiques de l’administració que dotin tots els centres de les plantilles adequades al seu projecte. En cadascun dels centres cal respectar la diversitat dels docents, però des d’una perspectiva positiva, controlant i eliminant  pràctiques professionals tòxiques que no respecten les necessitats específiques dels projectes educatius.

Cal oferir una sortida a les persones que no tenen les competències mínimes per estar al davant d’un grup d’alumnes amb una tasca lectiva directa, sense perjudicar el centre educatiu. Aquesta és una mesura urgent.

Per tal de facilitar els processos d’adequació del personal a les necessitats de cada centre i evitar disfuncions o desviaments en els criteris per seleccionar personal, cal acostar la selecció del personal als mateixos centres. En aquest sentit, seria molt positiu l’establiment de petites agrupacions educatives, amb borses de treball específic,  que assumissin la selecció del personal que no es cobrís en els concursos generals de trasllats, tal com he explicat en el segon article. Caldria establir percentatges (50%?) però podria ser una alternativa als altres mecanismes de nomenaments existents en l’actualitat. Així afavoriríem una bona cultura col·laborativa entre els centres d’un mateix territori i s’aconseguiria que els nomenaments fossin adequats a les necessitats de cada centre. Cal reformar la proposta de perfils, desburocratitzant la seva adquisició i la regulació i proposta que es faci des del centre.

No hem d’oblidar un darrer propòsit. Volem afavorir una cultura professional en els docents compromesa amb el seu lloc de treball, àmpliament col·laborativa i activa en el desenvolupament dels projectes educatius de cada centre. Volem persones que treballin reivindicant drets i assumint deures de la seva professió. Entenem que l’escola pública, com a servei de gran importància adreçat a les persones, ha de poder garantir els més alts nivells de qualitat. Per això també seria important garantir que els projectes educatius (i els projectes educatius d’aquestes zones que proposem) tinguin un caràcter d’obligat compliment. Haurien de ser petits marcs legals i administratius amb els quals es manifestés la voluntat i el compromís de respecte, suport i ajuda per a la seva millora i creixement.

21 Comentaris on L’autonomia dels centres educatius: la formació dels equips docents a l’escola pública [4/4]

  1. Ara anem a fer un exercici competencial de cerca.
    1. Busquem quins són els organismes i entitats que proposen i promulguen la desaparició del funcionariat sota l’eufemisme de la “reforma de la funció pública”. Busquem qui fa les propostes que propugna el Sr. Domènech: ingenus seríem si pensàrem que són d’ell…
    2. Busquem també informes (del Síndic de Greuges i d’altres institucions) que alerten sobre la desigualtat del sistema educatiu a Catalunya i com el decret de plantilles i el discurs “innovador” són elements que expliquen la creació d’una doble xarxa de centres públics que es jerarquitzen, a més del greu problema de la creació de guetos.
    3. Valorem la coincidència d’objectius entre els organismes que hi ha darrere d’aquestes propostes i les polítiques educatives que s’estan duent a terme i que agreugen el problema de la desigualtat i preparen el camí a la privatització i la precarització de les condicions laborals dels docents.
    4. Valorem si alguna d’aquestes institucions i polítiques busquen realment el bé de l’alumnat i el respecte als seus drets, o bé la mercantilització de l’educació disfressada d’arguments pedagògics molt discutibles.

    Llavors estarem en condicions de veure on és la toxicitat que parla el senyor Domènech i podrem encabir propostes que es presenten com a neutres o en pro dels “drets dels infants” en un determinat corpus ideològic que dista molt d’una escola pública, democràtica, lliure i il·lustrada. Fins que no fem aquest exercici només estarem actuant de manera poc crítica i irresponsable. I aquest exercici requereix llegir moltes fonts que el Sr. Domènech calla de manera interessada.

    Gràcies a Déu que ja no li queden més divendres al mes de desembre. Per fi ha acabat aquest exercici de propaganda ideològica amb aparença de neutralitat, innovació i drets dels infants.

  2. Sr Domènech, vostè és conscient del que està escrivint…o no…o té interessos creats…no sap que el que és igual només crea desigualtat, no sap que la diferencia és la que crea el debat i la democràcia i la igualtat el que crea són règims totalitaris, en les dictadures tothom opina igual i la diferència d’opinió s’exclou, s’expulsa o es fa desaparèixer.
    Li recomano llegir una mica de filosofia, per començar un autor molt actual i de fàcil comprensió escriu sobre aquest tema “La expulsion de lo distinto” Byung-Chul Han.
    Crec que també hauria de parlar en què consisteixen aquests perfils, oi? Informis.
    I no continuo perquè el seu article d’opinió és realment vergonyós per la gent que no vol una dictadura.
    Salut

  3. marimaria // 29/12/2018 a les 18:30 // Respon

    totalment d.acord amb la maria i el josep.

  4. Volen el poder per condemnar a l’ostracisme qui gosi dir que l’emperador va nu. Espero que no ho aconsegueixin. Són un grapat de xerrameques que viuen del cuentu.

  5. Joan Baptista // 31/12/2018 a les 17:21 // Respon

    Si és cert que el sistema actual és millorable, cert és també que es pot millorar sense haver-lo de canviar per un altre que, no fa falta ser massa llarg per veure-ho, porta al caciquisme, el nepotisme i a la privatització. Nefasts tots quatre articles.

  6. Jaume Cela Ollé Jaume Cela // 02/01/2019 a les 10:00 // Respon

    Vull felicitar en Joan Doménech pels seus quatre articles. Una excel·lent argumentació que mereix ser debatuda sense desqualificacions generals ni preguntes com si és o no conscient del que diu o si té interessos foscos.O una conclusió general que afirma “Nefastos tots quatre articles”. Vinga, tot pel broc gros i anem fent. Concloure que en Joan Doménech intenta afavorir la privatització és molt sorprenent. Jo recomano que els detractors de les seves afirmacions es molestin a conèixer el que ha anat publicant en Doménech al llarg de la seva trajectòria abans de fer comentaris que m’estalvio de qualificar. I acabo dient que llàstima que només siguin quatre articles.

  7. “En l’orwelliana 1984 aquella societat era conscient que estava sent dominada; avui no tenim ni aquesta consciència de dominació”
    Byung-Chul Han

  8. Hem de recordar que el Sr. Cela i el Sr. Domènech són molt amics, i els agrada molt escoltar-se mútuament i admirar-se. Al marge d’això, assenyalar que les fonts d’on beu del discurs del Sr. Domènech són de caire neoliberal no és cap desqualificació: és una obvietat. Titllar la crítica al discurs de desqualificació delata una manca total de seguretat en el mateix. Si no els agrada, potser haurien de fer l’exercici de recerca competencial que he plantejat en el meu primer comentari. No reconèixer-s’ho pot tenir una causa doble: la ingenuïtat pròpia o la creença en la ingenuïtat dels altres. És com aquell qui comença una afirmació dient “jo no sóc racista, però…”, “jo no vaig en contra de les dones, però…”… El senyor Domènech començaria: “jo no sóc neocon, però…”. No s’aguanta per enlloc aquesta pretesa bondat i amor per l’escola pública, lliure, democràtica i il·lustrada. Cal estar una mica llegit per no caure en les trampes dels discursos bonistes imperants.
    El Sr. Domènech potser no té interessos foscos; potser sigui una altra la causa. Fins on conec, li agrada molt parlar i que se l’escolten aquestes munions de docents encantats amb els discursos pedagogistes que ja han esdevingut la norma: «Oi, què clar ho veig, és preciós! Aquest projecte és maquíssim i els nens venen il·lusionats. Si us plau, senyor director, em pot signar la confirmació al centre per l’any vinent, que potser em toca al Pirineu i allà fa fred!».

  9. Jaume Cela Ollé Jaume Vela // 02/01/2019 a les 18:05 // Respon

    En una cosa li dono plenament la raó al senyor Josep -en desconec el cognom- el senyor Doménech i un servidor som amics i ens agrada escoltar-nos i escoltar, fins i tot al senyor Josep. Sobretot al senyor Josep, que pensa de manera diferent i segur que les seves opinions seran molt valorades. No sé si el senyor Doménech m,admira. Jo a ell molt i més ara, després d,haver escrit quatre articles molt iinteressants i documentats. Hem avançat una micona en saber que el senyor Doménech no té interessos foscos, però és sospitós d,alguna cosa. Seria molt interessant poder reunir-nos un dia tots tres, el senyor Doménech, el senyor Josep i un servidor i al voltant d,un café o d,una til.la fer-la petar sobre aquests temes que ens apassionen. Jo convido.

  10. Jaume Cela Ollé Jaume Cela // 02/01/2019 a les 18:06 // Respon

    Perdó, el cognom és Cela, no pas Vela.

  11. Deia el poeta israelià Yehuda Amijai que d’on tenim raó no poden créixer flors. L’encontre seria infructuós, doncs. S’agraeix igualment. 😉

  12. Jaume Cela Ollé Jaume Cela // 02/01/2019 a les 20:48 // Respon

    Quina llàstima que no ens trobem. Podríem parlar d,educació i ara hi podríem afegir els poemes d,Amijai, poeta que admiro i estimo. Llàstima, perquè jo hauria après molt del senyor Josep. Em condemna a continuar sent un ingenu. Per part meva dono per acabada la conversa. Un bon any i molta sort.

  13. Jo acabo la conversa amb una recomanació. Acabat de sortir del forn: https://www.akal.com/libro/el-culto-pedagogico_49292/
    Bona nit i bon any!

  14. Companys, companyes:
    Us faig arribar el comunicat del Seminari Ítaca d’Educació Crítica: molts dels seus punts s’ha anomenat en aquesta “conversa” i justament posen en evidència al Sr. Domènech. Gràcies per difondre:
    http://seminariiec.blogspot.com/2018/12/comunicat-del-seminari-itaca-deducacio.html

    Bona tornada a l’escola! Ànims i força!

  15. ROSA CAÑADELL // 08/01/2019 a les 19:33 // Respon

    Gràcies Josep, per publicar el comunicat del SIEC en defensa de l’educació pública al servei de les persones i la societat i no al servei de les empreses i els interessos neoliberals.
    El que defensa el Sr. Domenech és el “catecisme” del Banc Mundial, OCDE, UE i coincideix plenament amb el que prediquen el Banco Santander, La Caixa, BBva, etc.

  16. Totalment d’acord. Però hi ha massa gent que no ho sap veure. Quin món aquest!

  17. Jaume Cela Ollé Jaume Cela // 08/01/2019 a les 23:22 // Respon

    Senyora Cañadell, li proposo que escrigui quatre articles on intenti demostrar que el que defensa el senyor Doménech és el que predica el banc mundial i tota la colla que vostè cita. Expliqui,ns el seu, de catecisme. Voler fer-nos creure que el senyor Doménech està en contra de l,escola pública és fer pública la ignorància sobre la seva trajectòria.

  18. Només cal anar a les fonts.

  19. En les trajectòries també hi ha errors, gambades i criteris esbiaixats. I en aquest sentit, la coincidència dels plantejaments del Sr. Domènech amb les del catecisme neocon fan pensar que aquests quatre articulets ho siguin. Només cal anar a les fonts per veure’n la coincidència, no cal que la Sra. Cañadell escrigui cap article.
    Podem buscar:
    OMC:
    La OMC y la Ronda del Milenio: Los retos de la educación publica.
    Apartat: la OMC Y EL MERCADO DE LA EDUCACIÓN.
    BANC MUNDIAL:
    Prioridades y estrategias para la educación – Examen del Banco Mundial a documentos. Bancomundial. Org
    OCDE:

    Attracting, Developing and Retaining Effective Teachers – Final Report: Teachers Matter

    Podem buscar també: LAS PROPUESTAS DEL BANCO MUNDIAL PARA LA EDUCACIÓN: ¿SENTIDO OCULTO O PROBLEMAS DE CONCEPCIÓN? José Luis Coraggio
    ETC.
    De res!

  20. El monogràfic sobre innovació i capitalisme de la revista DOCÈNCIA de la USTEC està molt molt bé. Us el recomano!
    Obre la mirada i la porta als bastidors d’aquesta farsa…

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*