ENTREVISTA MIGUEL ÀNGEL ALEGRE | PROJECTE 'QUÈ FUNCIONA EN EDUCACIÓ'

“L’expulsió és una solució ràpida però contraproduent: quan l’alumne torni el mal comportament s’haurà agreujat”

El sociòleg Miquel Àngel Alegre, al capdavant del projecte ‘Què Funciona en Educació’, elaborat per Ivàlua i la Fundació Jaume Bofill, parla de programes per a corregir i prevenir els comportaments disruptius a l’aula. “Els qui millor poden actuar en aquests casos són els docents, però no ho poden fer sols: necessiten l’ajuda de professionals externs”

Sandra Vicente
 
 
 

Miguel Àngel Alegre, al capdavant del projecte ‘Què funciona en educació’ | SANDRA VICENTE

L’entrevista amb Miquel Àngel Alegre, després d’una llarga conversa sobre com prevenir i corregir els comportaments disruptius a l’aula, acaba derivant en la mítica sèrie The Wire. Una de les obres magnes del director i periodista David Simons que tracta del tràfic de drogues a la ciutat nord-americana de Baltimore, però no només això. Cada temporada de la sèrie aborda una problemàtica social i la tercera tracta sobre l’educació. En una ciutat en què la pobresa i les drogues estan a cada cantonada -literalment-, l’absentisme, el fracàs i el vandalisme juvenil es pateixen a les aules.

El cas de Baltimore és “molt extrem” però David Simons mostra en pantalla algunes metodologies innovadores per a aquella època (principi dels anys 2000) que intenten corregir els mals comportaments tot educant les competències emocionals, l’empatia i els rols socials. Aquests programes aplicats a la sèrie, si bé es donen en contextos extremadament complexos, no són gaire diferents dels que anomena Alegre quan parla del projecte ‘Què Funciona en Educació’, un projecte duta a terme per la Fundació Jaume Bofill i Ivàlua que analitza els resultats de diversos programes educatius internacionals.

La comparació dels resultats obtinguts a diferents aules d’arreu del món aporta dades quantitatives i amb rigor científic al debat educatiu. El darrer anàlisi publicat versa sobre els comportaments disruptius i com prevenir-los i corregir-los. El sociòleg destaca la feina dels docents com a actors clau en aquests casos, ja que són els referents adults més propers als joves, els qui tenen “els radars sempre en alerta”. Però també reconeix que la falta de recursos, la rigidesa del currículum i la manca de formació, de vegades duen els docents a aplicar càstigs i sancions que acaben sent la solució més ràpida per acabar -momentàniament- amb els mals comportaments, però que com destaca Alegre, acaben sent “contraproduents”.

Com neix la voluntat d’introduir metodologies quantitatives en un món en el que les referències sempre han estat les experiències prèvies o l’instint?

L’objectiu del projecte ‘Què funciona en educació’ és encetar debats sobre determinades problemàtiques, però afegint arguments qualitatius i sistemàtics a un debat que sovint es fonamenta en intuïcions i experiències pròpies. Els arguments qualitatius són suposen un coneixement rellevant que no s’ha de menystenir però val la pena tenir una base més robusta d’avaluacions sistemàtiques amb una metodologia clara.

Així que vam intentar aportar al debat sobre educació una peça basada en l’evidència empírica internacional. Per a això hem estat analitzant, des de mitjans de 2015, avaluacions que s’hagin fet sobre programes que ja estan en marxa en aules d’arreu. Així, comparem diversos estudis que ens permeten tenir una gran quantitat d’informació molt ben contrastada i la plasmem en un article que ens deixa entreveure què és el que funciona en educació.

Quin tipus d’estudi heu analitzat i de quins països venen?

Hem anat tractant diversos estudis sobre diferents programes depenent de la problemàtica que volguéssim analitzar. Estudiem sempre programes experimentals i que n’avaluin els resultats comparant-la amb una altra classe en la que no s’estiguin aplicant, a mode de grup de control. És una metodologia molt robusta de la que es treuen conclusions molt confiables que no tenen biaix. Però no sempre es pot treballar així.

Per exemple, a casa nostra no s’acostumen a fer aquestes avaluacions dels programes que s’apliquen a les aules i per això hem anat a buscar els estudis a països en els que sí que hi ha aquesta tradició d’investigació, que acostumen a ser Estats Units i Anglaterra.

I essent així, la mostra que heu estudiat és representativa per a ser aplicable aquí?

Els programes que hem estudiat no són massa representatius dels que s’apliquen aquí. I és aquí on hi ha el gran salt mortal: podrem aplicar totes aquestes conclusions i evidències a les aules catalanes? Per a intentar respondre a aquesta pregunta el que fem és posar les conclusions a debat amb els actors que treballen diàriament a les aules, lidiant amb les diferents problemàtiques. Provoquem que els mestres, psicopedagogs, educadors socials, monitors, etc., reaccionin; els expliquem el què diu l’evidència empírica i veiem si aquests resultats quadren amb la seva experiència diària a les aules.

El darrer informe que heu elaborat analitza programes per a corregir i prevenir conductes disruptives a l’aula. Què n’heu extret?

És una àrea d’estudi molt complex, perquè de seguida que es parla d’alumnat conductual es barregen diversos conceptes, realitats i casuístiques. El nostre primer objectiu era, precisament, fugir de l’etiqueta ‘conductual’, perquè es força estigmatitzadora i perquè es converteix en un calaix de sastre en el que hi caben tots els comportaments disruptius a l’aula: des de les hiperactivitats causades pel TDAH, fins a conductes causats per problemes mentals greus o comportaments que ja entren en una categoria delictiva.

Per a fugir d’això, ens vam voler centrar en programes d’aula que tinguessin per objectiu treballar la disciplina, corregir comportaments antisocials, de rebuig a l’autoritat del professorat i d’un grau moderat d’agressivitat. La majoria de programes que hem estudiat es desenvolupen a l’aula amb certa ajuda per part de professionals externs.

La conclusió general és que els programes analitzats poden corregir i prevenir problemàtiques conductuals i vam dividir-los en dos tipus: els focalitzats i els universals. Pel que fa als primers, són aquells que identifiquen i treballen només amb els alumnes que manifesten una mala conducta de manera sostinguda. Els segons, treballen amb el conjunt de la classe o del centre i són els que funcionen millor de cara a la prevenció perquè treballen aspectes socioemocionals, com la capacitat d’empatitzar.

Així com els programes universals són bastant senzills d’aplicar, els focalitzats han de tenir una sèrie de característiques per a que no siguin contraproduents: han de ser en equips reduïts, amb la implicació del professorat ordinari, amb referents molt clars, i de manera intensiva. No s’han d’allargar massa en el temps perquè llavors el grup quedaria encapsulat, aïllat i estigmatitzat. Els conductuals no han de ser un bolet separat de la resta de la classe.

I és que aïllar els nanos que tenen problemes conductuals acostuma a ser una certa tendència del professorat amb alts nivells de saturació, per tal d’intentar que no intoxiquin a la resta de la classe. Les expulsions, per exemple, solen ser la solució ràpida i, tot i que de vegades pot ser l’única sortida d’un professor, s’haurien d’evitar. Un alumne estarà expulsat per un temps delimitat i, amb ell, tornarà la seva mala conducta i, possiblement, accentuada. I, de retruc, intoxicarà més als companys.

S’ensenya que el que no s’ha de fer es castiga i no pas que el que sí s’ha de fer es premia. S’abusa de les sancions en contextos complexos?

Sí i com he dit hi ha tàctiques que són molt més constructives i eficients, com les recompenses. Hi ha un programa als Estats Units que es diu The Good Behaviour Game (El Joc del Bon Comportament) que es va començar a aplicar als anys 60. Normalment funciona a aules de principi de la Primària, que es divideixen en dos o tres grups durant algunes hores lectives cada dia. Prèviament s’hauria consensuat i discutit, de manera molt participativa, amb la classe una sèrie de normes de convivència, ordre i respecte.

Qui es desviï de les normes anirà acumulant punts i, al final de la jornada, el qui en tingui menys serà el grup guanyador i rebrà una recompensa. Per exemple, durant l’última hora, mentre els altres grups realitzaran l’activitat que estava programada, els guanyadors podran fer quelcom més lúdic. Té un punt competitiu, però també cooperatiu que ajuda molt a la prevenció de conductes disruptives.

Aquest és un exemple de programa universal. Posa-me’n un de focalitzat.

També als Estats Units n’hi ha un que s’aplica, aquesta vegada amb adolescents, a una de les àrees amb més complexitat de Chicago. Es diu Becoming a Man (Convertint-se en Home) que consisteix en una sèrie de treballs cognitivo-conductuals en grups reduïts amb un mentor que hi està molt a sobre, durant dues o tres hores a la setmana. És un programa voluntari en el que es treballen, des dels jocs de rol, l’empatia, el control de la ira, la justificació de la conducta, la interpretació dels codis socials i les competències emocionals. Tot plegat s’articula amb una activitat esportiva, no competitiva, que està donant molts bons resultats.

Comentes que els programes focalitzats no han de ser un bolet. Però que passa en aules on els problemes de conducta s’han expandit a la gran majoria d’alumnes. Funcionen els programes universals o s’han d’aplicar molts programes focalitzats?

Aquestes són situacions extremes en les que pren valor, més que mai, una bona anàlisi i diagnosi dels comportaments. Quan gairebé tota la classe la “lia” s’ha d’identificar l’origen dels problemes, perquè encara que la dinàmica sigui d’intoxicació col·lectiva, segurament no tots els alumnes en són precursors. S’ha d’identificar qui són els líders, els seus seguidors, qui són resistents i qui són els desafectes. Tot i que sembli que tots es comporten malament, mai no són tots.

En aquests casos no funciona un programa focalitzat o un d’universal. S’han d’aplicar tots dos, combinant-los. Però el que s’ha de tenir en compte, en aquests casos i en d’altres no tan extrems, és que el que no ens serveix són els programes protocol·laris. Un programa només funciona si ha estat pensat en les casuístiques concretes de l’aula i quan els referents adults (les famílies, el personal docent i els monitors) se l’han fet seu. Si només són plans de prevenció, que es tenen però no es coneixen, no serveixen per a res.

Hem de donar molta importància als docents, perquè ells són els lectors més intel·ligents per a interpretar les situacions de cada aula. Ells són els qui tenen les antenes posades i els qui, amb ajuda de professionals externs, poden abordar les problemàtiques millor que ningú. Però no hem d’oblidar els problemes de precarització que pateixen aquests professionals externs, com els treballadors de serveis socials, les escoles de segona oportunitat o els educadors socials. Els qui tenen més necessitat de recursos són sovint els qui treballen amb menys.

Què cal abordar per afrontar millor aquestes situacions disruptives?

Entendre que hi ha una part de la problemàtica que ha de ser treballada amb el suport i expertesa de professionals externs, però des de l’escola. Hem de trencar la idea que les conductes disruptives s’han de derivar, perquè els professors ordinaris se’n desentenen perquè no hi poden fer res. Sí que és veritat que moltes vegades molts docents es troben pressionats per un currículum a complir i que els alumnes amb mal comportament frenen aquest ritme de treball, però no hem d’oblidar que són problemàtiques assumibles des de l’entorn educatiu (sempre amb suport, però).

La idea inicial ideal és que l’escola ho pot tot. No és veritat, i tots ho sabem, però si no partim d’aquesta premissa tendim a derivar massa casos fora de l’escola i, quan això passa, aïllem i estigmatitzem els alumnes que deixem de banda. Si pensem que ho podem tot, reformarem l’escola per a que pugui més.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*