Sobre avaluacions, exàmens, educació i desobediència

Reconec la colonització del món per la ideologia neoliberal, que mesura resultats, èxit i jerarquització social. Però jo m'he passat la vida treballant en i per l'educació pública, i tinc una altra idea del que han de fer les escoles i per a què han de servir les avaluacions.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Boicot a les proves d’avaluació externa de l’ESO d’un alumne d’un institut de Terrassa

Tinc un veí que és enginyer nuclear i actua com un autèntic analfabet de les cures familiars. També sé d’un altre que és un alt executiu en una important empresa d’alimentació i es passa els diumenges en xandall treballant i si me’l trobe amb pinganillos a les orelles és que està reunit, encara que diuen que té un bon sou. També tinc una altra veïna que és farmacèutica però haurien de sentir-la parlar d’art, economia o política, veure com cuida el seu cos, com relata els seus viatges i quin estil de relació més amorós té amb els seus clients i amics. Vinc a dir això perquè tots van passar els seus exàmens per aconseguir les seves titulacions; és més, van passar per la vida acadèmica bàsicament aprovant exàmens, però gens d’això va garantir que acabessin sent unes persones educades. Unes sí, uns altres no.

Sí, sí, però sóc enginyer, em dirà el meu veí. I aquí entra en conflicte la nostra mirada sobre la vida i sobre el sentit i finalitat de l’educació. Reconec la colonització del món de la vida per la ideologia neoliberal, que mesura resultats, èxit, jerarquització i classificació social. I segurament, l’obsessió per les proves externes, exàmens i revàlides té a veure amb aquesta necessitat de etiquetatje social i jerarquització de centres educatius en funció dels resultats. Des d’aquesta òptica, guanya el meu veí, que mira l’educació com a valor de canvi (potser per això porta a les seves filles a un col·le de monges on els pares i les mares posen cara de clientela tranquil·la). Però jo m’he passat la vida treballant en i per l’educació pública, i tinc una altra idea del que han de fer les escoles i per a què han de servir les avaluacions.

Crec que les escoles, per mandat constitucional, a més, són les úniques institucions la funció de les quals és ajudar als infants a  que creixin en el ple desenvolupament de la seva personalitat, això diu l’article 27. Jo ho puc dir amb altres paraules, les escoles (públiques) estan al servei de l’emancipació dels éssers humans, i han de posar el coneixement científic al servei d’aquest projecte emancipador. Les escoles (públiques) obren les seves portes a una complexa diversitat humana i han de posar-se al servei del creixement de subjectes i pobles des del reconeixement d’aquesta diversitat. Les escoles (públiques) saben que aquella colonització neoliberal que anteriorment citava necessita la reproducció de la desigualtat social, el triomf d’uns per al fracàs d’uns altres, i per això assumeixen el compromís social no solament de compensar sinó de combatre aquesta desigualtat des dels seus projectes educatius.

El projecte de l’escoles públiques és llavors un projecte polític compromès amb l’emancipació. I aquest projecte polític necessita una avaluació, és a dir, necessita d’un diàleg públic dirigit a la comprensió critica i millora del que ens passa. Aquest projecte d’avaluació és complex perquè posa en relació els aprenentatges dels nens i les nenes amb les polítiques educatives, les pràctiques de formació docent i els sabers professionals, les estratègies de gestió, l’administració de recursos, les polítiques de finançament, els contextos culturals, etc. És, certament, una altra cosa molt diferent al que volen fer les polítiques educatives neoliberals amb la imposició burocràtica i autoritària d’exàmens finals, revàlides, i proves externes. Com a bones polítiques neoliberals, a més, externalitzen el procés i això ens costa una pasta afegida als qui no ens beneficiem per res d’aquests controls, perquè cal subratllar-ho, a nosaltres (un nosaltres en el qual incloc a nens i nenes, les mestres i els mestres) aquestes proves no ens serveixen per res.

L’escola està cada vegada més colonitzada per normes administratives que regulen el conjunt d’actes en el seu interior, i crec que era Habermas qui explicava molt bé com la generalització de les accions instrumentals a poc a poc anul·la la possibilitat del diàleg, la comunicació, i l’enteniment entre els subjectes; una manera de colonització pel qual cada vegada tenim menys espais de llibertat per a l’expressió i la construcció social autònoma. L’avaluació pública que necessita l’escola pública, la que ens ajudaria des del diàleg a créixer com a subjectes, com a institució, i com a professionals, es fa més difícil si s’incrementa una manera aparentment banal d’entretenir-nos amb la norma administrativa. Un dia ens van dir que havíem de programar per objectius, un altre dia van pretendre fer-nos constructivistes, i quan ens els vam creure van arribar les competències per tornar als objectius; encara que jo vaig continuar programant pensant sobretot en la qualitat i el sentit de les activitats que proposava a l’aula. I explicava allà on podia la meva negativa a programar segons un model imposat d’una manera burocràtica, perquè una de les característiques, a la meva manera de veure, de la desobediència és el seu caràcter públic, deixant testimoniatge d’una consciència política que busca en la confluència amb els altres i les altres la possibilitat del canvi.

Per això em sumo ara al generós esforç dels qui es neguen a complir amb el mandat administratiu de l’avaluació neoliberal, finalista i punitiva, amb la consciència que de no fer-ho, cada dia perdrem capacitat d’autonomia, i de creació d’un subjecte docent amb capacitat i voluntat per respondre pels seus actes. Si ens deixem fer, ens fan a la seva manera i conveniència. Davant aquesta pressió, política, només se m’ocorre una resposta política: la desobediència.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*