Sobre polítiques municipals, educació i ciutat

Les pròximes eleccions municipals mostraran, una vegada mes, les diferents propostes dels partits polítics per a la ciutat. I una vegada més serà escassa l'atenció que se li presta al caràcter educatiu de la ciutat.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

iStock

Quan parlem d’educació releguem aquesta funció a la institució escolar, deixant com a competència de l’Ajuntament el sosteniment dels centres docents i la participació en els seus òrgans de gestió. Alguns governs locals han incorporat els principis de l’anomenada ciutat educadora, amb projectes d’educació informal vinculats a les diferents manifestacions culturals que es puguin produir a la ciutat (teatre, museus, etc.).  No obstant això, la qüestió que vinc a plantejar és diferent.

El meu punt de partida és que la ciutat, amb el seu urbanisme social, les seves polítiques culturals, les seves formes de comunicació, les seves relacions econòmiques i la regulació de les seves activitats quotidianes, constitueixen un potent currículum, un veritable programa educatiu en el qual es generen i difonen significats i es constitueixen identitats.

“No parlo de la ciutat sinó d’allò en el que a través d’ella ens hem convertit” deia  Rainer-María Rilke en el seu Diari Florentí.

La ciutat és una forma material de la cultura; un complex dispositiu cultural d’on emergeixen missatges, significacions, on es construeixen experiències, on s’alimenten els relats, les narracions, on es formen i transformen les biografies. I crec que un veritable debat sobre les diferents polítiques municipals hauria d’incorporar l’anàlisi de la manera que el que passa als carrers i places de la ciutat és alguna cosa així com un text que genera potents significants conformant la nostra subjectivitat. Què aprenem a la ciutat i quines altres coses diferents podríem aprendre amb polítiques diferents per a la ciutat? En la Pedagogia ens hem ocupat del currículum escolar, del seu disseny i el seu desenvolupament, i dels debats segons diferents mirades epistemològiques al respecte. Però hi ha un altre currículum, un altre text, el currículum de la ciutat, que produeix i divulga sabers. Qui ho produeix? Com s’analitza?

“El desenvolupament del medi urbà és l’educació capitalista de l’espai. Representa l’elecció d’una certa materialització del possible, excloent les altres”, argumentava el situacionista Attila Kotanyi.

La ciutat produeix sabers en els quals es mostren les tensions i conflictes per donar significat a les experiències de la vida. Fa temps vaig trobar aquesta metàfora d’un joc interactiu descrita per Jenaro Talens:

Pensem, per exemple, en un programa dels anomenats interactius, de gran èxit entre els menors de 12 anys, SIM CITY. El jugador és elegit, d’entrada, alcalde, i té a les seves mans la possibilitat de construir i desenvolupar la seva ciutat. Decideix on se situa un parc, quantes plantes ha de tenir un edifici, on són necessaris els col·legis, les vies d’accés a les autopistes, els hospitals, les biblioteques públiques, els cinemes, els cossos de bombers o les comissaries de policia. Si en un barri hi ha molta aglomeració ciutadana (molts pisos habitables i moltes famílies, de quatre membres de mitjana, posem per cas), es necessitaran moltes comissaries, entre altres coses perquè la lògica del programa ha preestablert que cada determinat nombre d’habitants es precisa un contingent policial o en cas contrari hi haurà disturbis. Si en un parc els bancs que jalonen els passejos estan a mitja llum, el programa no preveu que sigui perquè les parelles puguin besar-se amb tranquil·litat, sinó perquè la delinqüència organitzada faci circular la droga. Per això si el jugador no instal·la molta llum –encara que això costi diners i vagi en contra de l’estalvi energètic– el jugador fa saltar una alarma dient que s’ha comès un atracament o un robatori per drogoaddictes en estat de mono. El jugador-alcalde pot també pujar o baixar els impostos, prometre coses amb finalitats electorals i després no complir-les. En una paraula, per resumir, semblaria que el joc educa a ser ciutadà.

Com en el joc, la ciutat educa. De la mateixa manera que no es diu en el joc, tampoc a la ciutat es diu que per ser ciutadà circulen pels seus carrers maneres de comportament, valors cívics i morals, estils i formes de vida, pràctiques culturals elaborades, en relació amb les quals construïm significats sobre el sentit de ser ciutadà. En el joc, ens diu Talens, la tolerància i la capacitat d’autogestió no estan previstes en el programa; qui no s’adapta a la lògica perd punts i és possible que perdi la partida. No és un joc, òbviament, per a ensenyar a pensar en llibertat. Al contrari, prima l’obediència i la subjecció a patrons preestablerts. Però la ciutat, la ciutat real, la ciutat que vivim, pot ser una altra cosa. Les tensions entre sabers i poders no estan –encara– predeterminats en un programa informàtic. Els discursos de la ciutat constitueixen, per tant, una pràctica de producció de curricula, molts i diferents.

El nen agafat de la mà de l’àvia, als peus del  semàfor, construeix una teoria sobre el valor del temps i l’espai. El grup d’adolescents que passegen els carrers d’un gran centre comercial desenvolupen la seva relació d’amistat mediada per l’omnipresència de la mercaderia, i des d’aquí, una teoria sobre el cos, l’alimentació, la salut, la sexualitat, els viatges, la família, el vestit… El grafiti, la pintada reivindicativa en la paret, la manifestació sindical, la dona en la plaça mal il·luminada a les dotze de la nit, la retolació dels carrers, el pobre dormint en el portal, la batucada feminista, …. Diferents significats d’un rizoma social i cultural en un camp de batalla per la producció de subjectivació.

¿Podrien els alcaldes i les alcaldesses, regidors i regidores, pensar sobre aquestes qüestions, desenvolupar un programa d’intervenció sobre els curricula de la ciutat, i explicar-nos-el per a orientar el nostre vot municipal? O continuem deixant que sigui el capitalisme en les seues diferents formes –urbanisme, consum, cultures, valors… – el que alliberi els seus interessats projectes curriculars per a la ciutat. Un dia parlava amb un grup de regidors sobre aquesta qüestió i em deien que tenia molta raó però que no sabien molt bé a quina regidoria en concret li correspondria la competència d’intervenció. Com a l’escola: això de quina assignatura és?

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*