Entrevista | Josep Maria Vilalta, secretari executiu de l’ACUP

“Tenim un bon sistema universitari que es troba en un moment molt delicat”

Tenir una visió panoràmica del sistema universitari català està a l’abast de molt pocs, però si algú té una talaia privilegiada des de la qual mirar-se’l és Josep Maria Vilalta. I la seva advertència és que “les decisions o no decisions que prens ara no tindran efectes immediats, però sí a mig termini”.

Víctor Saura
 
 
 

Josep Maria Vilalta, autor de ‘Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015)’ | Fotos: Guillem Espun

 

Josep Maria Vilalta, secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i director de la Global University Network for Innovation (GUNi), acaba de publicar Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015) (editorial UOC), en el qual repassa tres dècades de política universitària i de recerca a Catalunya. Es tracta d’un llibre coral, escrit per Vilalta en una àmplia proporció, amb l’acompanyament d’altres autors per un seguit de capítols específics (un dels quals és el secretari d’Universitats i Recerca, Francesc Xavier Grau), i les reflexions, en forma d’articles-capítol, dels sis consellers que han tingut les universitats en els darrers quinze anys (de Mas-Colell a Jordi Baiget, passant per Carles Solà, Manuel Balcells, Josep Manuel del Pozo i Josep Huguet). Precarietat laboral, falta de relleu generacional, escassa transferència de coneixement són les principals amenaces d’un sistema que ha sabut créixer com un patchwork i que, a hores d’ara, encara funciona prou bé. La qüestió, a la vista dels reptes de futur, és fins quan.

Tenim un sistema universitari amb menys recursos que països amb una dimensió similar, però els resultats pel que fa a la recerca i la qualitat són plenament homologables. És això el que demostra aquest llibre?

El llibre no té una única tesi, perquè hi ha molta informació i anàlisi, però una de les conclusions és aquesta, clarament. Hem pogut fer estudis comparats que ens demostren que amb menys recursos els resultats són molt similars o millors, sobretot en recerca, que és el que podem mesurar més fàcilment, però també en molts aspectes de docència i formació. Una altra tesi és que hem passat de tenir un panorama relativament feble, amb poques universitats molt massificades, a un sistema bastant homologable en l’àmbit europeu. Un sistema bastant compacte i amb característiques pròpies.

Per què es pot parlar de sistema i no de conjunt d’universitats?

S’han anat construint un conjunt d’acords, programes, institucions que han fet possible que es creï un sistema. Més enllà que el Parlament i el Govern hagin impulsat i creat universitats aquí i allà, hi ha hagut tot un seguit de decisions per fomentar el treball conjunt. Es posa en marxa el Consell Interuniversitari de Catalunya, on hi és la conselleria d’universitats i recerca i les universitats; o es fan les proves d’accés a la universitat de forma conjunta; o també per primer cop a l’Estat es crea una agència de qualitat del sistema universitari; o es crea el CSUC  (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya) per mancomunar serveis i guanyar eficiència i estalvi; o la mateixa ACUP, que sorgeix d’una decisió de les universitats públiques de cooperar i defensar els seus interessos… tot això és un procés que no és tan fàcil ni tan obvi. I amb recerca passa el mateix: s’ha anat creant una constel·lació de centres de recerca, s’agrupen, treballen moltes vegades en coordinació amb l’administració, tot això fa que al final puguis dir que aquí hi ha veritablement un sistema.

Un sistema amb competència interna.

A les conclusions dic que hi ha una sàvia combinació entre competència i col·laboració.  És evident que les universitats competeixen les unes amb les altres, en moltes coses, i que són molt geloses de la seva autonomia, com ha de ser, però també s’han anat teixint un seguit d’institucions, programes i aliances que permeten que hi hagi també sistemes de cooperació.

La idea de que cal un major grau d’autonomia universitària va apareixent al llarg del llibre. En quins aspectes fa falta més autonomia?

L’Associació Europea d’Universitats fixa diversos àmbits d’autonomia. Per exemple, l’autonomia acadèmica. Les nostres universitats estan mediatitzades per normativa autonòmica i estatal, que no posen fàcil que una universitat que detecta una necessitat formativa pugui posar en marxa uns estudis determinats de forma àgil. O l’autonomia financera. Els controls venen de lluny, però s’agreugen a partir de la crisi economicofinancera: les universitats tenen molts controls, exante i de procediments, moltes normes sobre la gestió pressupostària, topalls de dèficit públic, de contractació… tot això, en comptes de millorar, ha empitjorat en els darrers 10 anys. El control expost hi ha de ser de totes totes, però hi ha massa control exante i de procediments. O l’autonomia de personal. La taxa de reposició ha estat congelada, la qual cosa vol dir que les places dels professors que es jubilen no es poden posar automàticament a concurs i ser cobertes amb nou personal. Això causa una falta de reposició del personal i l’envelliment progressiu de les plantilles.

Aquestes limitacions en l’autonomia venen més de la legislació autonòmica o de l’estatal?

És bàsicament la normativa general de l’Estat en matèria d’universitats i de recerca, o la lligada a aspectes financers, de contractació pública, però la Generalitat també ha introduït alguns processos que de vegades dificulten l’autonomia institucional.

El llibre diria que dibuixa un panorama optimista, però potser passa per alt que bona part del sistema se sustenta gràcies a la precarietat laboral d’un sector important de professorat universitari?

Sí que s’esmenta, però és cert que el llibre es centra en l’anàlisi dels darrers 30 anys. El missatge positiu que dono, amb dades contrastades, és que s’han fet coses ben fetes, algunes molt ben fetes, i segurament no s’han explicat prou. I que això ha estat fruit de governs de diferents colors, de les diferents administracions i agències públiques, així com dels diferents governs de les universitats i centres de recerca, i que és un valor positiu el fet que hi hagi hagut una continuïtat i estabilitat. Això vol dir que aquí mai ningú s’ha barallat ni hi ha hagut disputes? En absolut. Hi ha hagut molts moments complicats, però malgrat tot s’ha pogut aïllar una mica la política universitària i científica d’altres debats més polítics del dia a dia, cosa que en altres àmbits de les polítiques públiques a Catalunya no s’ha aconseguit.

Però tot aquest èxit queda tacat per la precarietat, denunciada entre altres per la mateixa ACUP.

És cert que un dels handicaps més importants, que avui té una magnitud preocupant, és el tema de la precarització, normalment vinculat als professors associats i a temps parcial. Què està passant? Que es desvirtua una figura que és rellevant, com és la del professor associat, que hauria de ser una persona que treballa en el món professional i imparteix una assignatura i transmet uns coneixements molt pràctics i punters als estudiants universitaris. Aquesta figura, que és molt positiva, es perverteix, i això de forma permanent durant anys ha creat un problema gran.

De la generació de professorat que va agafar la bona època hi ha un complicat relleu generacional.

Així és. Hi ha una raó estructural, que és que quan el sistema universitari comença a créixer hi ha una gran entrada de personal docent i investigador. Primer amb el creixement de les antigues universitats i després amb la creació de les noves. Aquella gent que va entrar en massa els anys setanta i vuitanta ara també es retira en massa. I la congelació de la taxa de reposició ha agreujat un problema que ja era important. I també és veritat que el sistema d’universitats i de recerca podríem dir que no posa les coses fàcils als joves. Fer carrera acadèmica i científica és molt dur. Per començar, si t’hi vols dedicar, primer has de fer el doctorat, després un postdoctorat, i cada cop es demana més que aquest doctorat o postdoc el facis a l’estranger, amb la qual cosa dos o tres anys després podries accedir a una plaça permanent, però no és segur; a més, s’exigeix una alta producció en recerca i la publicació de papers en revistes internacionals de qualitat. Tot plegat crea una dificultat als joves per estabilitzar-se.

Ara entenc perquè el llibre no vol fer projeccions de futur. El panorama a 10 anys vista no pinta gaire bé…

Efectivament no entro a valorar el futur, però en el capítol final dono algunes pinzellades i acabo afirmant que estem en un moment molt delicat, perquè tota la feina que s’ha fet i gràcies a la qual tenim un bon sistema, per un seguit de dèficits estructurals (excessiva regulació, escassa autonomia), per altres més conjunturals, que són els que ara dèiem i que van lligats a les retallades pressupostàries, les incerteses del present en l’àmbit polític-públic, l’envelliment de les plantilles, i per un tercer factor, que és que el món està canviant ràpidament, i per tant necessitem universitats més dinàmiques que mai. És un moment molt delicat que exigeix tornar a fer una aposta de país per les universitats i per la recerca. El Govern està posant en marxa l’anomenat Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, que em sembla una bona aposta, però s’haurà de veure si es consolida. D’entrada la música sona bé, perquè la intenció és planificar el sistema a llarg termini, perquè les universitats i els centres de recerca s’estan queixant, amb raó, que falta una estratègia a mig i llarg termini i per exemple no saben mai com tancaran el pressupost.

 

“El creixement universitari en ocasions s’ha concebut de forma erràtica, incrementalista i atenent a interessos corporatius, territorials o partidistes” (pàgina 477). Pot explicar una mica aquesta frase?

He volgut mostrar el balanç positiu d’aquests decennis, perquè en aquest país ens agrada molt criticar i sembla que ens desagradi reconèixer allò ben fet. Dit això, mires els fets i veus que hi ha hagut  decisions que s’han pres per criteris inercials o que no responien a una planificació racional sinó a interessos particulars, siguin de les pròpies universitats o centres, o per la pressió d’un territori o grup concret.

Dóna exemples?

No, són coses que han passat i que passen a tota arreu. Al final el sistema ha estat capaç de digerir-ho i integrar-ho. Per això quan descric el sistema dic que, quan te’l mires de prop, s’assembla més a una mena de patchwork que a un esquema racional i ben estructurat, i caldria endreçar-lo per guanyar en eficàcia. El Pacte Nacional vol intentar anar per aquí i em sembla molt encertat.

De rebaixar taxes, com es demana a l’ILP Universitats, ja ni en parlem…

Insisteixo que el balanç és positiu, però les taxes o el sistema de beques entrarien dins dels aspectes a millorar. Per tot aquest seguit de qüestions ara el moment és molt crític. No podem pensar que viurem de rendes. La política universitària i científica té efectes a mig i llarg termini, per tant les decisions o no decisions que prens ara no tindran efectes immediats, però sí a mig termini. Quan van començar les retallades la producció científica va continuar incrementant-se, perquè veníem d’una inèrcia, però arribarà un moment que començarà a decréixer.

En canvi, en els rànquings internacionals les universitats catalanes sempre han sortit molt ben parades.

El tema dels rànquings sempre és molt relatiu i depèn com es mirin, però sí que és veritat que si es tenen en compte els recursos, els resultats són força positius. Al final t’acabes comparant amb universitats que tenen gairebé el doble de pressupost. Això vol dir que som igual d’eficaços, però molt més eficients. Amb menys recursos podem competir amb institucions  que en tenen molts més, això hi ha força dades que ho demostren. I amb més recursos, ben orientats, es podria fer un salt significatiu en positiu.

Una altra mancança que s’apunta al llibre és que es fa molta recerca però hi ha poca transferència al teixit empresarial. Aquest seria un dels grans handicaps del sistema actualment?

Sens dubte. Aquí el que ha passat és que, des què s’aprova la Llei de Reforma Universitària el 1983 i la Llei de la Ciència el 1986, posem tots els ous a la cistella de la recerca, i això produeix uns resultats espectaculars; passem de ser un país on la recerca era testimonial a convertir Espanya i Catalunya en potències mundials en producció científica. I això s’ha fet en tan sols 20-25 anys.

Hi havia incentius salarials.

No només això, també la llei permetia que els professors poguessin fer recerca i transferència amb empreses, i hi ha un tema de reputació i reconeixement dels professors i investigadors, en positiu, per la qual cosa molts van voler ser com els millors investigadors europeus. La conseqüència no volguda és que l’aspecte de la innovació i la transferència no ha estat tan valorat. Ara es comença a introduir des del govern central un complement retributiu per aquells professors-investigadors que demostren que també fan transferència, però fins ara no existia. També és veritat que els governs han anat consolidant una política de recerca; en el cas de la Generalitat, sobretot a partir del primer mandat de Mas-Colell es creen diversos instruments (per exemple, ICREA)  i uns centres de recerca que després es consoliden i donen molt bons resultats. Per contra, la política d’innovació de la Generalitat no s’ha consolidat. Cada govern ha intentat introduir unes mesures diferents, n’hi ha diverses que apareixen i desapareixen, no s’analitzen el seus impactes i això amb el pas dels anys es nota.

Els qui hem passat per la universitat com alumnes ens la mirem sobretot com un lloc de docència i no tan de recerca, i en canvi sembla que això sigui secundari.

Un altre tema d’aquesta focalització en la recerca és que a vegades s’ha deixat de banda la docència. Als joves, per exemple, se’ls hi ha transmès el missatge que si volen aconseguir una posició permanent el que han de fer és molta i bona recerca. A la universitat hi ha el concepte de càrrega docent, que està molt arrelat, però quan el sent des de fora et grinyola. En canvi, no hi ha el concepte càrrega de recerca, perquè se suposa que és el que vols fer i et dona prestigi. Crec que ara estem començant a equilibrar el missatge, i que es digui que tant important és fer recerca com docència. O que és molt rellevant formar ciutadans i professionals qualificats, aquest és el servei principal que aporta la universitat a la societat.

 

Quin rol juguen les universitats privades en el sistema?

Tenim quatre universitats que podem considerar privades, amb matisos, de les quals tres tenen un gruix d’estudiants reduït i una no tant, que és la Ramon Llull, que té una idiosincràsia molt concreta perquè parteix de facultats i escoles de molt prestigi i història. També és veritat que una de les coses que ens diferencia és que no tenim cap universitat privada for profit, sinó que totes són sense finalitat de lucre, i això també crea un cert estil de gestionar i coordinar conjuntament el sistema universitari. Crec que les proporcions són correctes: el  sistema és majoritàriament públic, el privat és relativament petit i format per universitats sense afany de lucre.

A quins països hauríem d’envejar o emmirallar-nos?

Potser perquè el conec força, jo diria que el model holandès: és un sistema bastant compacte amb moltes universitats de qualitat. No té una o dues grans universitats i la resta tenen una qualitat menors, sinó que ha sabut crear un sistema on hi ha moltes universitats que estan fent bé la feina. És un bon referent d’un país amb els que ens podem i ens agrada comparar-nos.

Parlant del creixement, a la secundària ja estan veient a venir la famosa corba demogràfica, que implicarà que uns anys caigui la matrícula. Això acabarà arribant al sistema universitari…

Això forma part de la planificació a llarg termini que esmentava abans. Però hi ha una altra qüestió que crec que creixerà molt els propers anys, que és la formació contínua al llarg de la vida. Potser tindrem menys joves a la universitat, però la universitat cada cop té més diversitat de perfils. Ara ja veus molts estudiants estrangers, també gent gran, i també hi ha cada cop més cursos de formació per a tot tipus d’empreses i d’organitzacions. És el que dèiem, el món es mou molt ràpid i la formació al llarg de la vida és ja un paradigma que ens ateny a tots.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*