Un ‘nosaltres’ en l’escriptura pedagògica

Recentment, motivat per diferents compromisos, he tingut ocasió de revisar diversos números de la revista 'l’Éducateur Prolétarien', que sostenia el moviment Coopérative de l’Enseignement Laïc, liderat per C. Freinet.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Sempre he pensat que el nom propi Célestin Freinet no es correspon exclusivament amb una autoria individual sinó amb un procés col·lectiu en el qual molts noms anònims sumen un esforç comú per donar veu i posar paraula, de forma, per cert, molt poètica, a un somni col·lectiu per dignificar l’escola i convertir-la en un territori lliure en el qual facilitar el creixement autònom dels éssers humans en la seva total humanitat.

Però el que m’ocupa en aquest text d’ara és l’experiència de l’escriptura per part de la mestra i el mestre. I el que descobreixo en l’Éducateur Prolétarien m’acosta a la memòria del que vaig viure en els anys 70 i 80 del passat segle, sent un mestre molt jove, coincidint amb l’inici dels Moviments de Renovació Pedagògica: La voluntat d’escriure, la constitució d’un nosaltres amb veu pròpia, la necessitat de compartir un saber nascut de l’experimentació d’una nova pedagogia concorde als interessos i necessitats de la infància i amb polítiques educatives de justícia social. Amb la creació dels Moviments de Renovació (MRPs) van sorgir en el si d’aquestos moviments múltiples revistes pedagògiques i algunes com la més antiga Perspectiva Escolar acaba de publicar el seu núm. 400 celebrant els 50 anys de la creació de Rosa Sensat. I potser la  més emblemàtica, perquè recollia la veu docent des de tots els racons de la península, ha estat Cuadernos de Pedagogía.  Deixo els títols de les revistes per a una altra història, perquè el que aquí m’interessa subratllar és una altra cosa: és el desig per part del professorat de prendre la paraula en nom propi, enfrontant-se a la colonització del discurs pedagògic pel text acadèmic.

En les gairebé dues dècades que va durar l’Éducateur Prolétarien,  des del seu primer número en 1932, per les finestres de les escoles de França i Europa treien el cap importants conflictes socials, i els mestres i les mestres van escriure sobre com treballaven amb els nens i nenes aquests conflictes, i amb què angoixa els vivien. Són especialment emotius els textos de Freinet sobre la revolució que es vivia a Espanya en els últims mesos de 1936 i principis de 1937, després del cop militar. L’escola vivia en la seva pròpia pell el que ocorria al carrer i ho explicava. Coneixen els textos de la revista Tibidabo de l’Escola Freinet, de Barcelona, en la qual els bombardejos feixistes són viscuts, explicats i dibuixats pels nens i nenes que jugaven a la plaça Sant Felip Neri, on encara perviuen les petjades de les bombes? Miren aquest text de Rita Bel, una nena de 9 anys, publicat al  núm. 4, en gener de 1938:

Jo anava a l’Escola del Mar. Jo, abans de la guerra anava a l’Escola del Mar i m’agradava molt per què em banyava tots els matins. El divendres van venir a bombardejar i van tirar una bomba incendiaria a l’Escola del Mar i la van cremar tota. Quan el papa ho va saber es va posar a plorar, perquè s’estimava molt aquella escola.

Les revistes escolars i les revistes pedagògiques van ser en aquest moment la veu pública d’un nosaltres en el qual allò viscut en comunitat, allò comunment construït, volia ser compartit. Els nens i les nenes de diferents escoles es troben a través de la paraula. Les mestres i els mestres de diferents escoles es troben  i reconeixen a través de la paraula. Potser el que passava és que hi havia una demanda, un desig col·lectiu de voler saber i de voler llegir. Què fas tu, què faig jo? Anem a explicar-ho.

Vinc ara a plantejar aquestes coses perquè crec que vivim un moment d’extraordinària indigència en l’escriptura pedagògica nascuda d’aquest desig per part del professorat de voler prendre la paraula. No oblido les saludables i en alguns casos heroiques excepcions. Però, quantes jornades espectacle, quants cursos de formació prêt-à-porter, quanta innovació light, quantes certificacions i acreditacions, i què poca textualitat nascuda de la voluntat col·lectiva de voler dir per a dir-nos, per saber i créixer professionalment, però també socialment, des del que ens diem.

Sent un jove estudiant de magisteri vaig conèixer a un parell de mestres que treballaven a l’escola Tramontana a València, fundada en 1968 va ser una  de les primeres arriscades escoles que practicaven la pedagogia Freinet i ensenyaven en valencià (haig de recordar que en aquell moment Freinet i el valencià estaven prohibits). Aquells mestres durant el dia posaven a l’aula una impremta al servei de la paraula dels nens mentre bandejaven el llibre de text. A la nit, en la clandestinitat, editaven amb una vietnamita (una impremta de fabricació casolana) l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i la Pedagogia de l’Oprimit, de Freire, entre altres textos censurats. Solament puc entendre aquest gest des d’una extraordinària generositat i una enorme confiança en què a l’altre costat algú esperava aquests textos. Potser aquell context determinés el desig de compartir aquesta escriptura. Aquells mestres no se sabien sols. I què els sembla si intentem recuperar ara, cert que en un context més hostil al comú i la col·lectivització,  aquell desig que vaig trobar en l’Éducateur Prolétarien per part d’un grup de mestres que volien escriure des d’un sí mateix col·lectiu?

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*