Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Mentre els informes oficials celebren l’ocupació o el creixement, moltes mares i pares es veuen obligats a triar entre necessitats bàsiques dels seus fills: alimentació equilibrada o quantitat suficient de menjar, pagar el lloguer o la calefacció, atenció dental o suport psicopedagògic. Les activitats de lleure sovint ni es contemplen.
La pobresa infantil ja no és exclusiva de llars clarament vulnerables: creix entre famílies de classe mitjana, que viuen amb la por que treballar no garanteix un futur digne als seus fills. Les dades fa anys que alerten sobre aquesta situació, però la resposta política continua sent insuficient.
El cost de la criança: una despesa insostenible
El 45,3% de les llars catalanes tenen fills a càrrec: la majoria són parelles (33%), però també hi ha moltes famílies monoparentals (12,3%). Criar fills a Catalunya cada vegada és més costós. El 2024, el cost mitjà mensual era de 938 euros per fill o filla (quan aquests tenen entre 7 i 17 anys, el cost mitjà arriba als 993 euros i en infants entre 0 i 3 anys a 796 euros al mes), un 50% més que el 2018. Aquest increment no és anecdòtic, reflecteix una pressió inflacionària superior a la mitjana, sobretot en tres àmbits essencials de la vida: l’habitatge, l’alimentació i l’educació. Criar un fill o filla a Catalunya s’està convertint en un repte que moltes famílies no poden assumir.
Si comparem aquestes xifres amb els ingressos necessaris per viure amb dignitat, el contrast és clar: segons el Salari de Referència Metropolità (SRM), el 2023 una llar amb fills a l’Àrea Metropolitana de Barcelona necessitava entre 1.250 euros al mes (llars amb tres adults i fills) i 2.628 euros nets al mes (famílies monoparentals).
Tanmateix, els ingressos reals sovint queden lluny: el salari mínim interprofessional (SMI) el 2023 era d’uns 1.200 euros nets i el salari net mitjà de 1.900 euros. Això implica que el cost de la criança pot consumir entre el 49% i el 78% dels ingressos familiars, segons el nivell salarial. Per moltes llars, criar fills és econòmicament insostenible, convertint la criança en un “luxe”.
I les conseqüències les pateixen, sobretot, els nostres infants i adolescents amb major risc de problemes emocionals, de salut i més abandonament escolar. Però, a llarg termini, també té costos socials elevats. Un estudi del Comissionat contra la Pobresa Infantil recorda que el cost econòmic de la pobresa infantil el 2019 era de 63.079 milions d’euros anuals (5,1% del PIB espanyol), superior a la inversió necessària per prevenir-la i insta al govern a buscar propostes de polítiques ambicioses que lluitin conta la seva persistència i cronificació.
Quan tenir feina no és suficient
Tot i la millora de l’ocupació a Catalunya —màxim històric d’afiliació, menys temporalitat i una lleu recuperació salarial—moltes famílies han perdut poder adquisitiu real. El mateix estudi informa que la pobresa laboral (tenir feina però no arribar a cobrir necessitats bàsiques) que afectava el 2023 a un 11,1% de la població, puja fins al 16,5% en llars amb fills: una de cada sis famílies amb infants.
Ni l’increment de l’SMI ni les ajudes actuals han revertit aquesta situació. Fa anys que entitats socials i organismes internacionals (ECAS, FEDAIA, Save The Children, UNICEF, OIT) alerten que calen polítiques públiques més efectives per protegir la infància.
La classe mitjana, també vulnerable
Una realitat menys visible és que moltes famílies de renda mitjana també viuen tensionades. Una de cada dues llars amb fills destina almenys el 58% de la renda a la criança. La pobresa infantil ja no afecta només el 20% de famílies amb menys ingressos: també impacta en aquelles situades entre els decils 3 i 6 de la distribució d’ingressos, que treballen i no són considerades vulnerables, però tampoc tenen ingressos alts.
Aquestes famílies reben poc suport públic i sovint no es beneficien plenament de deduccions fiscals com el mínim per descendent de l’IRPF. Segons l’informe INSOCAT d’ECAS, la vulnerabilitat s’estén i la pobresa tendeix a cronificar-se a Catalunya, alimentada per la precarietat laboral i social
Un sistema que perpetua la vulnerabilitat
Tot i la magnitud del problema, Catalunya i Espanya manquen d’una política de garantia d’ingressos universal i suficient. Tenim un sistema de garantia d’ingressos fragmentat i esgotat: prestacions insuficients, condicionalitats kafkianes i requisits d’accés que es converteixen en una autèntica “cursa d’obstacles” burocràtica per a qui ha de sol·licitar-les.
Actualment, l’única ajuda estatal dissenyada específicament per a menors és el Complement d’Ajuda per la Infància (CAPI) de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), que atorga 57,5 euros a 115 euros per menor i mes. Això només cobreix entre el 6% i el 12% del cost real de la criança. A més, el 72% de les llars elegibles no el sol·liciten per desconeixement, estigma o dificultats administratives (fenomen de non take-up). La bretxa entre el que costa a una família la criança dels seus fills i filles, i la cobertura que atorguen aquestes ajudes, es fa cada cop més gran.
Pel que fa a la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) de Catalunya, només el 25,3% dels infants en pobresa severa en són beneficiaris i aquesta xifra baixa al 10,7% si es pren com a referència els infants en risc de pobresa (informe de Save The Children citat anteriorment). L’actual proposta de reforma de l’RGC, amb un complement infantil de 50 euros mensuals per menor per a qui no cobri l’IMV, també és clarament insuficient.
El model actual de protecció social no aborda les causes estructurals de la pobresa i contribueix a perpetuar la vulnerabilitat infantil i familiar.
La renda bàsica com a suport a la criança
Molts països europeus disposen de prestacions universals per criança (PUC), amb variacions segons el grau d’universalitat i condicionalitat. Però Espanya és una anomalia en aquest sentit. Recentment, el ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 ha anunciat la seva intenció d’implantar una PUC de 200 euros mensuals per menor, sense condicions d’ingressos.
Encara es desconeix el calendari i el disseny definitiu, però segons càlculs de l’Institut ISEAK, una PUC així reduiria la taxa de pobresa infantil del 28,9% (2023) al 21%, i la pobresa severa del 13,7% (2023) al 7,8%. L’impacte seria positiu, però és evident que no l’erradicaria.
En canvi, la RBU consisteix en un ingrés individual, universal, incondicional, suficient i regular per a tota la ciutadania, adults i menors. A diferència de la PUC, no es limita a famílies amb fills, sinó que cobreix totes les persones.
La RBU està en fase experimental. S’han realitzat centenars de plans pilot arreu del món que aporten evidències sobre l’impacte en la reducció de la pobresa i els beneficis en la qualitat de vida i salut de les persones participants. A Catalunya, de fet, s’havia dissenyat un pla pilot de RBU que preveia 800 euros mensuals per adult i 300 euros per menor, amb infants i adolescents com a titulars directes, reconeixent els menors d’edat com a subjectes de dret. Un pas endavant respecte d’altres prestacions existents i plans pilot de renda bàsica. Malauradament, el pla pilot va ser aturat al Parlament abans de poder-se implementar, tot i la seva potencial rellevància en un context de pobresa cronificada i agreujada per la pandèmia.
La pobresa infantil a Catalunya és una emergència social amb un cost humà, social i econòmic altíssim i inacceptable com a societat. Afrontar la pobresa infantil exigeix, per tant, polítiques valentes. Si bé la PUC és una mesura relativament viable, amb un cost moderat i que pot aportar beneficis a curt termini en la reducció de la pobresa infantil, no té prou abast per erradicar-la estructuralment, és a dir, des de l’arrel. En canvi, l’RBU, tot i que requeriria una inversió econòmica inicial més elevada i una reforma fiscal progressiva, té el potencial d’oferir un impacte a llarg termini i sostenible, atacant les causes de la pobresa perquè cobriria tota la família i abordaria la inseguretat socioeconòmica dels adults responsables de la cura dels infants. L’RBU, en cobrir tots els membres de la llar, crearia un coixí més ampli i estable, abordant la pobresa infantil i familiar de manera integrada, estructural i intergeneracional.
En definitiva, l’RBU podria marcar una veritable diferència en temps de precarietat. Davant l’augment de la incertesa laboral i social, aquesta mesura es presenta com una eina transformadora capaç de trencar el cercle de la pobresa i construir una societat més equitativa per a les generacions futures.
