Opinió

Progrés, involució, o ‘sostenella i no enmendalla’ en l’educació

Quan es fa un recorregut per la història de l’Educació a Espanya, es visualitza clarament que aquest suposat enfrontament entre dues visions educatives, la conservadora i la progressista, no és gens nou i molt menys atribuïble només al nostre actual període democràtic, per més que, per als qui vivim en la societat actual, puguem arribar a pensar que és una senya d’identitat del nostre temps, i fins i tot, per a. Res més lluny de la realitat.

No sóc un expert en història de l’Educació, per la qual cosa no faré un recorregut sobre com hem arribat fins aquí. Però no puc deixar d’esmentar algunes qüestions perquè es pugui entendre l’enfocament del que vull expressar amb aquest article: la presència constant de la coneguda com a estratègia de Penélope, teixir i desteixir constantment, que en l’àmbit educatiu suposa tirar endavant per progressar, cap enrere per involucionar, i sostenir idees sense voluntat d’esmenar-se per part de sostinella i no enmendalla.

Des de fa poc més de dos segles

PROGRÉS. La nostra Constitució de 1812, de caràcter il·lustrat i progressista clar, va dedicar per primera vegada un títol a l’Educació, no gaire extens, però suficient per a aquells moments. L’Informe Quintana posterior parlava d’un ensenyament universal en igualtat. El 1821 es publicava un Reglament General d’Instrucció Pública que feia referència a una escola pública gratuïta i una privada lliure que havia de tenir certs controls per l’Estat.

INVOLUCIÓ. Tot just dos anys després, fruit que Ferran VII recuperés el poder absolut, es va publicar una normativa que derogava l’anterior, qualificant l’escola pública com un instrument de l’absolutisme.

PROGRÉS. El 1833 s’inicia la denominada dècada liberal, sota la regència de Maria Cristina, i les idees progressistes recuperen protagonisme. Es va produir una important secularització de l’ensenyament, i es van intentar desenvolupar sense èxit importants mandats establerts a la Constitució aprovada el 1837.

INVOLUCIÓ. El 1843 Isabel II aconsegueix la majoria d’edat i s’obre pas la dècada liberal moderada, promulgant-se la Constitució de 1845, que va renunciar a una educació universal i gratuïta, així com la Llei d’Instrucció Pública de 1857, coneguda com a llei Moyano, que es va sustentar en un acord entre moderats i progressistes que va consolidar un model Església aconseguit mitjançant el concordat de 1851; aquesta Església que sempre ha estat, i és, present en el sistema educatiu. Ni la Revolució del 1868, en què es va expulsar els Borbons, ni la Restauració d’aquests el 1875, van beneficiar un país amb una situació educativa pèssima: altíssim analfabetisme, una educació primària poc desenvolupada, i una secundària i universitat només per a una minoria selecta dirigent.

PROGRÉS. El Regeneracionisme de finals del segle XIX i principis del XX, basat en la idea que només la República modernitzaria el país, tenia com a màxima referència educativa la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) i els institucionistes, al capdavant dels quals va estar Francisco Giner de los Ríos. Es defensava i impulsava una educació integral, centrada en les necessitats de l’alumnat i adaptada a aquestes, basada, entre altres coses, en l’experimentació i en el màxim contacte possible amb allò que s’ha d’aprendre, sense llibres de text i amb la utilització de notes pròpies de l’alumnat i la seva recerca bibliogràfica, així com en la laïcitat com a màxim respecte a la consciència tant de l’alumnat com del professorat. Una escola que educava persones per fer-les lliures i que aprenguessin per a la vida i de la vida.

INVOLUCIÓ. El 1923 es va produir el cop d’Estat de Primo de Rivera i l’inici de la seva dictadura. Va començar negant la llibertat de càtedra i d’expressió, i van ser permanents les retallades, entre d’altres, a la llibertat i l’autonomia universitària. També va ser molt destacat el seu suport a l’ensenyament privat i l’abandonament del públic.

PROGRÉS. El 1931 arriba la Segona República i la ILE va tornar a tenir una gran influència, recuperant-se un ambiciós programa de reformes i canvi social. La Constitució d’aquell any recuperava les idees laiques i la secularització a l’educació, deixant la religió fora de l’escola, potenciava una escola pública unificada, així com gratuïta i obligatòria als ensenyaments primaris, amb fort component social, actitud activa i creadora, la presència de la coeducació, i basada en ideals de solidaritat humana. Llegir Lorenzo Luzuriaga, pedagog i ideòleg aleshores del PSOE, que va tenir l’encàrrec d’exposar el projecte educatiu republicà, hauria de ser obligat almenys per a qui vulgui conèixer les bases de la nostra educació actual. I van aparèixer, entre altres coses, de la mà de Manuel Bartolomé Cossío, les tan conegudes com enyorades Missions Pedagògiques.

INVOLUCIÓ. El triomf de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) va suposar la desaparició de la coeducació i del suport a les Missions Pedagògiques, entre altres coses, posant-se en marxa una contrareforma educativa.

PROGRÉS. Al febrer de 1936 la CEDA va ser derrotada a les eleccions. El Front Popular va intentar recuperar l’activitat educativa del primer bienni republicà, però el cop d’Estat de Franco al mes de juliol va frenar en sec aquesta possibilitat. No obstant això, es van mantenir les activitats educatives de la Segona República durant la guerra de revolta dels franquistes, però només als territoris que els republicans controlaven i no sense evidents dificultats.

INVOLUCIÓ. La traïció al poder republicà protagonitzada pels franquistes, que va donar pas a la seva guerra de revolta, va finalitzar amb l’inici d’una dictadura els primers passos dels quals, en matèria educativa, ja van significar un retrocés complet mitjançant el desmuntatge de tota l’acció educativa republicana. La depuració de les i els mestres, que en gran mesura va acabar en afusellaments, per a eradicar amb això els valors de la República i el liberalisme occidental, va formar part d’un paquet de mesures en què s’imposava el nacionalcatolicisme, un patriotisme ranci, la supressió de la coeducació, la censura als llibres de text i la censura en els llibres de text i personatges històrics que convenien, amb una visió fins i tot reinventada del passat, per consolidar un model polític, social i educatiu al servei de la dictadura i l’Església.

PROGRÉS. L’anomenat llibre blanc de 1969, que va comptar amb l’assessorament d’un comitè internacional de la UNESCO, i la seva plasmació a la Llei General d’Educació de 1970 (LGE), coneguda com a Villar Palasí, van ser la conseqüència d’una nova realitat social a què s’havia de donar resposta urgent. La migració interna cap a les grans ciutats, amb més d’un milió de menors sense escola encara en aquells moments, va forçar a reformar l’educació i abandonar postulats que es volien mantenir pels més conservadors de la dictadura. Va aparèixer el que vam conèixer com a EGB, BUP i COU, eliminant les revàlides anteriors per considerar-les contràries a un sistema educatiu avançat que volgués estendre l’educació a tota la societat. Va ser un tímid inici de progrés educatiu.

A la nostra actual democràcia

SOSTENELLA I NO EMENALLA. Al terreny educatiu la Constitució de 1978 va ser el fruit de la barreja de dues visions, la progressista i la conservadora. Si es repassen els deu apartats del seu article 27, el dedicat a l’educació, es podrà observar clarament aquesta barreja, que no fusió, de les dues ideologies. Per no estendre’m en això, recomano el llibre L’article 27 de la Constitució. Quadern de queixes, editat per Ediciones Morata el 2018. Les idees conservadores, tot i que han portat sempre involució en l’àmbit educatiu, van haver d’acceptar-se com a part d’aquest article per aconseguir que no es produís un fracàs negociador, davant l’amenaça, fins i tot, no només que naufragués un escenari d’enteniment.

PROGRÉS. L’esquerra guanya les eleccions del 1982 i la legislació socialista del PSOE que va fer néixer, entre d’altres, la Llei Orgànica reguladora del Dret a l’Educació (LODE) i la Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), va suposar un avenç substancial en l’àmbit educatiu mitjançant una educació obligatòria i gratuïta fins als 16 anys, coeducadora, integral, personalitzada, en els drets i les llibertats, que configurava un sistema educatiu modern i inserit en el marc comunitari. No sense dificultats, aquell salt qualitatiu a l’Educació del nostre país és indiscutible. Als ensenyaments universitaris també es va produir un gran avenç.

INVOLUCIÓ. El pas al Govern de la dreta el 1996, amb el PP, va fer aparèixer la Llei orgànica de qualitat de l’educació (LOCE); un retrocés educatiu en tota regla que va ser rebutjat des del primer moment i que, encara que va ser aprovada desoint aquest rebuig majoritari de la comunitat educativa, va néixer morta i no arribaria a ser implantada en els seus postulats, llevat d’excepcions. També es va realitzar una contrareforma universitària que va obtenir un semblant amplíssim rebuig.

PROGRÉS. Un altre cop amb un Govern d’idees socialistes, després de les eleccions del 2004, veu la llum la Llei Orgànica d’Educació (LOE), que va derogar la LOCE, i és aprovada amb un consens molt ampli. A més de recuperar l’enfocament de la LOGSE, però amb les millores necessàries per haver transcorregut més de tres lustres, de manera que això suposa en una societat que evoluciona molt de pressa, s’alineava amb els objectius educatius europeus i dotava el sistema educatiu de la flexibilitat necessària i d’una simplificació normativa més gran, més que imprescindible, tornant a posar el focus en el focus en el focus LOCE en una carrera d’obstacles i garbell. També es van haver de corregir els excessos anteriors en matèria d’educació superior.

INVOLUCIÓ. O de nou sostinella i no enmendalla, perquè la recuperació del Govern de l’Estat pel PP el 2011 va portar amb si la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), una legislació que sota aquest títol buscava el contrari, recuperant novament la importància de la religió, les revàlides, els concerts amb centres que segreguen per sexes atacant prenent mesures que dificultaven novament l’accés a estudis no obligatoris per a la majoria de la societat. Una altra vegada va ser un canvi imposat i va comptar amb el rebuig generalitzat, produint-se un gran acord social i polític per a la seva derogació tan aviat com fos possible.

PROGRÉS. Torna l’esquerra política al poder el 2018 i es compleix el compromís amb la societat, derogant la LOMCE i recuperant i millorant la LOE mitjançant la Llei Orgànica per la qual es modifica la Llei Orgànica d’Educació (LOMLOE), usant la tècnica legislativa de la incrustació, també utilitzada amb la LOMCE. A més d’eliminar els canvis equivocats realitzats per aquesta última, igual que es va fer amb la LOE en derogar la LOCE, la LOMLOE manté algunes mesures de la LOMCE per dues raons: la recerca d’una estabilitat legislativa que la dreta mai no ha arribat a contemplar fins ara; i perquè mai ningú no fa una llei equivocada en tots i cadascun dels seus extrems per molt negativa que aquesta sigui i per molt que s’hi esforci. Sempre hi ha alguna cosa a aprofitar, si s’hi vol reparar sense aplicar una visió sectària.

SOSTENELLA I NO EMENALLA. Els governs autonòmics de la dreta sempre han intentat mantenir tant sí com no les idees educatives més conservadores, oposant-se en el que han pogut als avenços de les lleis progressistes, i això malgrat estar constatat que les seves idees empitjoren el sistema educatiu de forma global. Un exemple d’això, i en el grau màxim, són les polítiques educatives desenvolupades a la Comunitat de Madrid, que han estat generades sempre per la dreta des que la comunitat autònoma va assumir les competències educatives el 1999, ja que no hi ha hagut alternança política en aquest període. Tota l’acció política educativa ha anat orientada a burlar la LOGSE, la LOE i la LOMLOE, amb normatives que en molts casos l’obvien o fins i tot la infringeixen, com la denominada Llei Mestra de Llibertat d’Elecció Educativa de 2022. Com a resultat, la Comunitat de Madrid ha empitjorat els seus indicadors educatius amb relació a la resta del país, sent superada. Té un sistema educatiu deficient per a les possibilitats reals d‟aquest territori i la seva ciutadania.

Algunes reflexions finals

Estimades persones que han arribat fins aquí en aquest breu i modest repàs històric educatiu, el primer, gràcies, i després recordin que quan algú argumenti en la seva presència que la inestabilitat legislativa en educació, amb aquesta anada i reculada constant, és una cosa pròpia de la nostra actual democràcia, com han pogut llegir, i segurament ja sabien, podran afirmar que són comentaris que no se sustenten.

A més, quan alguna persona els intenti convèncer que la dreta ha fet el possible per progressar en matèria educativa, ho podran negar amb total tranquil·litat, perquè si alguna cosa l’ha caracteritzada en aquests més de dos darrers segles ha estat estar sempre del costat de la involució, provocant la reculada global i, en especial, de l’escola pública i del dret a l’Educació que aquesta ha de garantir sempre.

I, per descomptat, si viuen a la Comunitat de Madrid com qui escriu aquest article, no dubtaran que el sistema educatiu madrileny pateix les idees conservadores més involucionistes i que, encara que es trobin ancorats els qui governen la nostra autonomia a la sostinella i no enmendalla, les idees progressistes s’han d’obrir pas mitjançant un futur govern autonòmic.