Opinió

L’èxit de l’escola inclusiva

La descoberta ha generat un cert espant entre els qui senten aversió per la diversitat, ja que l’associen a una mena de conxorxa judeomaçònica per amargar-los l’existència. Lluny d’entendre aquest 37% com la culminació d’un procés endegat fa anys, quan se sabia que la complexitat hi era però no estava prou detectada, ara reaccionen tractant de fer encaixar aquesta dada en el seu relat del sistema educatiu en fallida, que és el que els fa brillar per les xarxes i els platós. I, amb ells, alguns mitjans de comunicació habitualment seriosos s’abonen a l’alarma i es pregunten com hem arribat fins aquí i fins a quin punt la inclusió, aquesta terrible paraulota del diccionari woke, ens està portant pel pedregar.

Amb pocs dies de diferència, el conductor del programa de més audiència de la ràdio catalana els caps de setmana s’ha preguntat en antena si l’escola inclusiva està molt bé sobre el paper, però en la realitat “no és aplicable”; mentre que el nou secretari general del segon sindicat de l’ensenyament públic ha demanat, en una entrevista també en aquest programa, que es derogui el decret d’inclusió perquè alguns professors “més que ensenyar fan una feina assistencial”. A la vegada, m’arriba el vídeo d’una experta sueca, pel que sembla oracle del moviment MEGA, comentant davant d’un micro que “ara ha sortit això de la inclusió (…) que sona molt igualitari i democràtic però que des del punt de vista de l’aprenentatge és negatiu per a tots els alumnes”. Ara? On ha estat aquesta experta els darrers quaranta anys? 

Explicacions simples a problemes complexos

Anem a les xifres. Tenim 335.000 alumnes amb etiqueta NESE en centres ordinaris, dels quals la gran majoria (uns 292.000) ho són per la seva condició socioeconòmica. En realitat, fa anys que els buscàvem, perquè fa anys que sabem —ho diu l’Idescat— que a Catalunya la taxa de menors en risc de pobresa frega el 35%. Doncs bé, ja els hem trobat! Els altres 43.000 alumnes NESE ho són per causes de discapacitat (motriu, intel·lectual o sensorial) o trastorn de salut mental. I aquesta és la xifra que cou, ja que aquest col·lectiu (de vegades anomenat NESE A, per distingir-los dels socioeconòmics o B) és en el qual més es pensa quan es parla d’escola inclusiva.

Si repassem el segon informe de la Síndica de Greuges sobre educació inclusiva (presentat el gener d’enguany, i que sens dubte és la millor radiografia que tenim sobre la qüestió), aquesta xifra ha anat creixent en els últims anys a un fort ritme: el curs 17/18 n’eren 23.857; el 2019/20, 29.374; el 2021/22, 31.470; el 2022/23, 38.027… Els 43.366 alumnes amb NESE A escolaritzats a centres ordinaris del curs 25/26 van, doncs, en aquesta línia ascendent que es registra en els darrers anys. S’aturarà aquí? Possiblement no.

Certament, les raons de l’increment d’alumnat NESE A no sembla que ningú les sàpiga explicar. I aquest estat de desconcert és una oportunitat llaminera que no desaprofiten els qui sempre troben explicacions simples a problemes complexos. La culpa, diuen, és el decret d’escola inclusiva, aprovat l’octubre de 2017, però realment concebut i redactat entre els anys 2015 i 2016. Com si un decret tingués el poder de propagar polsims de TEA i TDAH, i no, per aventurar algunes hipòtesis, l’abús de les pantalles en edats molt primerenques, una economia explotadora que dinamita la conciliació familiar o una alimentació cada cop més adulterada. Per no parlar dels avenços mèdics, que salven infants que fa vint anys no sobrevivien. No deu ser res d’això. La causa de tots els nostres mals és una norma que va veure la llum durant les setmanes més agitades de la història recent de Catalunya.   

Queixes, però no tantes

L’impacte d’aquest creixement l’ha absorbit sobretot l’escola ordinària, i en especial la pública. També la matrícula en escola especial ha crescut, ja que des del 2017 aquests centres (que són una mica més d’un centenar) sumen 2.000 alumnes més (si bé una part important d’aquest creixement es dona en l’etapa postobligatòria, gràcies a la creació dels Itineraris de Formació Específica). Fregaven els 7.000 alumnes quan es va aprovar el decret d’escola inclusiva, i ara la xifra ja s’apropa als 9.000.

I aquí és on comprova l’èxit creixent (que no vol dir absolut) del sistema educatiu inclusiu: malgrat haver quasi duplicat en pocs anys el nombre d’alumnes NESE A, les queixes es mantenen força estables. D’acord amb l’informe de la Síndica, el 2018 se’n van registrar 82; el 2020, 105; el 2023, 200. L’informe no recull aquestes dades per cursos, sinó per anys naturals, però en qualsevol cas una senzilla regla de tres permet constatar que el nombre de queixes es troba sempre per sota del 0,5% de l’univers NESE A.

I si ens fixem en els casos atesos per la Unitat d’Atenció a les Famílies, servei de recent creació que facilita la comunicació directa entre famílies i Departament d’Educació, el curs 2024/25 en van ser 1.039, segons dades facilitades pel Departament a aquest periodista. No sabem quantes d’aquestes van ser queixes i quantes consultes (17,3% sobre mesures i suports a l’aula; 9,6% sobre plans individualitzats; 5,3% sobre diabetis; 5,3% sobre normativa, 5% sobre canvi de centre…), però en tot cas la major part van acabar satisfactòriament, ja que la unitat rep una alta valoració per part dels usuaris: el 87% la puntua amb una nota d’entre el 8 i el 10.

Esclar que un sol cas de mala praxi del sistema, o d’algun professional, s’ha de denunciar, i per desgràcia més d’un i de dos cops ha fet falta airejar una situació injusta perquè les autoritats competents reaccionessin. Però el que no té gaire sentit és que un, dos o trenta casos mal gestionats es converteixin en la prova del nou del relat made in MEGA que equipara la inclusió a poc més que una quimera de quatre il·luminats. Els 43.000 alumnes restants no compten? O els 335.000, si hi afegim tot l’univers NESE. Tots aquests són, de fet, les petites històries que podem trobar a cada escola i a cada institut, infants i adolescents que tiren endavant gràcies a una feina col·lectiva. Només cal gratar una mica perquè d’aquests casos d’èxit en tenim a qualsevol centre educatiu del país.  

I, en canvi, quan es parla d’inclusió la retòrica de l’apocalipsi és la que ens trobem a tort i a dret, i a dreta i esquerra. Entre els refractaris a la inclusió, per descomptat, però paradoxalment també entre alguns dels seus defensors, que cauen en el parany d’incendiar les xarxes abans de veure si l’assumpte concret que els sulfura té solució.

Alternatives de bomber

Val, sí, tot això està molt bé, diran alguns, però és perquè la gent no es queixa. I tot seguit afegiran els dos llocs comuns que no poden faltar quan es parla d’escola inclusiva: “No hi ha recursos!”; “no s’ha desplegat el decret!”. I continuaran parlant de baixades de nivell i pujades de conflictivitat, de si al seu centre hi ha un alumne amb brots psicòtics o un disruptiu que rebenta totes les classes. Es veu que abans dels decrets no hi havia alumnes disruptius i que els faríem desaparèixer si fos derogat.  

Però quina alternativa proposen? Aquí el terreny és més pantanós, ja que, a banda de la rebequeria, no s’albira un projecte alternatiu que vagi més enllà de la tertúlia de cafè. Alguns defensen crear més centres d’educació especial, una mesura que no només aniria contra la llei internacional (Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat), sinó que seria econòmicament inviable. Tenint en compte que els CEE tenen una mitjana inferior al centenar d’alumnes, farien falta 430 centres nous per reubicar els 43.000 alumnes NESE A que avui estan escolaritzats en centres ordinaris. Curiosament, aquesta idea la defensen sense manies els mateixos que lloen el sistema educatiu de Castella i Lleó, on només hi ha 24 centres d’educació especial (a Catalunya, la comunitat autònoma que per raons històriques en té més, n’hi ha 104).

Un professor mediàtic al qual neguitegen especialment els “alumnes ganduls” té una altra proposta imaginativa i no deixa passar entrevista sense llençar-la: diu que a cada aula hi ha un 5% d’alumnes disruptius i que el que caldria fer seria ficar-los tots junts en un institut, i que allà hi vagin professors voluntaris i si de cas més ben pagats. Per tant, si a Catalunya hi ha 346.495 alumnes a l’ESO ara mateix (dades oficials), n’hi deu haver uns 17.300 d’esvalotadors que caldria ajuntar perquè es matessin entre ells (metafòricament, per descomptat) i deixessin la resta en pau. La proposta, descarnadament segregadora, ja accepta que segurament aquests alumnes no aprendran gaire en aquestes condicions, però considera que ara tampoc ho fan i com a mínim així deixarien d’emprenyar. Però com els reubicaríem? Això ja no queda tan clar. Arribat a aquest punt suposo que serien imprescindibles grups amb ràtios baixes, tal vegada de 10 alumnes, o sigui que farien falta 1.730 grups d’alt voltatge de 1r a 4t d’ESO, el que equivaldria a 144 instituts d’uns 120 alumnes cadascun repartits en tres línies.

Posem-nos-hi tots

La pregunta, doncs, seria: la quimera és l’escola inclusiva o ho són les ocurrències alternatives? M’ho responc jo mateix: no hi ha més camí que enfortir i consolidar la inclusió, bàsicament amb més recursos i més posar-s’hi entre tots, perquè el deure de fer una escola inclusiva no és de les mestres d’educació especial, orientadores, educadores socials, tècniques d’integració, vetlladores…, sinó de tots i cadascun dels professionals de l’educació. I així, de fet, és com ho entén la immensa major part.

No és cert que no hi hagi recursos. De fet, mai n’hem tingut tants com ara, un fet objectivable a partir de les dades recollides per l’informe de la Síndica i que per algun motiu irrita sobre manera els profetes de l’Armagedon educatiu. En canvi, sí que ho és que en calen més i més ben dotats. I això s’ha de continuar exigint. Tampoc és cert que el decret 150/2017 no s’hagi desplegat. “Què és el que no s’ha desplegat?”, pregunto sempre. El decret, de fet, va fer curt en les seves previsions, ja que la despesa que preveia ha estat àmpliament superada amb el pas dels anys, però gràcies a ell el sistema educatiu ha estat molt més ben preparat per encaixar l’onada de diversitat que l’ha impactat. El decret va establir una línia a seguir inequívoca, va mobilitzar recursos i va aportar, sí, una nova forma d’entendre l’organització escolar, a partir dels suports universals, addicionals i intensius.

Intento evitar l’expressió “n_va m_rada” per no excitar els ànims dels MEGA, ja que si la senten es posen a fer ganyotes amb els ulls i exclamen que cada cop que algú l’utilitza mor un gatet. No la necessitem per convèncer ningú. És ben curiós que aquell sector que més es vanta de parlar des de l’aula es negui a veure que la realitat que tenim és la que és i no n’hi ha una altra. O sigui que el que has d’entendre, si et vols dedicar a la docència, és que l’has d’assumir i posar-t’hi de cara.