Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
He trobat uns titulars que ho afirmen: l’alumnat amb necessitats específiques o especials representa un 36% a Catalunya (1).
Uma xifra impressionant que, diuen, ha augmentat exponencialment els darrers tres cursos. Fa pensar. Ha millorat el sistema de detecció? Han canviat els criteris? A qui es refereix la necessitat específica o especial?
Segons sembla, la xifra inclou criatures i adolescents que tenen dificultats d’aprenentatge per trastorns o capacitats diferents. Però s’hi afegeixen nouvinguts, fills de famílies en risc de pobresa, de diferents orígens culturals, del poble gitano, d’altes capacitats…
És curiós, encara que no siguin xifres comparables, que la taxa de pobresa a Catalunya és del 34%, una xifra molt semblant a la que comentem. Totes les criatures pobres tenen necessitats específiques? Totes les que pertanyen al poble gitano o han arribat fa poc a Catalunya, també? Si acceptem aquestes xifres hauríem de pensar com repercuteixen en el món adult; trobarem també una tercera part de les persones del nostre país amb alguna suposada deficiència?
Hauríem de parlar de l’excés de diagnosis que s’està produint. Hi ha un augment considerable, estan apareixent nous trastorns o símptomes, TDAH, alta sensibilitat… Que no tots tenen una validació mèdica; i s’hi afegeix una orientació vers la medicació (que crea addicció més endavant) deixant de banda les teràpies. L’autisme, dins l’espectre autista, és un trastorn, però no una malaltia, és una manera diferent de relacionar-se amb l’entorn i amb les altres persones. Segons com entenguem els trastorns i les diferents capacitats, que tots tenim o podem tenir, donarem una resposta o una altra. Aquí també cal denunciar la manca de recursos: si els centres de salut disposessin de més professionals per fer teràpia no caldria tant consum de pastilles.
És bo que intentem etiquetar tothom? Sembla que quan hem posat un nom per definir com és cada persona ja estem tranquils, ja podem entendre què li passa i ja podem relacionar-nos-hi amb coneixement de causa. No és bo etiquetar criatures petites (i tampoc adults), portaran la marca al llarg de la seva escolaritat. Cal anar molt amb compte a l’hora de fer el traspàs d’informació quan hi ha un canvi de curs o d’etapa, per mantenir la confidencialitat que ens exigim els adults.
Potser no hauríem de donar tanta importància a les deteccions de suposades necessitats educatives i tenir molt en compte que totes les persones som diferents, per tant molts comportaments i/o actituds no són res més que expressions de les diferències existents. Quan jo anava a escola el company que es movia molt, que no estava quiet, era un noi mogut, no se’ns acudia pensar que tenia un trastorn mental. Cada criatura escolaritzada té al seu darrere, al seu costat, un entorn familiar, un tipus d’habitatge que, a voltes, desconeixem des dels centres escolars. Hi ha vivendes petites, mal condicionades que no l’ajuden; hi ha grups familiars que no poden ajudar, no en saben (atenció als deures escolars que poden augmentar les desigualtats i baixar l’autoestima dels nens i nenes que tenen pares que no els poden ajudar). Adolescents que treballen, que cuiden germans petits. La diversitat és molt gran i a vegades invisibilitzada, però pot explicar comportaments que ens poden desconcertar. Caldria acollir tothom amb interès i respecte a la seva individualitat.
Quan dirigia el Programa d’Educació Compensatòria (anys 80 del segle passat) vaig haver de lluitar contra la idea que les diferències eren dèficits que calia compensar. Criatures gitanes i nouvingudes havien d’esdevenir i assemblar-se a la majoria, als “no diferents”. Encara queden reminiscències, diem que als centres escolars es tracta la diversitat quan ens referim a alumnat considerat diferent, oblidant que tothom és diferent, no hi ha alumnat més diferent que altre.
És bo que es parli de les dificultats d’aprenentatge dels nostres alumnes. És bo sense exagerar (he trobat alguna xifra que sembla més real, un 13%), (2) no buscar explicacions errònies al suposat fracàs escolar. Hi ha una campanya soterrada en contra de l’escolarització de tot l’alumnat als centres escolars ordinaris, i així anar disminuint la quantitat que s’escolaritza als centres d’educació especial, que serien centres d’ajuda al professorat.
És cert que manquen recursos, és cert que les ràtios que tenim no permeten atendre les necessitats de cadascun i cadascuna del nostre alumnat. Per tant cal fer-hi front, cal prendre mesures. Disminució de la ràtio a 15 criatures o adolescents a cada aula, donar rellevància al paper del tutor o tutora de cada grup, que ha de rebre les ajudes necessàries per poder actuar amb les criatures o adolescents que té a la seva aula. Amb les ràtios més baixes no caldria que augmentessin els professionals que interactuen amb l’alumnat, perquè dificulten que aquest estableixi els vincles estables que necessita amb un adult, tutor o tutora. Els professionals, orientadores, educadors socials, psicòlegs… han d’intervenir indirectament ajudant els tutors, metres, professorat… que amb ràtios més baixes podran atendre millor tothom. Una tasca que també correspon als EAPs. I no oblidem els familiars de l’alumnat: han de ser objecte d’actuacions, explicacions, formació, coordinació, compartint la tasca comuna d’ensenyar i educar els seus fills i filles.
Necessitem més recursos; evident. Però és molt important com els utilitzem. Fan falta més hores de coordinació i preparació dins l’horari, de formació, hores dedicades a compatir les experiències, més temps per relacionar-nos amb les famílies, l’altra part important de l’educació i l’ensenyament, com hem dit. Necessitem temps per entendre que tothom és diferent, el professorat també, i per tant no hi ha solucions vàlides de manera generalitzada. No atendre les diferències que tenim tots i totes farà augmentar les desigualtats de resultats i de creixement maduratiu de les criatures.
I, clar, no tot s’acaba o comença a l’escola. La societat sencera n’és responsable. Cal una redistribució de la riquesa, creada amb la participació de tothom, que reverteixi en totes les persones que vivim en aquest país. Cal aconseguir que tothom tingui habitatges dignes i adequats, que mengi correctament, que tingui les necessitats bàsiques cobertes. Com hem dit força vegades, la millor política educativa és la política social ben entesa.
(2) https://elpais.com/opinion/2025-09-23/alumnado-especial.html
