Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La docència compartida o codocència consisteix en la col·laboració de dos o més docents que planifiquen, ensenyen i avaluen de forma coordinada per atendre un mateix grup d’alumnat en una única aula de classe. Al llarg dels anys, les persones expertes i investigadores en aquest camp han establert una sèrie de tècniques o figures d’ensenyament amb la finalitat d’aprofitar al màxim la presència de dos docents a l’aula: titular i assistent, ensenyament per seccions o racons, ensenyament paral·lel, ensenyament alternatiu, ensenyament en equip, ensenyament principal i observador/a, i finalment, tutoria individualitzada.

Aquesta metodologia d’ensenyament va sorgir per donar un millor suport a l’alumnat amb necessitats educatives especials (NESE), però amb els anys ha mostrat que els seus avantatges beneficien a tot l’alumnat i també al professorat. Avui sabem que la docència compartida ajuda a crear un ambient on l’alumnat participa més, se sent millor atès i aprèn recolzant-se els uns als altres. Per al professorat, significa guanyar temps per conèixer a fons l’alumnat i compartir idees i recursos amb un altre company, cosa que fa que la feina sigui menys solitària i més enriquidora. A més, l’experiència ha demostrat que quan l’escola aposta per la docència compartida el clima a l’aula millora, el professorat desenvolupa noves competències i el centre educatiu avança cap a una cultura de col·laboració i inclusió.
Per què és rellevant la docència compartida avui?
Com tothom sap, les aules d’avui dia presenten una àmplia heterogeneïtat que desafia les capacitats del professorat i exigeix respostes innovadores i més col·laboratives. Gran part del professorat no compta amb la formació (inicial i permanent) i experiència suficient que li permeti assumir totes les dificultats amb les quals pugui trobar-se diàriament a l’aula, a això s’afegeix l’augment de la burocràcia, elaboració d’informes, plans individualitzats de suport (Pis), famílies més demandants que demanen una contínua i permanent atenció. Davant aquesta creixent diversitat i complexitat, la docència compartida permet construir espais educatius més inclusius i participatius, on totes aquestes situacions puguin ser ateses de forma més suportable i on cada alumne troba el suport necessari per avançar en el seu propi ritme d’aprenentatge.

En aquest sentit, diversos estudis han demostrat que la docència compartida és una metodologia transformadora en l’atenció a la diversitat escolar i en la promoció de la participació de tot l’ alumnat. Entre els beneficis, destaquen:
- Una atenció més personalitzada a tot l’alumnat, la qual cosa evita l’estigmatització i afavoreix que l’alumnat NESE romangui a l’aula ordinària al costat de la resta del grup-classe.
- La millora del clima grupal, el desenvolupament d’habilitats socials i la participació activa de l’alumnat en grups heterogenis i dinàmics.
- Les tècniques com l’ensenyament per seccions i ensenyament paral·lel, propicien l’aprenentatge entre iguals.
- Es genera un ambient de confiança on l’alumnat se sent més a gust per poder expressar els seus dubtes que poden ser atesos de forma més ràpida.
- Compartir estratègies, metodologies i visions del món educatiu i de l’alumnat, ajuda el professorat a créixer i potenciar les seves habilitats docents.
- Disminució de l’estigmatització de l’alumnat NESE que pot aprendre amb tota la classe o en petits grups, segons sigui la tècnica utilitzada.
Reptes i condicions per a l’èxit
No obstant això, existeixen certs reptes que poden condicionar notablement la seva viabilitat, èxit i sostenibilitat en el temps, ja que es requereixen certs elements personals i professionals per part del professorat, així com estructurals dels centres educatius que depenen dels equips directius. Aleshores, per iniciar pràctiques reals de codocència, cal tenir en compte els aspectes següents:
- La conformació de parelles s’ha d’establir des de perfils compatibles o la voluntarietat per posar-la en pràctica, ja que d’aquesta manera s’aplana el camí cap per a fer una bona avinença.
- Garantir espais de coordinació i planificació en els horaris de les parelles codocents, de tal manera, que pugui generar-se no solament una comunicació fluida, sinó que puguin preveure les sessions amb antelació mitjançant la preparació prèvia.
- La coordinació i la comunicació, compleixen una funció essencial, perquè són la base del bon funcionament entre la parella.
- Els perfils docents amb inseguretats i resistència al canvi, no són una bona opció per conformar parelles o grups de codocents, ja que causen tot un seguit de situacions que afecten la dinàmica de la parella.
- Una formació específica en codocència afavoreix el desenvolupament d’actituds més col·laboratives i inclusives en el professorat.
- El suport i acompanyament per part dels equips directius incrementa la satisfacció i la seguretat docent en rebre suport emocional i organitzatiu.
Així mateix, és fonamental que l’Administració pública inverteixi en una formació docent real que possibiliti l’adquisició d’eines de col·laboració que puguin transferir-se a l’aula. S’avança lentament, però hi ha algunes iniciatives, com el programa Sesei, pensat per a docents novells de primer any, als quals se’ls ofereix una etapa formativa en centres educatius amb el suport d’un docent mentor experimentat. Aquest programa combina sessions de formació, ensenyament conjunt, codocència i retroalimentació per dur a terme pràctiques col·laboratives docents. No obstant això, el programa està destinat només a una part del col·lectiu docent, per la qual cosa la resta del professorat no participa directament. Una altra iniciativa és l’observació entre iguals, que s’ha posat en marxa a la Xarxa de Competències Bàsiques mitjançant la formació del GRAI de la UAB, el qual ha tingut un resultat positiu entre el professorat que l’ha experimentat.
Per la seva banda, la docència compartida és molt més que una estratègia metodològica: representa una aposta transformadora cap a una educació inclusiva i participativa que posa al centre les necessitats de l’alumnat i fomenta la col·laboració professional docent. El seu impacte depèn en gran manera del compromís de l’administració educativa en dotar de més recursos als centres educatius, així mateix de la disposició i iniciativa dels equips directius i del personal docent per a experimentar-la. En qualsevol cas, és una metodologia que ofereix una via pràctica i prometedora per avançar cap a escoles més justes, innovadores i col·laboratives.
