Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Peus petitons
Una mare mira una altra
—un mar de petits cossos
cremats o decapitats
al seu voltant—
i pregunta:
Com plorem això?
Nathalie Handal
Aquest títol és una frase que Tonucci posa en boca d’una nena de primària.
A la primera part (1) vam parlar de la història del poble gitano, ara volem reflexionar sobre la memòria històrica del nostre país. Hem de seguir i seguir parlant de Palestina (i del Sudan i el Congo) i alhora no deixar de banda altres temes oblidats. Malgrat estar dins el currículum prescriptiu, diria que s’oblida a molts centres escolars la història i cultura del poble gitano i la memòria històrica recent del nostre país. República, cop d’estat i guerra, 40 anys de dictadura i repressió no s’expliquen gaire als centres de secundària. Por, desinterès, currículum massa llarg…?
He pogut llegir la història d’una mestra valenciana (2), Genoveva Pons, que va fer la seva tasca defensant els valors republicans sense distingir-se per cap altra activitat. Només per ser conseqüent amb els seus valors i voler transmetre’ls a l’alumnat va ser represaliada, empresonada i després vigilada com a totes les persones fitxades com sospitoses.
Avui no hi ha, de moment, la repressió i el control d’aleshores. Escric conscientment de moment, a Madrid ja van prohibir activitats que denunciaven el genocidi de Palestina, i a Catalunya van avisar. Per tant, no és bo autocensurar-nos. Millor, com escriu la Genoveva, parlar sobre la necessitat que té la humanitat d’escoltar la veu de les persones silenciades, que expliquen els seus patiments per causa de la guerra i de l’odi, i l’obligació que tenim com a éssers humans de caminar en una altra direcció, per senders d’amor, concòrdia i tolerància. És conscient, com actualment nosaltres, que gran part de la població calla, ignora el drama de la guerra i la postguerra. Veu que la democràcia espanyola no ha tingut interès en informar-ne ni en aclarir-ne res. Pensa que potser sí que serà útil la lectura del seu llibre. Nosaltres també creiem que és bo llegir «Tres años de Antaño» de Genoveva Pons Rotger.
Observa amb dolor que hi ha un buit, un oblit en tot el que fa referència a la Guerra Espanyola i a la posterior postguerra que ella visqué amb tant de dramatisme. Que el model de Transició permeté el pacte del silenci que portà a les polítiques de l’oblit, del silenci, de la desmemòria. Se sent membre del col·lectiu de represaliades, de perseguides. La seva sensibilitat la porta a no oblidar il·lusions de companyes i seves, per exemple quan una companya gitana de captiveri queda lliure, escriu Ahora reanudará su vida nómada bajo los cielos luminosos. Noches cuajadas de estrellas, respirando el aire puro por los bellos campos de esta tierra nuestra.
Com escriu la professora també valenciana Carme Agulló (4), la publicació del llibre esmentat representa Un acte de reconeixement que ajuda a reparar una antiga injustícia, a lluitar contra l’oblit i la desmemòria i ajudar a saldar en definitiva un deute moral que la democràcia espanyola segueix tenint amb tots aquells que defensaren una Espanya tolerant, pacífica, culta i solidària. Perquè la consolidació i l’ampliació de la democràcia no es pot construir sobre l’oblit i el silenci.
La pau i la justícia no poden progressar amb falses premisses que silencien el passat. Una societat basada en els principis democràtics és necessari que conega tot aquest passat i reconega el sacrifici de tots els qui lluitaren per construir un món més lliure i solidari. D’aquesta manera estarem creant una nova cultura que eduque les noves generacions en els valors de respecte, pau i tolerància.
La Unió Europea pretén gastar molt més en armament i, per tant, retallar el que es dedica a sanitat i ensenyament
Genoveva Pons exemplifica aquesta generació compromesa amb la renovació educativa i la transformació social. La seva trajectòria com a mestra freinetista, republicana i feminista és testimoni d’aquest compromís. La seva vida, marcada per l’exili i la repressió franquista, posa de manifest els desafiaments que van haver d’afrontar molts mestres durant aquell període. Avui, malauradament, continuen algunes polítiques en aquesta línia; la Unió Europea pretén gastar molt més en armament i, per tant, retallar el que es dedica a sanitat i ensenyament.
Al Centre d’interpretació de l’última defensa de Barcelona (El Pago, Subirats) hi ha rètol a l’entrada: ‘Objectiu de la República: cap criatura sense escola’. És important recordar docents de l’època republicana, reivindicar l’esforç dels governs d’aquells anys (1931-1938) en pro de l’ensenyament de tothom, amb una perspectiva laica i crítica dels coneixements. Cal recordar-ho perquè no s’oblidi i poder revisar la situació actual de l’ensenyament al nostre país i a la majoria de països europeus. Aquells mestres, homes i dones, ensenyaven críticament i lluitaven per canviar la situació, una tasca educadora que va ser una aposta per formar una societat més justa. I per això una pila d’ensenyants van ser depurats i apartats de la docència o, fins i tot, assassinats quan la victòria dels franquistes.
És important recordar docents de l’època republicana
No podem permetre que l’oblit guanyi el combat contra la veritat, com pretenen els polítics de dretes i no tan de dretes. I hem de continuar lluitant per una escola que sigui, com també ens diu Freire, un instrument per a la llibertat i la transformació social.(4)
Com ensenyants i educadors tenim el deure de recordar, d’explicar, el que va passar. Tenim el deure de recuperar el que van fer les mestres de la República: aquest és el millor homenatge i la millor manera de recordar-les. Recuperant i millorant els canvis que van introduir en el poc temps que van poder fer-ho.
Recordar la terrible repressió que van patir (inhabilitacions per ensenyar, exili, assassinats) dóna idea del canvi revolucionari que van impulsar. Malgrat els esforços de la dictadura la seva tasca ha perdurat i a partir dels anys seixanta del segle passat s’ha anat recuperant. Una tasca per millorar la situació i la vida de les persones amb més dificultats i sotmeses al caprici dels poderosos. Hem de fer referència als esforços de la societat civil, que en diem ara, per ajudar també als aprenentatges; la tasca dels ateneus obrers, impulsats per anarquistes i socialistes, presents també a moltes zones rurals, van fer baixar la taxa d’analfabetisme.
Per tot això, davant l’aixecament militar promogut pels poders econòmics que veien perillar els seus privilegis, gran part de la població va sortir a defensar la República, tot i posar en perill la seva seguretat, la seva vida i la de la seva família… també per això la repressió va ser tan terrible i sagnant.
Si volem fer una educació integral, si volem fomentar el pensament crític de l’alumnat és necessari recordar els nostres avantpassats: les seves lluites, els seus esforços per canviar la societat, la terrible repressió que van patir, les vivències dels vençuts que no saben on estan els cossos dels seus familiars morts o assassinats i enterrats en foses comunes o deixats a la intempèrie a mercè dels animals (alguns van ser enterrats pels pagesos de la zona). Uns vençuts que van viure molts anys, potser tota la vida, callant, convivint amb els assassins… les ferides no es curen tapant-les perquè s’infecten; es curen netejant-les. Encara no hem aconseguit netejar les ferides que mal tancades mantenen una situació de malestar que es transmet a les següents generacions, ja estem arribant als besnéts dels assassinats pel franquisme.
Com ensenyants i educadors és la nostra responsabilitat ajudar a netejar les ferides, ajudar a recuperar l’impuls per transformar l’escola, primer pas per transformar la societat a favor de les persones que més ho necessiten. Els col·lectius de docents que col·laboren a les lluites per uns habitatges dignes i contra la pobresa en són un exemple. Segurament tindrem més temps que els mestres de la República per poder fer-ho; però no podem esperar: ho necessitem.
NO DEIXEM DE PARLAR DE PALESTINA
(1)https://diarieducacio.cat/a-lescola-no-sabem-que-passa-al-mon/
(2)«Tres años de Antaño» de Genoveva Pons Rotger
(4)https://diarieducacio.cat/mestres-de-la-republica-ensenyar-i-lluitar/
