Actualitat

Quina despesa fem en Educació? El país on vivim, versió 2025

Les dades sobre el nombre d’habitants de cada CA a 1 de gener del 2025 han estat obtingudes de l’anàlisi provisional de població resident de l’INE. La comunitat autònoma més poblada és Andalusia, amb 8.674.251 habitants seguida de Catalunya (8.120.596), Madrid (7.122.734) i València (5.415.735). La següent, Galícia té aproximadament la meitat d’habitants que València. En relació a l’any 2023, l’únic canvi destacable és que Canàries (amb 2.257.957 d’habitants) ha superat Euskadi i passa a ocupar el 8è lloc.

PIB i taxa de risc de pobresa

Abans d’entrar a l’anàlisi dels pressupostos de cada CA,  farem una ullada a dues dades, el Producte Interior Brut (PIB) i la Taxa de Risc de Pobresa. L’anàlisi del PIB per càpita de l’any 2024 indica que Madrid és la CA amb un PIB per càpita més elevat, seguida d’Euskadi, Navarra i Catalunya. Andalusia i Extremadura són les que mostren un menor PIB per càpita. En relació al 2023, s’han produït quatre canvis, Canàries ha superat Extremadura, com també ho han fet Castella–La Manxa a Múrcia, Galícia a Cantàbria i Balears a La Rioja. El PIB per càpita de Madrid és un 82% superior al d’Andalusia, i el de Catalunya ho és un 52%, diferències una mica menors que el 2023, quan eren del 84% i 58 % respectivament.

Per altra banda, la Taxa de Risc de Pobresa (TRP) tenint en compte el lloguer de l’habitatge, la calcula l’INE mitjançant una enquesta. Aquí, hem utilitzat la TRP del 2024, que és la darrera publicada. Si comparem la TRP i el PIB per càpita, es pot veure que hi ha una correlació inversa entre PIB per càpita i la TRP. En general, les comunitats amb menor PIB per càpita són les que mostren una TRP més elevada. Una simple anàlisi estadística, confirma que aquesta correlació és altament significativa (Pearson r=-0,7644, p=0,0004), el que permet concloure que el nombre de persones en risc de pobresa és més elevat a les comunitats amb menor PIB per càpita. De fet, Andalusia gairebé triplica la TRP d’Euskadi i gairebé duplica la de Catalunya. 

Pressupostos

Un cop vistos el PIB i la TRP de cada CA, podem passar a analitzar els pressupostos, que indiquen les prioritats polítiques de les inversions de cada govern. Per fer-ho, ens basarem en el document del Ministerio de Hacienda publicat el 31 de març de 2025, titulat Presupuestos Generales de las Comunidades Autónomas 2025. En aquella data, deu CCAA havien aprovat nous pressupostos pel 2025: Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Galícia, Madrid, Navarra, La Rioja i Euskadi. La resta –Aragó, Balears, Catalunya, Castella i Lleó, Extremadura, Múrcia i València– tenien pressupostos prorrogats. A data d’avui, a Balears i València els governs del PP han arribat a acords amb VOX i han aprovat pressupostos pel 2025, per la qual cosa les dades d’aquestes dues CCAA les hem actualitzat.

Lògicament, les CCAA amb més habitants són les que presenten pressupostos més elevats. Catalunya, malgrat tenir els pressupostos prorrogats des de l’any 2023, encapçala el rànquing amb prop de 45.961 milions d’euros, seguida d’Andalusia (43.945 milions), València (32.291 milions) i Madrid (31.596 milions). Catalunya amb menys habitants que Andalusia té un pressupost superior i València, amb un milió sis-cents mil habitants menys que Madrid, també té un pressupost superior a aquesta comunitat autònoma.

Cal assenyalar que les CCAA que no tenen aprovats pressupostos pel 2025 han fet modificacions pressupostàries i/o han aprovat suplements de crèdit per pal·liar els efectes de la pròrroga. Per exemple, a Catalunya, sense pressupostos nous des de l’any 2023, s’han aprovat suplements de crèdit, el 2024 i el 2025 que, gràcies també a l’increment d’ingressos, permeten incrementar les despeses en 2.137 milions el 2024 i 3.936 milions el 2025. Aquests suplements de crèdit són per despeses urgents i, per tant,no seran utilitzats en la present anàlisi.

Quan analitzem el pressupost per habitant (per càpita), podem observar que Navarra és la comunitat amb un pressupost més elevat: 9.410 euros per habitant. Aquest pressupost és més del doble que el de la Comunitat de Madrid, que amb 4.436 euros per habitant és la que presenta un pressupost per càpita més baix. Els canvis en relació a la gràfica del PIB per càpita són notables. Madrid, la del PIB més elevat, és la que aprova el pressupost més baix. Andalusia es manté a la part baixa, mentre que Extremadura mostra el segon pressupost per càpita més elevat. Catalunya es queda a la part mitjana-baixa de la llista, mentre que l’any 2023 tenia el cinquè pressupost per càpita més alt. Si tinguéssim en compte el suplement de crèdit aprovat pel 2025, la despesa per càpita de Catalunya passaria a ser de 6.144 euros i ocuparia el setè lloc. És, per tant, important assenyalar que, a Catalunya, les dues pròrrogues de pressupost (2024 i 2025) han fet que aquests hagin quedat desfasats i que, malgrat els governs tenen eines per millorar pressupostos prorrogats, com l’aprovació de suplements de crèdit, aquestes modificacions no deixen de ser pedaços. 

A continuació passarem a analitzar la despesa pressupostària en el que podem anomenar l’àmbit social i que inclou Sanitat, Educació i Serveis i promoció social.

Despesa en Educació

Pel que fa a la despesa per càpita en Educació, la més alta la fan les CCAA d’Euskadi, Navarra, València i Extremadura i les més baixes, com a Sanitat, les de Madrid i Catalunya. Catalunya, l’any 2023, ocupava la 12na posició i ara la 16ena. Si analitzem quin percentatge del pressupost es dedica a Educació, les comunitats que en dediquen una part més important són Múrcia (24,8%), València (23,5%), Euskadi (23,5%) i Andalusia (23,3%), i les que en dediquen menys són Navarra (16,1%), Astúries (16,6%) i Catalunya (17,7%).

Ara bé, no tot el pressupost destinat a Educació va a l’ensenyament públic. Un exemple són els recursos destinats les escoles concertades. Les dades del Ministerio de Educación, Formación Profesional y Deportes, resumides de forma visual a la web El Orden Mundial, mostren que els percentatges més alts del pressupost d’Educació no universitària dedicats a l’escola concertada es donen a Euskadi (28,4%), Madrid (27,3%), Catalunya (21%) i Navarra (20,3%). Segons un informe de la web d’ ESADE, les famílies que porten els seus fills a la concertada paguen una quota anual mitjana per alumne de 1.696€ a Catalunya, 1.156€ a la Comunitat de Madrid i 959€ a Euskadi. 

Podem concloure doncs, que a Catalunya es destinen pocs recursos a ensenyament (segona per la cua en euros per càpita), i que un de cada cinc euros es dediquen a l’escola concertada, que de mitjana és la que més cobra a les famílies de totes les CCAA, fent que hi hagi una enorme segregació escolar segons els recursos econòmics. Suècia s’ha plantejat deixar de subvencionar l’escola concertada doncs han detectat que aquest és un factor de desigualtat. 

Com a la Sanitat, dues pròrrogues de pressupost llastren la inversió en Educació, una prioritat si tenim en compte els nefastos resultats en comprensió lectora a quart curs d’Educació Primària (PIRLS) i dels alumnes de 15 anys en la prova PISA. Molts són els factors que intervenen en aquests mals resultats, però un país que presumia de ser capdavanter, no pot estar a la cua ni de les inversions ni dels resultats acadèmics.

Despesa en Sanitat

Astúries, Euskadi, Extremadura i Navarra són les comunitats que més euros per càpita destinen a Sanitat, en canvi Catalunya, Madrid i Múrcia són les que menys en destinen. Això és exactament el mateix que passava el 2023, amb l’únic canvi que llavors era Madrid la comunitat que menys euros hi dedicava i ara és Catalunya, en part per tenir pressupostos prorrogats des del 2023. 

En percentatge sobre el pressupost total, les que més destinen a la Sanitat són Astúries (37,3%), Canàries (37,1%) i Castella i Lleó (35,7%). Les que destinen un percentatge menor en relació al pressupost total són Navarra (23,4%), Catalunya (24,9%) i València (28,5%). Això indica que el pes de la Sanitat en el pressupost de Catalunya és el segon més baix en percentatge del total del pressupost i el més baix per càpita. 

Segons dades del Ministerio de Sanidad a 31 de desembre de 2024, les llistes d’espera quirúrgiques més llargues són les d’Extremadura (178 dies), Andalusia (176), Cantabria (151), Catalunya (145) i Aragó (144). Les més curtes són les de Madrid (48 dies), Euskadi (59 dies) i La Rioja (64 dies). En aquest mateix document es pot veure que en el global del sistema sanitari espanyol, de juny del 2019 a desembre de 2024, el percentatge de pacients amb més de 60 dies d’espera per una consulta ha augmentat del 49% a més del 62%. Si exceptuem l’any 2020, el percentatge de pacients amb més de sis mesos d’espera per una cirurgia es mostra oscil·lant però bastant estable, amb valors entre un 19% i un 24%, essent del 22,9% a desembre de 2024. Aquestes dades mostren que les llistes d’espera per una consulta cada vegada són més llargues i que les llargues esperes per una cirurgia no es redueixen de forma significativa. A Catalunya, hi ha hospitals i professionals de nivell extraordinari, però el sistema no rutlla amb l’eficiència esperada en un país que es (vol) considera(r) capdavanter. A tall d’exemple, de l’anàlisi feta el 2022 sobre el servei d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, el Síndic va emetre un informe el 2024, assenyalant literalment que “La política pública d’atenció urgent hospitalària presenta febleses o incompliments que afecten la planificació i l’avaluació de necessitats; el desplegament territorial, la contractació i l’avaluació de l’activitat, la transparència i el retiment de comptes, a més d’altres que constitueixen un incompliment del dret a una bona administració, atribuïbles al CatSalut, a l’ICS i al Departament de Salut.” Un altre exemple és el pla d’atenció primària de la Conselleria de Salut que ha rebut crítiques del sindicat Metges de Catalunya per la “sobrecàrrega d’aquest primer nivell assistencial.”

Potser pot semblar estrany que Madrid i Catalunya, les CCAA amb una menor despesa per càpita per habitant, no siguin les que presenten les llistes d’espera més llargues, però cal analitzar una altra pota del sistema sanitari, les assegurances privades. Els percentatges més elevats d’habitants amb assegurances de salut privades es donen a Madrid (40,5%), Barcelona (36,5%) Balears (32,5%), Málaga (30%), Tarragona (28,5%), Àvila (28,5%), Girona (27,1%), Lleida (27%) i Biscaia (26,5%). Madrid i les quatre províncies catalanes al top ten. Tenint en compte que a Espanya hi ha més de 12 milions d’usuaris de la sanitat privada i que únicament un milió ho és via funcionarial (MUFACE), el que semblen dir les xifres és què allà on la inversió en sanitat pública és menor, els que poden opten per la sanitat privada. Això explica, en part, el que passa amb les llistes d’espera, no són tan voluminoses com esperaríem doncs una part important dels usuaris opten per pagar una assegurança privada.

Finalment, ressaltar que tenir pressupostos actualitzats incideix directament en la qualitat del servei de salut. De fet, l’ampliació del cribat del càncer de còlon i de mama a Catalunya ha quedat congelada per la manca de pressupostos actualitzats.

Despesa en Serveis i Promoció Social

En relació als Serveis i Promoció Social, les CCAA que més inverteixen són Navarra, Extremadura i Astúries i les que menys Balears, Canàries i Madrid. En percentatge sobre el pressupost total, Astúries (10,1%), Extremadura (9,4%) i València (9,3%) són les que més hi destinen, mentre que per la cua estan Balears (5,1%), Aragó i Canàries (ambdues un 6,4%). Catalunya la cinquena per la cua amb un 7,3%, una dècima menys que l’any 2023.

Malgrat alguns acords ja signats, a l’abril d’enguany, la Taula del Tercer Sector ha instat la Generalitat a desplegar tot el Conveni de Pobresa Energètica i ha lamentat que la lluita contra la pobresa energètica no sigui una prioritat del Govern. També ha assenyalat que les entitats de la Taula han superat enguany els dos milions de persones ateses, 100.000 més que al darrer informe i mig milió més que el 2017, el que indica que la pobresa avança a Catalunya. Segons l’INE la Taxa de Risc de Pobresa ha pujat del 12,9 l’any 2023 al 13,1 l’any 2024. Mentre ens diuen que l’economia “macro” va com un coet, la “micro”, la de moltes famílies, està estancada o retrocedeix, com testimonia l’increment de persones ateses al tercer sector. Ja vam explicar en una entrada anterior que, en els darrers 10 anys, ha incrementat el percentatge de treballadors que cobren menys de dues vegades el sou mínim interprofessional (SMI) del 46,24% el 2013 al 65,26% el 2023. Això, amb l’increment de preus i del cost de l’habitatge, explica el que observa la taula del Tercer sector, un empobriment de la societat.