Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Imaginem una escena cada vegada més habitual en el nostre àmbit professional. Un alumne té una feina per fer: resumir un text, respondre unes preguntes o redactar una petita reflexió. Obre l’ordinador o la Tablet, escriu una instrucció en un programa d’intel·ligència artificial generativa i, en pocs segons, té el treball fet.
La primera reacció de molts docents és de preocupació: així no aprendran res. Però potser la pregunta que ens hauríem de fer és una altra: si una màquina pot fer aquesta feina en segons, realment era una bona activitat d’aprenentatge?
Durant anys, una part de l’escola ha continuat basant-se en activitats que consisteixen a reproduir informació, resumir o escriure textos o respondre preguntes amb respostes previsibles. Ara descobrim que la intel·ligència artificial pot fer-ho més ràpid i, sovint, millor. Davant d’això, alguns reaccionen amb alarma i altres amb fascinació tecnològica.
Ara descobrim que una màquina pot fer aquestes tasques amb gran eficàcia. El problema no és la tecnologia. La pregunta, però, potser és una altra. I és més incòmoda: si una màquina pot fer moltes de les tasques que demanem a l’alumnat, potser el problema no és la màquina, sinó les tasques que demanem.
La qüestió de fons és què hauria de desenvolupar realment l’educació. L’escola no ha existit mai per competir amb les màquines en velocitat ni en acumulació d’informació. La seva funció actual és una altra: ajudar les persones a pensar, aprendre, interpretar el món, dubtar, dialogar i prendre decisions amb criteri.
Això és el que podríem anomenar desenvolupar la intel·ligència natural.
No soc, ni pretén, ser especialista ni divulgador en intel·ligència artificial, com ara que estan apareixen moltes persones i molts textos. Però la meva opinió és que la irrupció de la intel·ligència artificial ha generat una mena d’agitació educativa excessiva. Jornades, cursos, conferències, debats i guies d’ús intenten respondre com s’ha d’incorporar aquesta tecnologia a l’educació. Però sovint el debat es concentra en l’eina i oblida la qüestió essencial: què ha de desenvolupar realment l’educació?
La irrupció de la intel·ligència artificial ha generat una mena d’agitació educativa excessiva
Sembla que el futur de la institució educativa depengui de com utilitzarem aquests nous sistemes capaços de generar textos, respondre preguntes o produir imatges en qüestió de segons.
La intel·ligència artificial pot generar tot això i més, però no pot construir significat. Pot produir respostes, però no pot viure experiències ni participar en processos d’aprenentatge compartits. Pot ordenar informació, però no pot desenvolupar consciència crítica, responsabilitat social ni la capacitat d’interpretar el món amb criteri propi. Almenys, per ara.
El problema apareix quan convertim l’educació en una simple producció de resultats acadèmics o en una acumulació d’informació. En aquest escenari, és evident que la tecnologia sempre serà més eficient que l’escola. Però també és evident que, en aquest cas, hem reduït l’educació a una funció que des de fa temps no hauria d’haver estat la seva.
No dubto que la irrupció de la intel·ligència artificial pot ser, paradoxalment, una bona notícia per a l’educació. Ens obliga a tornar a preguntar-nos què és essencial en l’aprenentatge. Ens obliga a reconèixer que memoritzar dades o reproduir informació ja no pot ser el centre de l’activitat educativa. En ajuda a pensar quines preguntes fem.
Si volem una educació amb sentit, haurem de reforçar allò que les màquines no poden fer: la capacitat de formular preguntes (ja que ella dona respostes), la creativitat, el pensament crític, la cooperació, la reflexió sobre els problemes socials i la construcció d’una mirada pròpia sobre la realitat.
En aquest context, el paper del professorat no desapareix com poden dir alguns apocalíptics; al contrari, es fa més rellevant. Però només si deixem d’entendre’l com un simple transmissor de continguts i el reconeixem com el que és: un professional que crea situacions d’aprenentatge, acompanya processos de pensament i ajuda a construir criteri i bé comú.
L’educació no consisteix a produir respostes ràpides, sinó a formar persones capaces de fer-se bones preguntes
La tecnologia pot transformar moltes coses a l’escola. Però també pot servir per recordar-nos una idea fonamental: l’educació no consisteix a produir respostes ràpides, sinó a formar persones capaces de fer-se bones preguntes. La tecnologia pot canviar moltes coses a l’escola. Però no hauria de fer-nos oblidar la pregunta fonamental: per a què eduquem?
Si la resposta és formar persones capaces d’entendre el món i transformar-lo, la intel·ligència artificial pot ser una eina interessant. Però si l’educació es limita a produir respostes ràpides, les màquines sempre ens guanyaran la partida.
Si l’escola continua centrada en activitats mecàniques o reproductives, les màquines sempre seran més eficients. Però si l’aprenentatge es basa en la investigació, el pensament crític, la creativitat, el debat o el treball col·laboratiu, el valor del procés educatiu es fa evident.
Crec que la gran lliçó que ens aporta la intel·ligència artificial és que l’escola ha d’ensenyar precisament allò que les màquines no poden fer. Per mi, aquest és el gran tema.
Si les tecnologies actuals són capaces de generar textos, resoldre preguntes o organitzar grans quantitats d’informació en qüestió de segons, l’escola no pot limitar-se a transmetre informació ni a reproduir coneixements que avui ja circulen lliurement per múltiples canals. La seva funció ha de ser una altra, molt més profunda i insubstituïble: ajudar a comprendre, interpretar i donar sentit al món que habitem.
Això significa educar en la capacitat de pensar amb criteri propi, de formular preguntes rellevants, de dialogar amb els altres, de construir coneixement compartit i de prendre decisions responsables. Significa també educar en la sensibilitat, en l’ètica, en la capacitat de conviure amb la diversitat i d’implicar-se en la transformació de la realitat social. Cap algoritme pot substituir aquestes dimensions perquè formen part de l’experiència humana, de la relació amb els altres i de la construcció de sentit col·lectiu.
Per això, més que competir amb la intel·ligència artificial, l’escola ha de reafirmar el seu paper com a espai de desenvolupament de la intel·ligència natural humana en el seu sentit més ampli: crítica, creativa, relacional i compromesa. Si l’educació és capaç d’assumir aquest repte, la presència de la intel·ligència artificial no serà una amenaça, sinó una oportunitat per repensar què significa realment educar en el segle XXI.
Potser la pregunta ja no és què pot fer la intel·ligència artificial per l’escola, sinó què ha d’ensenyar l’escola perquè les persones continuïn sent capaces de pensar, decidir i conviure en un món cada vegada més tecnològic. Aquí, precisament, es troba el veritable repte educatiu del nostre temps.
