Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El CCCB acull aquests dies l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu on més de tres-cents joves de Catalunya, Lituània i Romania exploren qui són, què senten i com veuen el món a través de la fotografia, el cinema i la paraula.
L’exposició recorre els llocs, les vivències i les inquietuds de joves de disset anys que s’han retratat i han fotografiat el seu entorn més proper. A les seves sales s’hi poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona, mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència. Aquesta s’inspira en els retrats que el cineasta Johan van der Keuken va fer al seu grup d’amics quan tenia 17 anys, l’any 1955. Les fotografies de Van der Keuken s’exposen per primer cop a Barcelona amb motiu de l’exposició i dialoguen amb les creacions que han fet els joves.
Durant dos anys, grups d’estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se. Els instituts catalans que han participat en el projecte són Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat), Doctor Puigvert (Barcelona), Les Aimerigues (Terrassa), Angeleta Ferrer (Barcelona), Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona) i Maria Espinalt (Barcelona).
L’exposició incorpora quatre instal·lacions artístiques, realitzades en col·laboració amb els joves participants. Dues instal·lacions sonores de Xavier Bobés i Albert Coma, un projecte audiovisual de Martí Madaula, un mural de la il·lustradora Núria Inés (Tintafina), i una pel·lícula creada en el marc del projecte Cinema en curs, d’A Bao A Qu muntada amb Meritxell Colell. L’exposició es tanca amb una instal·lació audiovisual amb composicions musicals de diversos joves participants en el projecte i de Xamfrà, i una peça audiovisual creada per estudiants de l’Institut de Tècniques Audiovisuals i de l’Espectacle (ITAE B).
La mostra, que es podrà veure al CCCB fins al 17 de maig, està comissariada per l’Associació cultural A Bao A Qu (Núria Aidelman, Laia Colell, Anna Fabra i Agnès Sebastià) i Érika Goyarrola.
Per això, hem volgut parlar amb tres dels joves que han participat en aquesta exposició, tots tres alumnes de primer de Batxillerat escènic de l’Institut Doctor Puigvert de Barcelona. Mireia Fernàndez és de Caldes de Montbui i es declara amant del teatre i la dansa. Vol dedicar-se al teatre musical, i si no ho aconsegueix, poder fer comunicació audiovisual també li agradaria, perquè el cinema també està entre els seus interessos. Unax Fernández és de Santa Coloma de Gramanet i se sent atret pel teatre físic, per això somnia en poder a l’Institut del Teatre. I Clàudia Grau és de Barcelona i és una apassionada del teatre i també la música, de fet, li encantaria ser cantant professional, i si no ho aconsegueix també serà feliç seguint els seus estudis musicals.
Recordeu el dia que us van explicar la proposta de participar en aquest projecte expositiu de Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu? Què vau pensar?
Mireia Fernàndez: Quan vam rebre el primer escrit d’A Bao A Qu ens vam quedar emocionats, perquè era com si ja ens coneguessin. Des de l’inici, vaig entrar amb ganes, volia aprendre de tot.
Unax Fernàndez: Jo recordo el dia que va venir l’Ingrid Ferrer i vam estar analitzant plegats el llibre de Johan van der Keuken. Vam connectar i vam pensar a fer alguna cosa similar inspirant-nos en el seu projecte. Va ser un moment molt xulo!
Heu tingut l’oportunitat de fer tallers de fotografia, cinema i escriptura amb artistes visuals, cineastes i dramaturgs com l’Ingrid Ferrer, Tanit Plana, Mònica Roselló i Berta Vicente Salas, Xavi Bobés, Jaume Claret Muxart, Raquel Cors Munt, Pep Garrido, Mikel Gurrea, Martí Madaula, Sergi Portabella i Jaime Puertas Castillo. Què us han aportat?
Mireia: Vam realitzar diferents tallers. Jo recordo especialment les sessions de fotografia que vam fer amb la Ingrid Ferrer. Vam aprendre molt sobre retrat d’espais i persones, profunditat de camp i altres aspectes fotogràfics. Després ho posàvem en pràctica, tant a dins com a fora de l’aula, jugàvem amb la càmera i les fotografies. I a continuació ho compartíem.
Unax: Jo recordo el taller de veu i paraula amb en Martí Madaula. Un dia va aparèixer amb un gravador i la va deixar al mig de la taula. Al principi tothom estava tallat, però aviat vam començar a conversar i ens vam oblidar que tot el que dèiem s’estava gravant. A mi em va sorprendre, perquè vam tenir la llibertat de parlar del que volíem. I amb el dramaturg Xavi Bobés vam treballar més la part dels secrets. Ens gravàvem dient-nos secrets, però sense tenir a la persona al davant, i va ser molt potent.
Com es troben avui en dia els adolescents – joves amb 17 anys? Quins són els seus desitjos, inquietuds i pors?
Clàudia Grau: Més que descobrir les nostres pors, amb aquest projecte hem après a treure-les i expressar-les. En el meu cas, he après sobretot a no tenir vergonya, ja que m’he atrevit al fet que algú desconegut escolti una conversa que tinc amb els meus amics de més confiança. He obert el meu cor d’adolescent per uns instants.
Mireia: Per a mi, quan vaig veure l’exposició, em vaig adonar que totes aquestes pors i inquietuds que tenim també la tenen molts altres adolescents. Per això sento que hem après a no sentir-nos sols sinó acompanyats. Amb els tallers que hem fet hem pogut exterioritzar moltes coses i això t’ajuda a aclarir-te, i d’alguna manera qui t’escolta també sent que no està sol.
Unax: Jo he sentit que, després de veure l’exposició, he desaparegut la por a ser jutjat. Veus que la majoria dels participants pensen com tu i tenen les mateixes preocupacions, i per tant no et jutgen. Els adolescents ens entenem molt entre nosaltres, perquè tenim pensaments molt comuns.
Mai a la història els joves s’han retratat i exposat tant com ara: tenen al seu abast incomptables mitjans de producció i difusió d’imatges, però són poques les ocasions en què troben un espai i un temps per expressar-se, pensar-se i ser escoltats. Sou la generació més exposada en l’àmbit de xarxes socials, però creieu que realment se us veu i se us té en compte?
Mireia: És una etapa que té molt mala fama. És cert que treballant en l’exposició i en aquest projecte hem après a no jutjar els altres. Però des de fora no tenen en compte els nostres sentiments, només ens jutgen per les coses que fem. Hi ha gent més irresponsable, però hi ha un bon grup d’adolescents que estem preocupats per tot el que passa al nostre entorn. I jo sento que ningú es preocupa pel qual pensem, sentim o fem els adolescents. Es dona per fet que tots som igual i no ens importa res. L’adolescència d’abans no té res a veure amb la d’ara. Pots estar desconnectat i no portar el mòbil, però, avui en dia, tot passa per la xarxa, si no estàs a dins, et perds el que està passant.
Clàudia: Sense malinterpretar els adults, crec que sovint s’obliden del que ha estat la seva adolescència. La societat d’ara ens jutja molt per estar sempre amb el mòbil. Però en realitat és el que ens ha tocat. Si veus a un adolescent enganxat al mòbil, si intentes mirar-lo més endins, veuràs que darrere hi ha una persona que s’està creant i fent adulta. És una fase d’aprenentatge, d’assaig-error. Crec que a vegades sí que m’he sentit oblidada, i gràcies a aquesta exposició sento que realment, per una vegada ens han preguntat què ens passa, nosaltres ens hem expressat i, el millor, ho hem fet sense el mòbil a la mà. Qui hi ha al darrere del projecte ha sabut buscar dins nostre i ha trobat el que és realment l’adolescència.
A l’exposició, més de tres-cents joves de Catalunya, Lituània i Romania. D’alguna forma, hi heu pogut contactar amb els joves d’aquests països i amb els altres instituts de Catalunya?
Mireia: El dia de la inauguració de l’exposició vam poder conèixer a molts dels participants catalans. A mi m’ha ajudat a conèixer gent nova, i parlar amb gent de la nostra edat cara a cara. Ha estat una gran experiència.
Clàudia: Sí! Ens vam conèixer el dia de la inauguració i va ser molt guai! Tothom tenia molt la nostra vibra, va ser molt interessant conèixer-los a tots. Veure’ls cara a cara va ser súper. Era com si ja ens coneguéssim de tota la vida i no em feia gens de por ser jo mateixa.
Què vol dir ser adolescent avui?
Clàudia: És difícil definir l’adolescència amb poques paraules, perquè al final cadascú la viu a la seva manera. Però si la globalitzem, jo diria que és una etapa difícil, però també la més bonica de tota la teva vida. És un moment en què ho sents tot molt, tot és molt més intens que a la vida adulta. Cadascú la pot descriure a la seva manera. Jo la vull viure i crec que la visc bé. Però és cert que és una muntanya russa, hi ha dies que estaria estirada al llit sense fer res i altres que pujaria el Pedraforca.
Mireia: Hi ha moments bons i dolents, però, tots ells ens formen com a persones. Tot passa per alguna cosa i t’ensenya a viure. És l’etapa en què més coses s’aprenen a escala personal.
Unax: Crec que no hi ha massa diferències entre l’adolescència d’avui amb la d’abans. És una etapa en la qual vas evolucionant, vas creixent, hi ha molts canvis, tens més responsabilitats i comences a decidir el teu futur. L’adolescència no es defineix en un sol concepte, cada adolescència es viu a la seva manera.
Amb aquest projecte heu pogut trencar barreres i sentir que realment éreu un col·lectiu fent alguna cosa tots junts. Us sentiu realment part d’un grup o sou persones solitàries?
Clàudia: Jo no em sento mai sola, tinc la sort d’estar en una classe petita i tots fem molt de suport. Crec que a l’adolescència necessites més suport, vols més llibertat, però en el fons necessites ajuda. Jo em sento sola amb coses que no sé com gestionar. Em costa continuar endavant, però ho acabem fent. Com que ara tot va més de pressa, jo crec que la gent ja s’avorreix a les discoteques. Els adolescents prefereixen estar amb els amics a casa d’un d’ells que a una discoteca.
Unax: No em considero una persona solitària. Però és cert que amb els adults no ens sentim massa recolzats. És cert que les xarxes socials fan molt de mal i acaben ensenyant una part nostra que no és real. Si tenim algun problema o preocupació, no ho mostrem a les xarxes socials. A mi sí que m’agrada sortir de festa, a més, quan surts estàs content i tens la sensació que tothom és amic teu.
Mireia: En el fons, ens fem una cuirassa perquè no ens jutgin. Però quan t’obres, trobes gent que té molt a veure amb tu. És un dels motius pel qual quan estàs de festa estàs content i desinhibit, t’ho passes bé i xerres amb gent i és guai. És una necessitat de trobar una via d’escapament. Però no tothom té aquesta sort. Cal pensar que cada persona té una història i totes són vàlides.
I en aquesta exposició, com us heu representat? Què heu volgut transmetre amb les vostres fotografies, instal·lacions, etc.?
Unax: Els que vinguin a veure l’exposició veuran com som, com ens relacionem entre nosaltres, com passem les hores junts, etc. Hi ha retrats nostres, de cares i de grup. També hi ha una instal·lació sonora a on es poden escoltar preocupacions dels adolescents participants. Una proposta que et permet posar-te dins del cap d’un adolescent. És una proposta que ensenya coses quotidianes d’una forma extraordinària i molt poètica.
Mireia: És un recull de tot el que els adolescents pensem, però no ens atrevim a dir. Com adolescent et sents acollit, però els adults veuran que darrere d’aquesta imatge que volem donar, de perfecció o de despreocupats, veuran la nostra realitat. Un cop dins, és inevitable posar-se en la nostra pell. Hi ha moltes preocupacions que un cop ets adult segueixen estant vigents, això és el que em van dir els meus pares en veure l’exposició.
Clàudia: Qui visiti l’exposició es trobarà un trosset del que és un adolescent, fora de les xarxes socials, fora de l’estereotip que tenen dels adolescents… Potser, qui sap, també es troben un trosset d’ells mateixos i records de la seva joventut.
Com us veieu d’aquí a uns anys?
Clàudia: Dalt d’un escenari, sigui actuant o cantant.
Mireia: Jo també dalt d’un escenari. Si les coses es mantenen i som fidels a la nostra essència, segur que estarem dalt d’un escenari fent teatre.
Unax: Espero estar rebent premis de teatre (riu). Segur que fent teatre i fent el que més ens agrada. I la part que hem treballat de fotografia amb aquest projecte crec que també la recuperarem.
