Reportatge

La simulació com a mètode d’aprenentatge

Tota experiència professional comença amb una primera vegada. El primer cafè servit a taula, la primera venda al darrere d’un taulell, el primer dia al davant d’una classe plena d’alumnes o al volant d’un autobús…

Calen repeticions perquè un aprenentatge teòric s’executi amb eficàcia i serenor, sense nervis ni tremolors d’inexperiència, amb seguretat. Però, què passa quan aquestes primeres vegades comprometen el benestar, la calma i fins i tot la salut d’una persona?

Aquest és el context real dels estudiants en l’àmbit de la salut. Metges, infermeres, fisioterapeutes, psicòlegs i psiquiatres tenen en les seves primeres pràctiques el gran repte d’encertar, de fer-ho bé sense passar-ho malament ni fer-ho passar malament. Per això, simular la veracitat dels seus primers pacients els aplana el camí de la implementació de cadascuna de les tècniques apreses, per fer com cal: un embenatge, una analítica, un sondatge o l’administració d’un fàrmac.

A la facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UIC van veure en la simulació un recurs tan òptim, que han fet d’ell un mètode d’aprenentatge. I van ser pioners, ara fa deu anys, en adaptar un miler de metres quadrats de les seves instal·lacions al Campus universitari de Sant Cugat a la recreació, amb el màxim realisme, quiròfans, UCIs, consultes de medicina familiar, zones d’hospitalització i escenaris d’emergència en els quals els alumnes practiquen amb maniquins (des d’entrenadors senzills de parts anatòmiques fins als simuladors més sofisticats, adequats per treballar situacions relacionades amb el maneig clínic, la presa de decisions, la monitorització i el suport vital del malalt en situació crítica). L’art del maquillatge professional contribueix a reproduir situacions versemblants.

Tècniques de realitat virtual complementen aquest acompanyament en l’aprenentatge per a fer viure als alumnes situacions que es trobaran, imitant-les amb la màxima proximitat a la realitat, però amb la implicació del risc zero per a qualsevol persona. Aquí no hi ha ‘conillets d’índies’ sotmesos a provatures. Som al Centre Integral de Simulació Avançada (CISA), on tot són recreacions de parts anatòmiques i cossos ficticis, o actors. S’hi emulen espais i utensilis que qualsevol estudiant de medicina o d’altres branques de les ciències de la salut trobaran a la vida real, en l’entorn laboral on treballin. La immersió en la recreació virtual de diferents situacions, encara dona més aproximació a la realitat i facilita l’entrenament continu, i és, a més, un aprenentatge autònom que els formadors valoren molt positivament.

El CISA s’estrenava l’any 2015 en una de les ales de l’Hospital General de Catalunya, on s’ubica el Campus Universitari de la UIC a Sant Cugat. Però la simulació ja acompanyava una manera de treballar l’experimentació de la teoria apresa en aquesta facultat de Medicina i Ciències de la Salut, des dels seus inicis, l’any 1997. Per tant, ja es pot dir que d’ençà gairebé una trentena d’anys, les tècniques de simulació han pogut anar evolucionant en perfecció i precisió. I, el que també és interessant és que, en paral·lel a aquesta evolució, un equip de professors format i especialitzat en simulació s’ha anat consolidant en la pràctica i adaptació de materials per enriquir i professionalitzar aquesta metodologia.

Tot va començar en un laboratori centrat en la teòrica-pràctica d’infermeria, però, tal com explica la directora del grau del departament d’infermeria de la facultat, Encarna Rodríguez, la UIC va decidir com a direcció prendre la simulació com a mètode educatiu. Van ser pioners, doncs, en allò que, des de fa uns deu o quinze anys ja està integrat, en major o menor mesura, en l’espai arquitectònic de molts hospitals. En paraules d’Encarna Rodríguez: “La simulació és un present real i un futur segur”. De fet, precisa que Catalunya figura entre les comunitats capdavanteres en aquesta especificitat.

Cristina Alonso és la coordinadora de simulació a la UIC per part d’infermeria. Explica que tenen organitzada una comissió de simulació perquè aquest mètode està transversalitzat en les àrees de medicina, infermeria, fisioteràpia, psicologia, enginyeria i biomedicina.

Una eina de seguretat

Encarna Rodríguez declara que “la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) ja es mulla. Establint el símil amb els pilots d’avió, diu que cap estudiant hauria de tocar un pacient abans de passar per hores de simulació, com els pilots, abans de pilotar un avió amb gent”. Això, en el cas de la simulació en pràctiques de l’àmbit sanitari -puntualitza Rodríguez- “no està encara reglat de manera legal. És, però, un dels temes a resoldre en el futur més immediat: establir els criteris mínims sobre l’experiència amb la metodologia de la simulació com a preparació prèvia abans de poder viure la pràctica clínica amb pacients reals. Per això lluitem els simulacionistes”.

Es tractaria d’establir els estàndards mínims que la simulació ha de complir. “La immersió que pots ajudar a fer a l’alumne és més gran si tot està preparat”, diuen. “Amb la simulació, com ser més eficients i que la corba d’aprenentatge sigui més petita, en un espai més ben preparat ho aconsegueixes millor que de qualsevol altra manera”, precisen les especialistes en simulació de la UIC.

Però, sobretot, qui ja fa tants anys que treballa amb la simulació com a companya i còmplice de l’ensenyament en matèries de salut, recalquen que la seguretat de les persones és la principal raó de ser d’aquesta metodologia. Argumenten que “la simulació neix per la seguretat del pacient, i és aquí on posem el focus. Has de recrear situacions amb seguretat per al pacient, per al professional i per a l’alumne. Aquest últim s’ha de deixar anar i aprendre amb tranquil·litat, entenent l’error com una eina d’aprenentatge”.

El criteri de cohort està molt basat en aquesta seguretat. Per exemple, si un càlcul de medicació no ha estat ben fet, indiferentment de si ha estat ben administrat, no se superarà l’exercici. Els avaluadors mesuren que la competència sigui entesa. És a dir, l’alumne ha de demostrar que ho sap fer i també que és segur en la manera de fer. L’objectiu -diuen- “és arribar a l’excel·lència en el sentit de la seguretat, que tot es faci amb criteris de seguretat”.

Per aquest motiu, la simulació, ineludiblement, s’ha anat incorporant a la formació, de manera generalitzada, arreu. Però, el segell distintiu de la UIC -expliquen les especialistes d’aquesta metodologia a la UIC, és la quantitat de pràctiques fetes des de l’inici i la millora del mètode. “Fem tot el que pedagògicament s’ha de fer per ensenyar amb simulació, i aquest domini és fruit dels gairebé trenta anys que portem fent-ho”.

Humanitzar la cura

Simulant espais i eines de maneig de les cures no obliden, però, l’atenció al benestar anímic, el caliu humà que tota atenció a persones agraeix i demana, en termes d’excel·lència professional. “Ens agrada dir que ens satisfà treballar amb el model efectiu-afectiu. I això en simulació també es pot fer. Podem modelar el professional que volem per al futur i, en aquest modelatge, la cura humana és molt important. Has de tenir un respecte per a la persona que tractes, identificar-la, tractar-la de vostè, saber estar al seu costat, ajudar-la amb professionalitat humanística”, puntualitzen.

Quan l’any 1997, a la facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UIC es va crear el laboratori d’infermeria, la directora d’infermeria arribava de Nova York, on havia estat treballant, i allà la simulació ja estava molt més instaurada que aquí. Això tal vegada expliqui per què en aquest campus universitari de Sant Cugat van ser tan pioners en adaptar amb simulació els espais d’aprenentatge.

Com ja hem dit, el CISA es localitza en una part de l’Hospital General de Catalunya. Són uns 1.200 metres quadrats, comptant magatzem, que van buidar per a recrear-hi consultoris d’atenció primària, espais d’hospitalització habitual, també un box que recrea un domicili on l’atenció dels professionals sanitaris també arriba, àrees d’especialització, per a les urgències i la Unitat de Cures Intensives (UCI). Tres boxes polivalents, en els quals es pot també practicar habilitats tècniques, complementen la resta d’espais amb un detall tan alt d’emulació, que diries que són com els que trobem en un hospital de prestigi. Concretament, hi ha dues sales d’atenció primària, quatre d’hospitalització, dues d’especialització i les tres polivalents. Tot el que hi ha al CISA és real excepte la medicació i els maniquins. Bombes de perfusió, llits, sèrum, xeringues i vies perifèriques, tot és real perquè l’alumne practiqui amb les eines que trobarà després. Per això, hi trobem una còpia exacta dels vials, pomades i presentacions farmacèutiques. Tot és buit, però si cal prendre-ho, a dins s’hi fica aigua. Van passar tot un any per fer l’etiquetatge de la medicació que cada instructor indica que és necessària. “Això és un altre dels diferencials del nostre CISA, perquè altres facultats venen a veure com ho fem”.

A banda de la pràctica de col·locació de vies, presa i control de constants vitals i tota mena de cures i tractaments sobre o a través de la pell, en el centre de simulació de la UIC, amb actors reals que fan de pacients, es poden practicar també la presa de decisions, la comunicació, el judici clínic, el lideratge. “Ho transversalitzem, en relació a què esperem de l’alumne i al què ha de saber quan acabi. I, en funció d’això, anem augmentant, i ho fem de manera gradual”, exposa Encarna Rodríguez.

La idea és treballar amb un número petit d’alumnes, amb una ratio aproximada d’un professor per a deu o dotze alumnes, tot i que en algun cas puntual puguin arribar a ser una vintena. Baixen la ratio perquè els agrada que tothom practiqui. “Volem una experiència totalment immersiva i realista per a l’alumne”, diuen. Hi ha deu espais disponibles per a fer, reflexionar, pensar, millorar i tornar a fer.

I un altre punt distintiu del CISA és que és un espai interprofessional. La simulació pot servir molt bé sobretot per aplicacions com la reanimació cardiopulmonar (RCP) i la pràctica d’infermeria, però també s’empra en temes de salut mental.

Entre els professors que guien i avaluen les sessions de simulació, hi ha professors que fan teoria i pràctica en simulació, però els que entren en els espais de simulació han de tenir la competència per a fer-ho, cal seguir una metodologia. “El professor molt teòric no és el perfil i el que està compartint la clínica sí que és adient, però ha de tenir la formació en simulació”, puntualitzen. Un centenar d’alumnes poden treballar en aquests espais cada curs en les diferents especialitats.

Tot el context de la simulació, doncs, que recreen aquests espais del CISA representen com diuen, un gran valor per a la formació dels alumnes. “Després han de treballar amb persones en moments vulnerables, i tenen una responsabilitat total amb la societat i amb la persona. En econòmiques, si perds diners no passa res, en salut sí”. I, tot i que reconeixen que una infraestructura com la del seu centre de simulació representa una gran inversió, “a la llarga es tradueix en salut per al pacient i per al professional, que guanya en autoconfiança i autoeficàcia”, declaren.

I afegeixen encara que, “sense un equip format i motivat, no haguéssim arribat on som. I gran part del nostre èxit és que ens ho creiem”.