Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 8 de març de 2019 es publicava al Boletín Oficial del Estado (BOE) el Real Decreto-ley 8/2019, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral en la jornada de treball. Entre altres aspectes, aquesta normativa exigia a partir d’aquell instant i a totes les empreses —sense importar la seva mida o sector—, registrar diàriament l’hora exacta d’inici i finalització de la jornada laboral de cada treballador. L’objectiu principal de la llei era clar i contundent: erradicar la precarietat laboral, combatent l’abús de les jornades interminables i el frau en la contractació a temps parcial (on es treballaven jornades completes encobertes).
Amb el registre de la jornada s’assegurava que cada minut treballat per sobre de la jornada ordinària fos pagat o compensat amb descansos, a més de cotitzar degudament a la Seguretat Social. Així mateix, es garantia el dret al descans establert a l’Estatut dels Treballadors, assegurant que es respectessin els descansos mínims diaris i setmanals, amb tot l’impacte que això suposa sobre la salut física i mental dels empleats. Aquesta mesura dotava les autoritats d’una eina objectiva, fiable i accessible per verificar els horaris de les plantilles de forma immediata, reduint el frau gràcies al salt definitiu cap a la digitalització del fitxatge.
A la Memoria sobre la situación socioeconómica y laboral de España (2019) realitzada pel Consejo Económico y Social de España (CES), s’alertava que el volum d’hores extraordinàries no pagades distorsionava el mercat laboral. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’època, més del 50% de les hores extraordinàries que es realitzaven a Espanya no es pagaven ni es registraven. Una primera aproximació indicava que se realitzaven al voltant de 2,6 milions «d’hores fantasma» a la setmana. Aquestes hores són considerades fraudulentes, en no retribuir-se ni cotitzar-se per elles, i impossibles de controlar davant l’absència de registre, com el mateix text del BOE assenyalava.
El camí fins a aquesta aprovació va ser tortuós. Destaca la sentència d’un judici singular que es va estendre durant anys fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es va pronunciar a Luxemburg al maig de 2019, en la sentència del cas C-55/18. El detonant definitiu a nivell legal es va encendre quan la Federació de Serveis de Comissions Obreres (CCOO) va demandar Deutsche Bank davant l’Audiència Nacional, exigint que l’entitat financera implementés un sistema de registre de la jornada per comprovar els horaris reals de la seva plantilla. L’Audiència Nacional, conscient que la normativa espanyola d’aleshores era ambigua, va traslladar una qüestió prejudicial al TJUE. Aquest va determinar que, sense un sistema que registrés la jornada diària de cada treballador, era impossible determinar amb precisió el nombre d’hores efectuades, la seva distribució en el temps i el volum d’hores extraordinàries. Per la qual cosa va dictaminar que la legislació dels països membres havia d’obligar els empresaris a implantar un sistema objectiu, fiable i accessible. Sabent que la resolució europea era imminent i que el model tradicional ja no se sostenia, l’Executiu espanyol es va avançar per només unes setmanes aprovant el Reial decret llei.
Quan Europa va exigir un sistema «objectivo, fiable y accesible» el 2019, França no va haver de promulgar cap llei nova; el seu Codi del Treball ja complia de sobres amb les exigències de Luxemburg. El gran catalizador del control estricto del temps a França van ser les famoses Lois Aubry (Lleis Aubry) dels anys 1998 i 2000, que van implantar la jornada laboral legal de 35 hores setmanals. Per poder aplicar i vigilar un límit tan estricte —i calcular les compensacions per superar-lo— el control del temps es va tornar indispensable. Les conseqüències de no registrar la jornada estan penalitzades con multes administratives rellevants: si un treballador reclama hores extraordinàries no pagades davant els tribunals i l’empresa no presenta un registre horari impecable, la jurisprudència francesa tendeix a donar la raó a l’empleat si aquest aporta un registre mínim o agenda personal de les seves hores treballades.
Les jornades de lavoro esteses sense cap remuneració d’hores extres eren una pràctica habitual en els sectors que gestionen l’activitat per projectes amb l’obligació de complir amb exigents (i, de vegades, poc realistes) terminis de lliurament, especialment en el sector de la consultoria, i, per tant, en despatxos d’advocats, informàtica, enginyeria o arquitectura. En aquests sectors econòmics, el compliment d’un termini de lliurament es gestiona mitjançant un sobreesforç massiu. Aquesta dinàmica no sol ser un fet aïllat, sinó un patró sistèmic on els abusos horaris es normalitzen sota el paraigua de «la vocació», el «compromís amb el client» o la «passió pel disseny».
En el capítol que porta per títol Engineering overwork: Bell-curve management at a high-tech firm ([Excés de treball en enginyeria: Gestió mitjançant la corba de campana en una empresa d’alta tecnologia], 2004), el sociòleg Ofer Sharone de la University of Massachusetts encunyava un concepte clau: l’autogestió competitiva (competitive self-management). L’autor explicava que les companyies de sectors tècnics sofisticats no necessiten supervisors tradicionals que controlin els horaris amb rigidesa per obligar la plantilla a fer hores extraordinàries. En el seu lloc, l’empresa concedeix una aparent i atractiva «llibertat horària i de gestió» al personal, però introdueix «un sistema d’avaluació del rendiment basat en una corba de campana rígida (on, per disseny estadístic forçat, la gran majoria dels enginyers o dissenyadors seran qualificats com a mitjans o de baix rendiment, independentment de com de dur treballin)».
Aquesta dissonància genera una profunda ansietat, segons indica la investigació de Sharone. El professional, tement que «la seva identitat com a “expert competent” s’esfondri davant els seus caps i companys, utilitza de forma autònoma la seva llibertat per “triar voluntàriament” treballar nits i caps de setmana. El control ja no ve de fora; el mateix treballador es converteix en el seu propi capatàs». I en sectors tècnics i creatius, el sobreesforç no es reparteix de forma equitativa. Quan un gran projecte (com un concurs internacional d’arquitectura) entra en la seva fase crítica, les hores extraordinàries de la plantilla contractada comencen a costar diners o a generar tensions sindicals. És aquí on el becari es converteix en el recurs perfecte: mà d’obra qualificada, altament motivada, i amb un cost zero o residual per hora. La figura del becari (o estudiant en pràctiques) ha deixat de ser en molts casos un rol purament formatiu per convertir-se en una variable d’ajust financer. El sociòleg destaca que «són la baula més feble i, paradoxalment, el motor invisible que absorbeix l’impacte dels lliuraments sota pressió».
Ara tenim l’oportunitat de conèixer en forma de ficció inspirada en fets reals una d’aquestes vivències d’un becari que entra a treballar en un prestigiós estudi d’arquitectura, presidit per un guanyador d’un Premi Pritzker, i creat per una persona que va viure aquesta experiència des de dins: Danicollaterale, nom artístic de l’italià Daniele Pasin, nascut el 1987, que, un cop acabats els seus estudis d’arquitectura, va decidir traslladar-se a París, on va treballar durant anys a temps complet en grans i prestigioses agències internacionals d’arquitectura a la capital francesa. L’aturada que va suposar per a tothom la pandèmia de la COVID-19 el va portar a plantejar-se poder mostrar aquesta experiència en una novel·la gràfica, i el resultat va ser No me da la vida. Crónica de un arquitecto en prácticas (Je suis charrette. Vie d’architecte, 2024), publicat en castellà l’abril de 2026 per Salamandra Graphic, amb traducció de Julia C. Gómez Sáez.
El seu debut en el sector ha estat realment ben acollit per la capacitat narrativa de la història, la construcció de la pàgina i el sentit del ritme, experimentant amb la composició de la vinyeta, així com pel curat dibuix dels seus personatges i escenaris, amb un ús elegant del color. La trama arranca amb un jove i brillant arquitecte italià, Enzo (aparentment, el seu alter ego), que desembarca a París al districte 11, aconseguint un immoble de lloguer de tot just trenta-cinc metres quadrats per 1500 € al mes, de manera que haurà de compartir el reduït dormitori amb un altre amic en la seva mateixa situació. La precarietat no comença a la feina, comença molt abans. Després d’un periple de nombroses entrevistes, acabarà sent contractat com a becari de forma temporal en un estudi d’arquitectura que no es troba en una bona situació econòmica i haurà de lluitar durant els següents mesos per la seva aposta de guanyar un concurs internacional per a un Museu d’Art Contemporani a Xangai, a la Xina, que alleujaria clarament la seva situació actual en cas de resultar escollit.
Tot i que la història transcorre a París, aparentment una dècada enrere —encara que podria ser avui dia—, el cert és que no es percep en cap moment del relat que hi hagi cap mena de control horari a l’empresa, ni per al becari recentment incorporat ni per a la resta del personal. El treball a contrarellotge davant la data de lliurament del projecte per al concurs es descriu amb detall a la novel·la gràfica, convertint-se en una crònica detallada i semiautobiogràfica del que passa darrere de les lluents façanes dels grans estudis. Danicollaterale desmitifica el glamur de l’arquitectura d’avantguarda, exposant l’estrès, l’explotació laboral, la competitivitat feroç i els sacrificis personals que exigeix el mitjà, a més de l’assetjament sexual i laboral mostrat clarament en diverses escenes.
El títol original en francès de la novel·la gràfica, Je suis charrette (la traducció del qual seria «estic a la carreta»), és una expressió de l’argot que el gremi utilitza a França per definir l’estat d’emergència absoluta abans d’una entrega: jornades de vint hores, dosis extremes de cafeïna i continus col·lapses nerviosos. El curiós origen d’aquesta expressió s’explica a la pròpia obra i es remunta al segle XIX: «En aquella època, quan els alumnes de Belles Arts de París anaven amb retard per lliurar el seu treball, contractaven els carreters que esperaven a la propera estació de tren». Aquests carros transportaven a tota presa els panells fins a la sala d’exàmens, al centre de la ciutat, mentre alguns dels estudiants donaven els últims retocs als seus dissenys pujats a la mateixa carreta, d’aquí l’expressió.
No tot és negatiu; l’obra retrata de forma entranyable els llaços d’amistat, els riures compartits i la solidaritat que sorgeix entre els empleats durant les interminables nits en vetlla dins de l’oficina, així com la resiliència i capacitat creativa que suposa la tensió per solucionar els problemes que van sorgint al llarg del projecte, que són nombrosos i variats. Tot i que no romantitza aquestes accions, resulta evident la dedicació intensiva (tots els dies i jornades maratonianes) i l’impacte que provoca sobre la salut: alimentació poc saludable, poques hores de son i eliminació per complet de l’esport.
També sorprèn la realitat amb què retrata la infelicitat que provoca aquesta manera de treballar davant la dificultat de dedicar hores a la família en general i a la parella en particular, o la infelicitat de les persones que sacrifiquen la seva vida a canvi d’una recompensa professional que mai acaba d’arribar. Pel que sembla, un d’aquests arquitectes va decidir fer un canvi radical en la seva vida professional, convertint-se en autor de còmics. I nosaltres l’hi agraïm, per la seva professionalitat però, especialment, per la seva generositat en mostrar-nos la seva realitat amb total sinceritat.
