Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els infants i adolescents d’avui han vist a les pantalles centenars de morts. Les imatges de conflictes com el de Gaza els hi arriben constantment, i la mort es banalitza fins a semblar irrellevant. Les generacions joves perceben que els adults no donem prou importància a les matances que es produeixen arreu del món. Aquesta normalització del dolor i de la pèrdua conviu, paradoxalment, amb una societat que amaga la mort en l’àmbit quotidià.
Durant els anys d’exercici docent, he viscut de prop la mort de familiars directes de l’alumnat. He vist infants plorar desconsoladament en parlar de la mare que acabaven de perdre; d’altres es negaven a acceptar el que havia passat, i alguns, en un primer moment, semblaven no reaccionar, com si no ho haguessin entès. Totes aquestes respostes formen part d’un procés natural. El dol no és lineal ni uniforme, i cada criatura i cada persona el viu a la seva manera.
Però, com es viu el dol a l’escola? (1) I, encara més, com es viu a la societat? Vivim, en gran part, d’esquena a la realitat de la mort. Se’ns empeny a comportar-nos com si no existís, com si fos un fet que cal ocultar. En canvi, en altres contextos culturals o en èpoques passades, la mort era present i visible. De petit, a pagès, veia sovint animals morir. L’acabament de la vida era un element més que es veia i acceptava amb normalitat. No era un succés feliç, era trist i dolorós, però s’acceptava i no s’amagava.
També he viscut la mort de persones estimades en l’àmbit familiar. Els meus pares van morir a casa, a la masia. Ens vam poder acomiadar: tota la família podia estar a prop seu fins al darrer moment. I no només perquè fos a un poble. El mateix va passar amb la mare de la meva dona, en un pis de ciutat. Morir en un entorn conegut, acompanyat per persones estimades, aporta serenor. Fins i tot quan la consciència sembla absent, la presència dels altres es percep i ajuda a tranquil·litzar a sentir-se acompanyat en els darrers moments. En canvi, l’organització social actual, per suposats motius d’higiene i d’organització social, ens porta sovint a morir en hospitals, envoltats de professionals competents però desconeguts.
La mort a casa facilita als familiars l’elaboració del dol. Permet recordar, compartir i donar sentit als vincles viscuts. En aquest context, l’escola no pot restar al marge. Hauria d’ajudar a conviure amb la mort, a entendre-la com un element inseparable de la vida. No podem ser còmplices d’una cultura que promou l’oblit ràpid, que convida a “passar pàgina” com més aviat millor. Quan es produeix una mort dins la comunitat educativa, sovint s’activen mecanismes d’acompanyament. Però quan la pèrdua és més distant —un familiar, per exemple— no sempre hi ha protocols clars. Caldria sistematitzar aquest suport.
Acompanyar el dol no és només intervenir en situacions extremes, sinó integrar aquesta realitat en la vida educativa. També és fonamental acompanyar l’alumnat amb malalties greus o de llarga durada. L’escola ocupa un espai central en la seva vida, i la seva presència —encara que sigui a través d’aules hospitalàries o docents de referència— pot ajudar-los a afrontar la situació. Les malalties no s’han d’amagar. Cal fer costat a qui les pateix, sobretot quan el procés pot acabar amb la mort. Si l’escola és significativa en la vida d’un infant, també ho ha de ser en els moments finals. Criatures i adolescents necessiten sentir-se acompanyats, no trobar-se sols.
Hi ha, però, altres formes de dol sovint invisibilitzades. El dol migratori n’és un exemple clar. Recordo una alumna de catorze anys que plorava cada tarda durant el seu primer trimestre al nostre país. Un altre alumne reaccionava amb agressivitat i el seu comportament s’atribuïa, erròniament, a la seva cultura d’origen. En realitat, ambdós expressaven pèrdues profundes. La migració és un canvi que implica molts aspectes de la vida i de la persona; els amics i companys, els parents, l’ambient de la ciutat o del poble; els costums, el clima, la vida al carrer; el que en diem cultura, música, folklore, festes, celebracions populars, rutines familiars… Els adults prenen aquesta decisió amb uns motius; els infants i adolescents, en canvi, sovint no l’entenen.
La mort d’una persona estimada es produeix a vegades sense avís previ i ens costa acceptar-ho i preveure l’elaboració del dol. El dol de la migració es pot preparar i elaborar una mica amb menys dificultats. Cal tenir en compte que han de reconstruir vincles en un entorn que, massa vegades, anomenem d’acollida sense que realment ho sigui. Aquest dol es pot i s’hauria de poder treballar des de l’escola, ajudar a la seva elaboració, amb espais i temps per expressar emocions i donar significat a les experiències viscudes. És un altre aspecte de dol per unes pèrdues sensibles i estimades. Com tot el que afecta el nostre alumnat, ho aporten amb la seva motxilla a l’escola. Des dels centres escolars no ho tenim prou en compte. El dol és un sentiment i, per tant, està present a la vida diària de les persones que l’estan sentint. És preferible parlar del que senten, no tant del que els passa.
A vegades, no entenem les nostres emocions, no sabem explicar-nos el que sentim; per això, no és estrany que, algunes criatures, reaccionin amb excessiva agressivitat perquè no saben expressar el que senten, el que els passa. El canvi produït per una migració és important. Una persona es forma dins una comunitat que la cuida, li dóna una llengua, l’ajuda en el procés de creixement maduratiu i identitari. Quan es produeix una separació forçada li cal refer els seus vincles. La ruptura és més greu per als infants i els adolescents.
El dol, en definitiva, és un sentiment que travessa tota la vida. També és present en els finals aparentment menys dramàtics, com el tancament d’un curs escolar o d’una etapa. Celebrem les vacances, però també enyorem els dies compartits. Les festes de final de curs, els comiats de final d’etapa, els sopars de professorat són rituals que ens ajuden a transitar aquestes petites pèrdues. El dol apareix també en el tancament d’etapes personals. Cada curs que acabem, cada etapa que es tanca, la jubilació, els canvis produïts per l’edat que poden disminuir les nostres capacitats… Deixen una empremta. Potser no donem prou importància a aquests finals. Reconèixer-los i donar-los espai és una manera d’aprendre a viure millor. (2)
Educar–nos en el dol no és recrear-se en la tristesa, sinó preparar per a la vida. Perquè viure és, també, saber acomiadar-se.
(1) Joan M Girona (2015). Vaig començar a anar a escola als sis anys (Rosa Sensat)
(2) I. Salzberger-Wittemberg i altres (1989). L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre. (Rosa Sensat-
Edicions 62)
