Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Parlar de coeducació és parlar de vida quotidiana, de mirades, de paraules, de petits gestos que construeixen maneres d’entendre el món. Sovint, quan pensem en educació per a la igualtat, ens imaginem activitats concretes, contes especials, dies assenyalats o projectes puntuals. Però aquesta no pot quedar reduïda a una proposta aïllada. Ha d’impregnar la manera com acollim els infants, com els parlem, com organitzem els espais, com presentem els materials, com acompanyem els conflictes i com ens relacionem amb les famílies.
L’escola bressol és un dels primers espais socials fora de l’àmbit familiar. És un lloc on els infants comencen a descobrir-se a si mateixos en relació amb els altres. Encara no tenen construïdes moltes de les idees que, més endavant, la societat els anirà transmetent sobre què “és de nen” o què “és de nena”. Precisament per això, aquesta etapa és tan valuosa. No es tracta de fer discursos sobre igualtat, sinó d’oferir experiències lliures d’estereotips, espais on cada infant pugui explorar, jugar, moure’s, cuidar, embrutar-se, enfilar-se, parlar, callar, expressar-se o observar sense que el gènere marqui expectatives prèvies.
La coeducació comença amb una pregunta senzilla però profunda: estem permetent que cada infant sigui qui és? Aquesta pregunta ens convida a revisar la pràctica educativa amb honestedat. Potser sense adonar-nos-en diem més sovint a les nenes que són boniques, dolces o curoses, i als nens que són forts, valents o moguts. Potser celebrem que una nena ajudi a recollir, però interpretem com a “normal” que un nen necessiti moure’s molt. Potser quan un nen plora li diem “no passa res”, però ens costa sostenir la seva tristesa amb la mateixa naturalitat amb què ho fem amb una nena. Aquestes diferències subtils no neixen de la mala intenció, sinó d’una cultura que tots i totes hem après.
No es tracta de fer discursos sobre igualtat, sinó d’oferir experiències lliures d’estereotips
Jugar és aprendre i per això cal observar amb atenció quins materials oferim i quin valor donem a cada tipus de joc. Les nines, les cuinetes, els cotxets, les eines, les construccions, els vehicles, les teles, els contes, les disfresses o els materials naturals han d’estar disponibles per a tothom. Un nen que cuida una nina està elaborant vincles, tendresa i responsabilitat. Una nena que construeix una torre alta està explorant l’espai, l’equilibri i la iniciativa. El nostre paper no és dirigir aquests significats, sinó garantir que ningú se senti jutjat per explorar-los.
La coeducació també ens demana revisar els contes, les cançons i les imatges que formen part del dia a dia. Els contes tradicionals poden tenir un lloc a l’escola, però necessiten una mirada crítica. Quins personatges actuen? Qui espera? Qui cuida? Qui salva? Qui decideix? Qui té por? Qui és representat com a fort, savi, bonic o dolent? A l’etapa de bressol, no cal fer grans anàlisis amb els infants, però sí podem seleccionar materials que mostrin diversitat de famílies, cossos, colors de pell, capacitats, oficis, maneres de vestir i formes d’estimar. Necessitem contes on els nens també cuidin, on les nenes també s’aventurin, on hi hagi avis, àvies, mares, pares, dues mares, dos pares, famílies monoparentals o infants que viuen amb altres referents.
Els contes tradicionals poden tenir un lloc a l’escola, però necessiten una mirada crítica
D’altra banda, els estereotips de gènere no només condicionen els jocs o els colors, també condicionen el dret a sentir. Als nens se’ls hi ha negat massa sovint la vulnerabilitat; a les nenes, la ràbia o l’assertivitat. A l’escola bressol hem d’acollir totes les emocions de tots els infants. Quan les acceptem sense jutjar-les, estem obrint camins de llibertat. Dir “veig que estàs trist”, “t’has enfadat perquè volies aquell objecte”, “pots dir que no”, “necessites una abraçada?” són formes senzilles de validar l’experiència infantil i d’educar en el respecte.
Per coeducar, l’equip educatiu necessita espais de reflexió compartida. Cal observar, parlar, qüestionar i consensuar criteris. Podem preguntar-nos: com repartim l’atenció entre infants? A qui animem més a provar? A qui protegim més? A qui demanem ajuda per recollir? Com intervenim quan un infant diu que un color, una joguina o una peça de roba “és de nena” o “és de nen”? Quines frases repetim automàticament? La mirada amb perspectiva de gènere és un procés d’equip perquè la cultura de centre es construeix col·lectivament. Quan tot l’equip comparteix mirada, els infants reben missatges més coherents i segurs.
La mirada amb perspectiva de gènere és un procés d’equip perquè la cultura de centre es construeix col·lectivament
La relació amb les famílies també és imprescindible. Coeducar no vol dir jutjar les famílies ni imposar una manera única de criar. Vol dir obrir diàleg, explicar el sentit de les decisions pedagògiques i construir confiança. Algunes famílies poden sorprendre’s si veuen el seu fill jugant amb nines o la seva filla tornant a casa plena de fang després d’una exploració al pati. La nostra tasca és comunicar que aquestes experiències són riques, saludables i necessàries.
Potser la gran força de la coeducació és que passa en allò petit. En una educadora que no riu quan un infant tria una disfressa inesperada. En una mestra que ofereix un camió a una nena i una nina a un nen amb la mateixa naturalitat. En un equip que revisa els contes de l’estança. En un jardí que permet moltes formes de joc i en una família que descobreix que el seu fill també sap cuidar.
