Anàlisi

Marjane Satrapi: El traç que va universalitzar el dolor de l’Iran

A les 20:30 h del dijous 13 d’octubre de 2011 es presentava al 44.è Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya la pel·lícula Pollo con ciruelas (Poulet aux prunes, 2011), just un mes després de la seva estrena a la Secció Oficial del Festival Internacional de Cinema de Venècia. Com a membre d’un dels jurats d’aquella edició, vaig tenir el privilegi de ser testimoni de la presentació de la codirectora i de veure la pel·lícula assegut just davant d’ella: l’autora Marjane Satrapi (1969-2026), qui havia adaptat la seva pròpia novel·la gràfica al costat de Vincent Paronnaud, després de l’èxit conjunt de Persèpolis (Persepolis, 2007).

La pel·lícula d’animació Persèpolis havia guanyat el Premi del Jurat del Festival de Canes, dos premis César del cinema francès (Millor Òpera Prima i Millor Guió Adaptat), a més de nombrosos guardons i nominacions, inclosa la de Millor Pel·lícula d’Animació als Premis Òscar de 2008. Aquell aclaparador reconeixement a la feina feta va ser fonamental perquè l’autora decidís aprofitar l’oportunitat de dedicar-se a la direcció cinematogràfica a partir d’aquell instant, i Poulet aux prunes seria la seva confirmació en el cinema d’imatge real, amb un repartiment protagonitzat per Mathieu Amalric, amb la participació de Maria de Medeiros, Édouard Baer i Chiara Mastroianni, entre d’altres. La cinta adaptava la seva novel·la gràfica homònima, Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes, 2004), que havia suposat la seva consagració definitiva a nivell nacional i internacional. El còmic, publicat pel segell Reservoir Books en edicions en castellà i català, amb traduccions de Carlos Mayor i Mireia Alegre, respectivament, està ambientat a Teheran el 1958 i el protagonitza Nasser Ali Khan, un virtuós músic «que, després que la seva dona, en una discussió airada, hagi trencat el seu tar —un instrument tradicional pràcticament irreemplaçable—, només desitja morir». Les vinyetes mostren, en un cru i contundent blanc i negre, els següents vuit dies fins a arribar al fatal desenllaç: «tal és la seva determinació que no pensa sortir del llit fins que la mort se l’emporti. Li gira l’esquena al món i a tots els seus plaers. No s’aixecarà ni tan sols per menjar el seu plat preferit, pollastre amb prunes».

La novel·la gràfica Poulet aux prunes havia guanyat el Premi al Millor Àlbum al Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême de 2005, el reconeixement més prestigiós que concedeix el certamen a una obra individual. Satrapi es va inspirar directament en la història real del seu oncle avi matern, un cèlebre músic iranià anomenat Nasser Ali Khan (qui en la vida real tocava el tar, un instrument tradicional persa de corda, tot i que a la pel·lícula es va canviar per un violí). La trama central del relat és real, especialment el que li esdevé al seu protagonista, recollida a través dels records i anècdotes que l’autora havia escoltat a la seva llar sobre aquest familiar.

A Sitges, l’autora ens va explicar que tant la novel·la gràfica com la pel·lícula «funcionaven com un homenatge a la passió artística i a com el dolor emocional pot arribar a destruir físicament una persona». Per al protagonista, el tar, irremeiablement trencat, és molt més que un objecte: és l’instrument que permet mostrar la seva genialitat com a artista, però també descobrirem que és un llaç emocional amb el record d’Irâne, el gran amor de la seva vida, i a la qual va renunciar en la seva joventut. En no trobar un instrument que soni amb el mateix virtuosisme, el músic experimenta un trauma psicològic i decideix jeure al llit… del qual ja no s’aixecaria. Durant els tres primers dies es desconnecta del seu entorn familiar i del món exterior. Els següents tres dies rebutja el seu plat preferit, que havia preparat la seva esposa per retornar-li les ganes de viure. Durant els últims dos dies assistim a una mort psicogènica, aparentment producte d’una profunda depressió clínica.

Satrapi va néixer el 1969 a Raixt (l’Iran), en el si d’una família benestant i d’ideologia progressista. Va utilitzar els records de la seva infantesa i els relats dels seus pares per recrear el Teheran de finals dels anys cinquanta. Volia retratar una època daurada, culta i vibrant de l’Iran, la quotidianitat d’una burgesia iraniana amb una experiència vital molt allunyada del país sever que li va tocar viure a ella després de la Revolució Islàmica de 1979. Una cosa que coneixem molt bé gràcies a la seva obra cabdal, la novel·la gràfica Persèpolis (Persepolis, 2000-2003), publicada originalment a França en quatre volums, disponibles ara també en versió integral, editada pel segell Reservoir Books en castellà i català amb el mateix equip de traductors que la resta de la seva obra.

A finals del mil·lenni i principis del següent, Satrapi irromp en el sector del còmic amb una obra singular que, més enllà d’un assaig acadèmic o documental, mostrava amb vinyetes, i a través dels ulls d’una nena, la realitat de la Revolució Islàmica de 1979 i el seu terrible efecte repressor sobre una societat moderna, que es va desesperar davant el fanatisme i la seva consegüent i obligada desconnexió cultural. La jove protagonista haurà d’aprendre a portar el vel mentre se segreguen els estudiants pel seu gènere i es controla i limita l’educació, especialment de les dones, a més de prohibir-se tot el que no estigui alineat amb el nou règim teocràtic liderat per l’aiatol·là Khomeini (1902-1989), el qual va implantar normes de control social molt severes.

Entre d’altres decisions insòlites es va prohibir la música, considerada un estimulant mental perillós, especialment la que venia d’Occident. L’aiatol·là Khomeini va declarar públicament que la música «embrutia el cervell i actuava com una droga», a més de prohibir per llei que les dones cantessin en públic o en solitari en les emissions de ràdio i televisió, en considerar-se que la seva veu tenia «una càrrega sensual inapropiada». Es va prohibir la tinença de gossos per considerar-los impurs, els jocs de taula com els escacs i les cartes, o la possessió de reproductors de vídeo o cassets. Els homes que treballaven a l’administració pública tenien prohibit afaitar-se i les dones no podien maquillar-se o pintar-se les ungles, una tasca implacable de les patrulles de la moral, com es coneix popularment els Guardians de la Revolució.

Satrapi narra aquest canvi radical amb una explícita renúncia al color i al detall hiperrealista, utilitzant deliberadament un traç pla i expressionista. Aquesta elecció visual permet universalitzar els seus protagonistes, facilitant que els lectors empatitzem amb aquesta nena que «intenta comprendre per què els mateixos intel·lectuals d’esquerra que van celebrar la caiguda del Xah acaben ara sistemàticament executats pel nou règim teocràtic». L’autora desmitifica la pompositat corrupta del règim imperial, però retrata amb la mateixa cruesa l’asfíxia moral imposada pels Guardians de la Revolució. Tanmateix, el veritable valor analític de l’obra es desplega en la seva segona meitat, quan la narració es trasllada a Viena. El complex context polític que es va donar al seu país els anys posteriors a la revolució de 1979 va motivar que fos enviada a Viena perquè continués els seus estudis de secundària al Liceu Francès de la capital austríaca. Un cop va tornar a l’Iran, es va matricular en Belles Arts a la Universitat de Teheran, on va obtenir el màster en Comunicació Audiovisual. A l’exili europeu, la protagonista no troba l’alliberament somiat, sinó «una nova forma de violència passiva: la condescendència, el racisme sistèmic i l’alienació. Satrapi es converteix així en una pària bidireccional: massa iraniana i “perillosa” per a una Europa que la mira amb sospita, i massa occidentalitzada i “corrompuda” per a l’Iran al qual intenta tornar anys després».

En l’assaig La tradición eterna (1895), del filòsof Miguel de Unamuno (1864-1936) —publicat originalment a la revista La España Moderna (1889-1914) i, més tard, recopilat en forma de llibre en el recull En torno al casticismo (1902)—, es va encunyar el terme «intrahistòria» amb el qual reivindicava que la veritable història és la senzilla però intensa vida quotidiana. Precisament per això, Persèpolis funciona com un extraordinari document d’investigació històrica perquè prioritza l’espai domèstic sobre l’institucional. La devastadora guerra entre l’Iran i l’Iraq no s’explica mitjançant mapes de moviments de tropes, «sinó a través de les claus de plàstic pintades de daurat que el govern lliurava als nens dels barris pobres, prometent-los el paradís si morien al front detonant mines terrestres amb els seus cossos». La intrahistòria queda reflectida perfectament «en el dolor col·lectiu que representa el racionament, o en la por que un míssil destrueixi l’edifici del costat mentre es camina per Teheran escoltant cintes de contraban d’Iron Maiden», com si d’un acte revolucionari es tractés.

El primer volum de Persèpolis va guanyar el Premi Revelació al festival d’Angoulême, reconeixent el gran impacte inicial que va suposar la seva primera història autobiogràfica al mercat francès. El segon volum es va alçar amb el Premi al Millor Guió un any després, el 2002, consolidant la força narrativa de l’obra en retratar la seva adolescència i exili a Àustria. I tot i que el tercer i quart volum no van aconseguir cap distinció en aquest certamen, van servir per consagrar la tetralogia amb el favor unànime de la crítica i del públic, a més d’aconseguir nombroses nominacions i premis a escala nacional i internacional. La pregunta de quan arribaria la seva següent obra i quina seria la temàtica no es va fer esperar gaire, i la proposta va resultar brillant de nou.

Brodats (Broderies, 2003), novel·la gràfica publicada pel segell Reservoir Books en castellà i català, és una joia costumista de Satrapi que funciona com «una radiografia íntima, còmplice i profundament subversiva de la dona iraniana contemporània». La història s’esdevé en una habitació on un grup de dones de tres generacions diferents —àvia, mare, filla, tietes i veïnes— es reuneix a prendre el te a la tarda. Mentre els homes fan la migdiada, aquestes dones inicien una tertúlia sense censura sobre temes tabú: «el sexe, el matrimoni concertat, la infidelitat, els homes, el divorci i les pressions socials sobre la virginitat (concepte que dona un doble significat irònic al títol del còmic). Lluny de la imatge submisa que sovint exporta Occident, l’autora retrata unes dones intel·ligents, irreverents, desacomplexades i dotades d’un humor negríssim».

Després d’aquelles espectaculars tres primeres novel·les gràfiques i el seu èxit amb les dues pel·lícules codirigides, es va llaurar una carrera al cinema. La seva següent pel·lícula va ser La bande des Jotas (2012), un canvi radical respecte a allò que havia fet fins aquell instant, en tractar-se d’una producció independent de baix pressupost, una comèdia negra en format de road movie. La pel·lícula arrenca amb un embolic clàssic del cinema de suspens: l’intercanvi accidental d’equipatge en un aeroport. El personatge de la màfia que descobreix que algú s’ha emportat la seva maleta és la mateixa Marjane Satrapi i un dels innocents implicats en la persecució era la seva parella Mattias Ripa. Ripa, d’origen suec i economista de formació, i traductor a l’anglès de les novel·les gràfiques de l’autora, no només es va posar davant de la càmera per donar rèplica a la seva dona en aquest viatge còmic, sinó que també va exercir com a productor de la cinta.

La seva incursió a Hollywood va arribar amb la seva següent pel·lícula: Las voces (The voices, 2014), protagonitzada per un emergent Ryan Reynolds acompanyat de Gemma Arterton i Anna Kendrick. Però no seria fins al seu posterior projecte quan aconseguiria una gran estrena internacional amb una biografia d’un personatge universal: Madame Curie (Radioactive, 2019), rodada en anglès i protagonitzada per l’actriu Rosamund Pike, que adapta lliurement la peculiar novel·la gràfica Radiactivo. Una historia de amor y efectos colaterales (Radioactive: Marie & Pierre Curie, A Tale of Love and Fallout, 2010), de l’artista estatunidenca Lauren Redniss. La seva última pel·lícula, Paradis Paris (2024), que a més de dirigir-la en coescriu el guió amb Marie Madinier, compta amb un repartiment internacional coral encapçalat per Monica Bellucci i Rossy de Palma, una comèdia negra que busca el sentit de la vida a través del mirall de la mortalitat. El guió funciona com una comèdia d’embolics macabres on una dotzena de personatges es veuen forçats a reavaluar les seves vides «després de tenir una trobada directa, absurda o imprevista amb la mort. La premissa central planteja una tesi optimista però irreverent: davant la inevitabilitat del final, l’única resposta lògica és el coratge de continuar vivint».

En l’actualitat, és possible trobar en castellà tres títols publicats pel segell Astronave de Norma Editorial de la seva primera etapa com a il·lustradora, en concret: La amistad de un oso y otros cuentos persas (Sagesses et malices de la Perse, 2001, edición ilustrada en 2017), coescrit amb Lila Ibrahim-Lamrous i Bahman Namvar-Motlagh; i els contes infantils Los monstruos tienen miedo de la luna (Les monstres n’aiment pas la lune, 2001) i Ajdar (2002). Aquests treballs d’il·lustració van ser els primers que va realitzar després d’arribar el 1994 a França, on va cursar estudis a l’Escola d’Arts Decoratives d’Estrasburg. Va ser arran del seu trasllat a París el 1997 quan va iniciar la seva carrera com a il·lustradora, cosa que la va portar a realitzar Persèpolis, afavorida per companys de professió que havien percebut el talent latent i com resultava d’interessant la seva experiència personal. El seu treball pictòric la va portar a produir rellevants exposicions en galeries d’art al llarg de la seva carrera, sent reconeguda com a doctora honoris causa de diverses universitats, així com membre de l’Acadèmia de les Belles Arts de França el 2024.

La seva última publicació destacada correspon en realitat a una obra coral on Satrapi va exercir com a coordinadora de vint-i-un autors de diferents nacionalitats i estils, una necessitat imposada per poder complir l’objectiu de publicar-la just el dia de l’aniversari de la mort de la jove iraniana d’origen kurd, Mahsa Amini, qui amb vint-i-dos anys va morir sota custòdia policial, plena de contusions i amb forts cops al cap, després de ser arrestada per mostrar lleugerament un floc de cabell al carrer, quan caminava amb el seu germà. La seva mort a mans de la coneguda com a «Policia de la Moral» va generar una onada de protestes al país sense precedents, adoptant, de forma espontània, el lema «Dona, Vida, Llibertat» (Zan, Zendegi, Azadi, en persa), una expressió que ja havia sorgit i s’havia utilitzat amb anterioritat, a finals del segle XX, per reivindicar el moviment d’alliberament kurd, i popularitzat per diverses figures polítiques i culturals. L’expressió recuperada, una vegada més, es converteix en un crit de denúncia que es trasllada de les muntanyes del Kurdistan als carrers de Teheran, actualitzant l’històric lema revolucionari kurd a la realitat de la situació de la dona a l’actual Iran (vegeu l’article La revolució femenina que canviarà l’Iran).

El títol de l’obra coral era tota una declaració d’intencions: Dona, vida, llibertat (Femme, vie, liberté, 2023). Dos mesos després del seu llançament, s’havia publicat en setze idiomes de moment (en persa està disponible en versió gratuïta a internet), incloses les edicions en castellà i català realitzades pel segell Reservoir Books del Grupo Editorial Penguin Random House i per l’Editorial Finestres, respectivament, en tots dos casos amb traducció de Carlos Mayor. Algunes de les històries són colpidores, totes basades en fets reals, com la de la dibuixant Coco, que il·lustra la història de la jove arrestada per anar a un camp de futbol i que va decidir immolar-se per no tornar a la presó. Alguns experts valoren el fet que es tracta de la primera revolució de marcat accent femení, amb dones protagonistes en el moviment, tal com queda reflectit en les històries curtes del còmic.

El divendres 25 d’octubre de 2024, al Teatre Campoamor d’Oviedo, Marjane Satrapi recollia el Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats. El text oficial de l’acta deia literalment el següent: «El jurat reconeix en la historietista, directora de cinema i pintora d’origen franco-iranià una veu essencial per a la defensa dels drets humans i la llibertat. Satrapi és un símbol del compromís cívic liderat per les dones. Destaca el seu talent per reinventar les relacions entre art i comunicació, com en la seva novel·la gràfica ‘Persèpolis’, en la qual plasma exemplarment la recerca d’un món més just i integrador». En les entrevistes realitzades aquella setmana va abordar el procés dolorós de continuar dibuixant i documentant les atrocitats del règim teocràtic iranià (als quals va definir com a «Guardians de la Revolució», no del país), i va admetre que li feia mal físicament la mà en dibuixar-los. Va desenvolupar una mena d’al·lèrgia i nàusees cada vegada que havia d’il·lustrar els repressors, perquè sentia que «tenen les mans plenes de sang», però assumia que era el seu deure moral fer-ho. I el nostre, el de llegir-la.