Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
S’acaba un curs escolar marcat per mobilitzacions de bona part de mestres i professorat per intentar aconseguir millores per al funcionament de tot el sistema escolar del nostre país.
Les vacances escolars, però, arriben com cada any amb una barreja de percepcions: per a alguns, són llargues; per a altres, massa curtes. Però, en realitat, allò que s’atura és només l’activitat formal de l’escola. L’educació, en canvi, no fa vacances. Continua present en la vida quotidiana dels infants i adolescents a través de les famílies, els esplais, les biblioteques, les xarxes associatives, els centres esportius o culturals i el conjunt de relacions que configuren el seu entorn. És en aquest context on pren una rellevància especial el joc, entès com una activitat essencial per al desenvolupament integral de les criatures.
El joc lliure, no dirigit i autònom, esdevé una eina fonamental per aprendre, créixer i construir la pròpia identitat. Els infants necessiten temps per explorar, per avorrir-se, per inventar i fins i tot per dur a terme petites transgressions de les normes. Aquestes experiències, lluny de ser anecdòtiques, formen part del seu procés maduratiu. Tot i això, aquest joc hauria de donar-se en un marc de seguretat: els infants han de saber que els adults de referència són a prop, disponibles quan calgui. I alhora, mantenir certes rutines bàsiques —com els àpats o el descans— que els aporten estabilitat sense limitar la seva llibertat.
La realitat actual, però, dificulta en molts casos aquest tipus de joc espontani. Les ciutats ofereixen espais cada vegada més estructurats i menys naturals, on sovint manca la possibilitat de relacionar-se amb elements essencials com la terra, els arbres o els animals. Aquesta distància amb la natura pot esdevenir una limitació important per a una educació plena. Recuperar el contacte amb entorns naturals no només afavoreix la salut física, sinó també la mental i la relacional.
En aquest escenari, cal també replantejar el paper dels deures escolars durant les vacances. Sovint es justifiquen com una manera de consolidar aprenentatges o evitar la pèrdua de ritme, però no sempre compleixen una funció realment útil. En molts casos són repetitius, poc motivadors i ni tan sols reben un retorn posterior. Les vacances haurien de ser un temps per descobrir, experimentar i relacionar-se amb el món d’una manera diferent, no una extensió de les obligacions escolars. Això no vol dir renunciar a l’aprenentatge, sinó entendre que aquest pot adoptar formes diverses i més significatives.
Les vacances haurien de ser un temps per descobrir, experimentar i relacionar-se amb el món d’una manera diferent
Els adolescents, especialment, necessiten espais de llibertat més amplis. La seva etapa vital implica una necessitat de rebel·lia, d’exploració i d’afirmació personal. En aquest sentit, la desobediència juga un paper clau. Desobeir no és necessàriament un acte negatiu; pot ser una forma d’aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat. Aquesta desobediència, al llarg del procés de creixement, anirà acompanyada de la capacitat d’assumir-ne les conseqüències. Força canvis socials i millores s’han aconseguit desobeint la normativa que existia. No tot allò que és il·legal, és il·lícit. En l’àmbit escolar, entendre la desobediència com una part del creixement ajuda a gestionar millor els conflictes. Quan els joves qüestionen normes o límits, no ho fan necessàriament contra les persones adultes, familiars o docents, sinó contra allò que aquestes representen i els límits que els hi han de posar. Si els adults saben acollir aquesta actitud amb fermesa i empatia, es redueixen els enfrontaments i es facilita el desenvolupament personal dels adolescents. La desobediència, igual que l’error, forma part del procés d’aprenentatge. Durant l’època de vacances el paper d’adult responsable els pertoca als familiars.
Cal recordar, però, que no totes les realitats familiars permeten viure les vacances de la mateixa manera. Existeix una gran diversitat de situacions socioeconòmiques i culturals que condicionen les oportunitats dels infants. Hi ha famílies que no poden fer vacances, que viuen en contextos precaris o que tenen dificultats per oferir activitats alternatives. Aquesta desigualtat fa imprescindible una intervenció pública que garanteixi que tots els infants puguin estar acompanyats i disposin d’oportunitats educatives durant tot l’any. Les famílies, sigui quina sigui la seva situació socioeconòmica o cultural, tenen les capacitats adequades per educar els seus fills i filles cal, doncs, compensar les mancances econòmiques que tenen (33% de pobresa infantil a Catalunya) i alhora donar suport a la tasca educadora que duen a terme. També cal fer atenció a alguns prejudicis d’origen cultural que impedeixen la igualtat de sexes en les activitats de lleure i oci. Hi ha algunes nenes a qui no deixen participar en colònies o campaments d’estiu o en algunes activitats dels esplais. És un problema important que retalla les perspectives de futur de nenes i noies: diria que no som prou conscients de l’existència d’aquestes situacions i per tant no es prenen actuacions per erradicar-les.
Hi ha famílies que no poden fer vacances, que viuen en contextos precaris o que tenen dificultats per oferir activitats alternatives
Quan arriba el final del curs escolar, també hi ha una barreja de sentiments. Tot i l’alegria per l’inici de les vacances, hi ha una nostàlgia latent per les relacions construïdes al llarg dels mesos. Aquestes relacions, sovint invisibles o poc explícites, deixen una empremta tant en l’alumnat com en el professorat. Escenes aparentment quotidianes, com la manera com els alumnes abandonen l’aula l’últim dia, poden revelar l’afecte i el vincle creat. Un grup d’alumnes que cada dia espera amb delit que sigui l’hora de sortir, d’acabar les classes, que s’aixequen ràpidament, s’acomiaden del seu mestre i se’n van; el darrer dia de classe el mateix grup, en arribar l’hora de sortida, s’aixeca lentament de les seves cadires, recull amb parsimònia les seves coses i es queden drets a l’aula fins que el mestre obre la porta i els diu frases d’acomiadament, surten finalment sense presses. No s’han posat d’acord, no han estat, segurament, conscients que no tenien tantes ganes de sortir… Han expressat, potser sense adonar-se’n, que els sabia greu que s’acabés el curs, que els sabia greu perdre la relació amb la mestra mantinguda gairebé durant deu mesos. Tothom està content de començar les vacances, però també enyorem els dies passats junts. Segurament per contenir el dol, als centres escolars, es celebren festes en acabar cada curs, sobretot amb els que acaben la seva estada al centre. El professorat fem sopars per acomiadar-nos fins el proper any.
Així, cada final de curs no és només un tancament, sinó també una oportunitat de creixement. Tant l’alumnat com el professorat evolucionen, acumulen experiències i es preparen per afrontar nous reptes. Amb aquesta mirada, les vacances no són una interrupció, sinó una continuació del procés educatiu en altres formes i espais. Un temps per viure, per experimentar i, sobretot, per créixer. La tasca educativa no sempre rep un reconeixement immediat. Moltes de les seves conseqüències es manifesten amb el temps, en la trajectòria vital dels infants i adolescents. Els coneixements concrets poden esvair-se, però les experiències viscudes, els valors transmesos i les relacions establertes perduren. Aquesta és, en gran part, la veritable mesura de l’èxit educatiu.
Tot això vol dir que el proper curs serà millor, totes i tots –mestres, professorat, alumnat i familiars- haurem crescut un any, serem més madurs, més experimentats, podrem ajudar-nos més a aprendre, a conviure, a ser millors persones… i això ho continuarem transmetent sense donar excessiva importància al reconeixement explícit. Enguany encara més: després de les mobilitzacions dutes a terme per millorar l’ensenyament i malgrat els errors comesos (exageració dels aspectes negatius de l’ensenyament, supressió de colònies i altres activitats, poca complicitat amb les famílies) i l’habitual inoperància del Departament, podem esperar que el proper curs sigui millor.
