Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quantes vegades ens hauria agradat entrenar algunes de les situacions més habituals del nostre context educatiu professional, abans d’haver-les d’afrontar per primer cop? Hi ha alguna manera d’apropar els estudiants a l’experiència professional, amb diferents nivells de detall abans fins i tot de l’inici de les pràctiques curriculars?
La simulació com a metodologia és una de les possibles opcions docents per donar resposta a totes dues preguntes. Aquesta s’ha anat consolidant com una metodologia clau per a la formació de diferents perfils professionals. En la seva llarga i habitual inclusió a l’aviació o en disciplines clíniques, permet recrear situacions professionals complexes en contextos formatius segurs, evitant les possibles conseqüències a tercers.
És una metodologia molt regulada, fonamentada en estàndards internacionals que han d’anar acompanyats de criteris de qualitat i components adaptats a cada institució a nivell estratègic, organitzatiu i pedagògic.
Transferència en l’àmbit educatiu
La transferència i el procés d’adaptació d’aquesta metodologia a altres àmbits ha estat tema d’estudi en els darrers vint anys. En especial, la formació inicial dels professionals de l’educació ha comptat amb diferents projectes i investigacions duts a terme per diferents membres de RELFIDO durant els darrers 7 anys.
El focus d’atenció s’ha centrat, entre d’altres, en la incorporació de la simulació als Graus de Pedagogia i Educació social, així com en estudis de postgrau com el Màster en Direcció i Gestió de Centres Educatius i el Màster de Formació de Professorat d’Educació Secundària. Aquestes experiències s’han difós en multitud de congressos nacionals i internacionals, així com en diferents publicacions, i han implicat més de 100 docents en pràctiques de recerca en docència i innovació docent.
Dissenyant situacions immersives d’aprenentatge
Cadascuna de les fases d’integració curricular de la simulació en diferents assignatures ha partit de l’anàlisi de diferents necessitats detectades en els estudiants i el contrast amb aquells colls d’ampolla que el professorat identifica durant el procés d’aprenentatge. Per això, s’han articulat diferents escenaris versemblants propis, recurrents i més o menys complexos del desenvolupament professional de destinació.
En aquests escenaris, els estudiants actuen, llavors, “com si ja fossin professionals”, des del seu “jo”, sense interpretar un paper assignat (com podria ser al role-playing). En ells, cada estudiant ha de respondre a temps real a dilemes, conflictes relacionals, decisions organitzatives… Des d’aquest punt de vista, aquest enfocament permet una mobilització de coneixements, habilitats i actituds en un entorn que procura i combina estratègicament la fidelitat conceptual, psicològica i física, així com un diàleg reflexiu, conscient, directiu, bidirectiu i consistent. D’entre les competències focus d’estudi dels escenaris de simulació podrien citar-se la presa de decisions, l’escolta activa, la creació de vincle o la coordinació entre agents educatius.
Des del punt de vista del professorat, tot el procés s’ha recolzat en estàndards internacionals (INACSL, ASPIH i ASPE), tenint en compte ingredients molt definits: formació específica del professorat, disseny i validació rigorosa de casos, redacció de guies d’acompanyament per a l’estudiantat, entrenament d’agents simulats (actors i actrius que col·laboren). A això s’ha sumat la institucionalització de processos de metadebriefing entre docents, que funcionen com a espais d’aprenentatge col·laboratiu i de revisió crítica de la pròpia pràctica docent i investigadora després de cada posada en pràctica d’una experiència de simulació.
Pel que fa als estudiants, algunes qüestions han constituït focus d’atenció constant en la integració dels programes de simulació: d’una banda, la generació d’espais segurs on poder arriscar, prendre decisions i autoavaluar en quin moment del procés d’aprenentatge es troben a cadascuna de les assignatures participants; de l’altra, construir un espai de reflexió (anomenat debriefing) on estudiants, docents i professionals experts del sector, després de l’acció simulada, comparteixen, contrastar, dialoguen sobre el que ha passat, en un pla de reconstrucció conceptual interactuant entre teoria i pràctica vivenciada. Per a molts, la simulació constitueix una excusa per promoure un debriefing, ja que aquí (en aquest procés, espai i temps) s’analitza el que ha passat, es resignifica l’error com a oportunitat i s’afavoreix una comprensió profunda transferible a noves situacions immediates o més llunyana i es reforça el sentit d’agència i confiança per resoldre situacions complexes futures, així com una presa de consciència més gran respecte a les seves consciències.
Evidències i desafiaments en la posada en pràctica
Fins ara, les investigacions realitzades evidencien allò que la literatura ja ha confirmat en altres sectors: que la simulació facilita aprenentatges que suposen un primer xoc de realitat professional. Alhora, a través de la recreació i acció intencionada en situacions professionals, l’alumnat desenvolupa habilitats de presa de decisions, comunicació professional i regulació emocional, alhora que és més conscient de la seva identitat professional.
Alhora, també presenta desafiaments rellevants. La integració curricular de la simulació continua sent desigual, sovint depèn de l’impuls d’equips concrets i s’enfronta a restriccions d’horaris, espais i recursos humans (per exemple, la difícil, encara que sempre compromesa, figura de professorat que no disposa de dedicació horària plena a la docència).
Un altre desafiament té a veure amb la percepció de certs docents a considerar la simulació com una tècnica afegida, una dinàmica que no requereix cap formació per a la seva aplicació. La complexitat de la metodologia va molt més enllà: des de la identificació de situacions simulables per la seva rellevància, passant pel disseny d’escenaris i la preparació d’actors i actrius, i sense oblidar l’envergadura pedagògica que adquireix el debriefing.
Des d’una altra perspectiva, cal esmentar també que persisteixen tensions entre cultures avaluatives centrades en el rendiment individual i l’enfocament col·laboratiu, dialògic i orientat a l’error que exigeix aquesta metodologia, encara amb un hàbit desigual entre docents.
Alhora, continuen existint dificultats en el mesurament de les evidències sistemàtiques sobre la transferència a mitjà i llarg termini: encara no se sap en quina mesura les competències entrenades en escenaris simulats en educació se sostenen durant les pràctiques externes i els primers anys d’exercici professional.
Per acabar, cal una visió globalitzada de la simulació tant pel que fa a la seva integració al llarg d’un pla d’estudis, al seu complement i diàleg amb altres metodologies i la col·laboració institucional per trencar certs compartiments estancs i limitacions en horaris, assignatures, perfils professionals…
Nous focus de recerca
Són múltiples les vies i alternatives de recerca que es divisen als propers anys respecte a la utilització de la simulació en el context de la formació de professionals de l’educació i, per extensió, dels estudiants universitaris. En el nostre cas, les línies de recerca emergents apunten a la necessitat de dissenyar indicadors d‟impacte que connectin la simulació amb la millora de la qualitat i l’equitat educatives, més enllà de l’acompliment puntual de l’estudiantat. Això implica continuar explorant la combinació entre simulació presencial, tecnologies immersives i anàlisi de vídeo, així com enfortir la col·laboració entre universitat, centres educatius i entitats del tercer sector per codissenyar casos que responguin a problemes socials reals. En aquest sentit, la simulació no és només una eina metodològica, sinó un dispositiu per articular recerca, innovació i compromís social en la formació de professionals de l’educació.
Des de l’inici d’aquestes implementacions, RELFIDO ha tingut molt present que la incorporació de la simulació a aquesta formació inicial i permanent no és ni una moda ni una manera de suplir les classes teòriques. Més aviat, una manera d’apropar la universitat als reptes reals d’escoles, serveis socioeducatius i comunitats, per contribuir a desenvolupar perfils professionals reflexius, capaços de gestionar la incertesa i prioritzar l’equitat i la cura de les decisions.
Es tracta de preparar els futurs professionals de l’educació perquè incorporin a la seva pràctica habitual accions com assajar, equivocar-se i millorar constantment, articulant una inversió estratègica que condueixi a garantir drets, prevenir danys, fomentar el benestar de professionals, nens i adolescents i més qualitat educativa.
