Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La crisi de les democràcies, la polarització política, els discursos d’odi o el paper de les xarxes socials en la construcció del debat públic continuen marcant l’actualitat. En aquest context, les reflexions que van centrar el cinefòrum ‘Quan la història es repeteix: comprendre la violència a través del passat’, celebrat al Palau Macaya de Barcelona, mantenen avui tota la seva rellevància.
Amb motiu d’aquesta trobada, un dels ponents va ser Matías Sirczuk, doctor en Filosofia, professor de Teoria Política a la Universitat de Buenos Aires (UBA) i especialista en el pensament d’Hannah Arendt. Lluny de les analogies simplistes entre passat i present, Sirczuk reivindica la necessitat de pensar críticament els fenòmens polítics contemporanis des de la complexitat. Durant l’entrevista, reflexiona sobre la crisi de la democràcia, la polarització, el paper de l’educació i els desafiaments que afronten avui les societats democràtiques.
Al Cinefòrum realitzat al Palau Macaya “Quan la història es repeteix: comprendre la violència a través del passat”, es planteja que tornar a Hannah Arendt és una necessitat política i ètica. Per què creus que ens torna a interpel·lar el seu pensament avui dia?
No ho plantejaria com una necessitat, sinó que el pensament d’Arendt ens ofereix eines per pensar situacions complexes de tipus divers, i moltes de les que vivim avui dia tenen certa semblança amb les que ella mateixa va afrontar. No es tracta d’una repetició, però sí que hi ha certa familiaritat, tant en les experiències polítiques com en la manera de pensar que ella va desenvolupar. Per això crec que és molt interessant tenir-la com a companya de diàleg per pensar el present.
Has parlat de les familiaritats, dels paral·lelismes entre el que ella va viure i el que vivim ara. Quins aspectes del present —guerres, polarització, discursos d’odi— fan que el seu pensament resulti tan actual, encara que pugui semblar cosa del passat?
Aquí m’agradaria matisar un aspecte que també he abordat al col·loqui del cinefòrum: pot ser enganyós pensar que estem en una situació anàloga a la seva. Molts discursos contemporanis intenten entendre el present amb un vocabulari pensat per a situacions polítiques diferents —es parla de l’ascens de les noves dretes i els autoritarismes com a “populisme” o “feixisme”, per exemple— i aquestes etiquetes sovint fan perdre el que hi ha de nou en els fenòmens contemporanis.
Per això, crec que Arendt no ens serveix tant per aplicar directament el que va pensar sobre l’ascens del nazisme o del totalitarisme, com per aprendre a procedir quan no tenim un vocabulari adequat per comprendre el que passa. Els fenòmens actuals no són una repetició del passat, però sí que s’assemblen. En un context de crisi de la democràcia com l’actual, tornar a Arendt té a veure, sobretot, amb aquesta experiència d’aprenentatge: pensar i comprendre quan ens falten els criteris per entendre el que està passant.
Arendt també insistia en la idea de pensar com un acte polític urgent. Què creus que vol dir això?
Per a Arendt, el pensament adquireix una urgència particular en determinades condicions: quan no es pot actuar políticament. Tota la seva reflexió parteix de la idea que el propi de la política és l’acció en concert amb altres a l’espai públic, mentre que el pensament i la comprensió són activitats vinculades més bé al judici que fem sobre els esdeveniments un cop ja han succeït.
El pensament esdevé una mena de refugi polític: ens permet sortir de la repetició i de l’obediència cega a lideratges o partits
Tot i això, en determinats contextos —sota governs totalitaris, dictadures o tiranies extremes, que no són els nostres propis— actuar a l’espai públic suposa un risc per a la mateixa existència, i llavors l’únic que queda és decidir no actuar, no obeir, no acompanyar la propaganda del poder, no formar-ne part. És aquí on el pensament esdevé una mena de refugi polític: ens permet sortir de la repetició i de l’obediència cega a lideratges o partits.
La polarització és un dels conceptes que més es fa servir avui, tant en el relat mediàtic com a les xarxes socials. Creus que dificulta la possibilitat de construir un espai comú, un espai d’entesa?
Sí, d’entrada diria que sí. Els discursos d’odi, i també els discursos més organitzats ideològicament, tendeixen a destruir l’espai públic i a generar una conversa només entre els qui ja hi estan d’acord. Això deteriora la qualitat del debat públic i la seva capacitat de generar transformacions socials. Els discursos que afavoreixen la polarització, que divideixen l’espai de manera mecànica entre “nosaltres i “ells”, compliquen les possibilitats de diàleg.
Dit això, criticar la polarització com a forma d’organització de l’espai públic no significa postular que aquest hagi de ser necessàriament un espai no confrontatiu. Pot existir un espai públic confrontatiu sense caure en la polarització ideològica en la qual ja se sap per avançat què dirà l’altre i què pensa un mateix, de manera que no es genera res de nou de l’intercanvi.
Quin paper juguen les xarxes socials —que avui la majora fa servir— en la transformació del debat democràtic, en aquest context de crisi de la democràcia de la qual parlem?
La meva resposta respecte a aquest tema és més aviat intuïtiva, ja que hi ha gent que investiga sobre aquests temes i tindran molt més coneixement. Dit això, tinc una visió molt crítica de les xarxes socials: crec que destrueixen l’espai públic. Van sorgir amb la promesa de democratitzar el debat i de generar horitzontalitat, però amb el temps s’ha vist que s’organitzen segons algoritmes que mostren a cada persona allò de què ja està convençuda.
Pot existir un espai públic confrontatiu sense caure en la polarització ideològica en la qual ja se sap per avançat què dirà l’altre
Aquest fet exacerba no tant la mateixa opinió, com la mateixa creença, i porta a confondre aquesta amb el que efectivament està passant. En general, les xarxes socials tendeixen a confondre el discurs que hi circula amb la realitat, i això ens allunya de la possibilitat d’entendre què és el que passa.
També hem parlat de l’altre, dels altres. Creus que estem perdent la capacitat d’escoltar-nos i de debatre sense convertir a l’altre en enemic?
Cal dir que l’estem perdent suposa una visió una mica romàntica, com si en algun moment l’haguéssim tinguda plenament. I, en contra del que acabo de dir sobre les xarxes socials, no crec que visquem un moment especialment dolent ni especialment bo per això.
Crec que a cada època hi ha l’oportunitat d’obrir-se al discurs de l’altre de manera no ideològica, i aquesta possibilitat continua oberta mentre encara som persones interessades per la política i pel que és públic. Es pot exagerar i dir que ara, amb el mòbil i les xarxes, tot és pitjor, però si la gent va ser capaç d’escoltar-se en contextos molt més opressius que el nostre, no crec que la nostra sigui una situació especialment dolenta. Té a veure, més bé, amb una capacitat que tenim les persones d’obrir-nos al discurs dels altres, i aquesta capacitat ni sempre està garantida, ni sempre està perduda.
Des d’una perspectiva educativa, què creus que pot aportar Arendt a docents i estudiants?
Hi ha un text molt interessant d’Arendt, La crisi de l’educació, que va publicar a la dècada dels 60 i que sempre m’ha interessat perquè és força contraintuïtiu. Avui dominen discursos que plantegen que el més important en educació és que no hi hagi jerarquies, que les institucions no tinguin estructura. Arendt, en canvi, entén que l’educació és, en general, la manera com ajudem les noves generacions a incorporar-se a un món que no els pertany: hi ha una funció de transmissió, i una pràctica inclusiva, que té un paper rellevant a l’hora de convertir els estranys en part d’una comunitat.
Crec que l’educació té aquesta funció, que no és necessàriament homogeneïtzadora, sinó que consisteix a introduir pràctiques en persones que encara no en tenen, perquè puguin formar part d’alguna cosa comuna. Arendt té molt a dir sobre aquest paper més conservador de l’educació —conservador no en el sentit polític, sinó en el sentit que vol conservar i transmetre una experiència a les noves generacions—, i crec que és rellevant tenir-ho en compte en els debats educatius actuals.
Consideres que l’escola —l’institut, l’escola, fins i tot la universitat— continua sent un espai on es pot aprendre a conviure democràticament?
El que és rellevant no és si continua sent aquest espai, sinó de quina manera ho és en cada situació. Sense dubte em sembla que és un lloc on els nens i les nenes aprenen a viure amb els seus iguals fora del context familiar, i aquesta experiència, parlant també des del meu lloc com a pare i com a professor, és necessàriament enriquidora.
L’escola, a més de transmetre continguts, transmet hàbits i formes de vincular-se amb els altres, i això té un impacte, positiu si la institució està ben estructurada, en les pràctiques democràtiques fora de l’educació. La democràcia no es redueix a les institucions polítiques sinó que suposa hàbits i pràctiques; per tant, desenvolupar-los a l’escola, a l’institut o a la universitat ens permet convertir-nos en persones més preparades per viure democràticament i per discutir amb altres en l’àmbit públic.
Entenc que el sistema educatiu també implica una transmissió de valors, però hi ha qui considera que ensenyar pensament crític o democràcia pot ser una forma d’adoctrinament. Creus que és possible ensenyar-ho sense que se’n digui adoctrinament?
Crec que, més que ensenyar continguts o valors, l’experiència compartida a les institucions ha de desenvolupar, no transmetre de manera adoctrinadora, pràctiques que permetin adoptar hàbits democràtics. En aquest sentit, estic en contra de dir als nens i a les nenes, o als nostres propis fills i filles, el que han de fer o de pensar. No dic que no calgui dir-los res, però estic convençut que aprenen molt més a través de l’experiència, de la repetició i dels hàbits que observen que del que un els diu.
Mentre hi hagi democràcia, hi ha recanvi institucional
Per això, m’oposo a carregar les persones, sobretot quan són petites, amb un discurs ple de mandats que sovint no poden complir, i que ni tan sols nosaltres aconseguim complir en la nostra pròpia pràctica. Però sí que crec que hi ha un ensenyament que implica mostrar, per practicar, per ensenyar d’una determinada manera i per escoltar l’altre, per entendre les seves disposicions i complexitats: això es pot transmetre sense necessitat d’un discurs explícit de valors o de continguts concrets.
Per acabar, tornant al tema de la crisi de la democràcia: quins creus que són els principals reptes per a les democràcies actuals?
És una pregunta massa ambiciosa. Diria que el gran repte és l’emergència de situacions conflictives —la precarietat, l’habitatge, la migració, la crisi climàtica…— canalitzades a través de lideratges antidemocràtics, que desperten els afectes i les passions d’una bona part de la població per mobilitzar-se en contra de les institucions públiques de la democràcia.
I com es podrien combatre aquests lideratges antidemocràtics, tenint en compte que sovint ja formen part del nostre propi sistema democràtic, que ja han arribat al poder?
Amb política. Mentre hi hagi democràcia, hi ha recanvi institucional, i per això crec que la millor manera de defensar-la és enfortir les institucions i confiar que funcionin bé, que aquest recanvi funcioni bé.
Al llarg de la vida democràtica aprenem que el desencant de la ciutadania amb els lideratges polítics serveis per a tots: quan governa un partit progressista, en algun moment la gent se’n cansa i vota per l’altre costat; i el mateix passa quan governa un partit antiprogressista, o ara que proliferen els partits antidemocràtics. Mentre hi hagi aquest recanvi, l’important és comprendre que les coses són contingents, que no són per sempre, que hi ha moments millors i pitjors.
Per això el primer és defensar les institucions que garanteixen el recanvi polític: són les que asseguren que els qui no ens agraden —o els qui creiem que no fan bé les coses— no hi seran per sempre. I això val tant per a qui pensa que les coses s’han de fer d’una manera com per a qui creu el contrari.
Al capdavall, el més important de la democràcia és que és un espai on existeix la pluralitat de perspectives i opinions. Quan hi ha lideratges que volen clausurar aquesta diversitat, cal evitar que ho aconsegueixin, encara que això depengui del context i de si l’amenaça és o no immediata. I després, sí: a l’escola, a la plaça, a l’estadi de futbol, a qualsevol lloc, cal continuar promovent, amb actes i amb paraules, els principis democràtics.
