Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un mes i escaig després de la visita del papa Lleó –que ja és gaudint de les seves merescudes vacances a Castelgandolfo–, a tocar de les tòrrides portes agostals, és el moment d’anar fent llistat de lectures estivals. Pot sobtar als lectors de El Diari de l’Educació que s’hi recomani una carta encíclica papal – tranquils, no cal que en sapiguem la terminologia vaticana, basta apuntar que és un escrit ofert per a tothom -, la Magnífica Humanitas que, malgrat el títol en llatí, prou intuïtiu, porta un subtítol ben esclaridor i interessant: Sobre la custòdia de la persona humana en els temps de la intel·ligència artificial. Per a qui no hi estigui avesat, la primera carta encíclica que escriu un papa acostuma a ser el seu text programàtic, aquest també n’és el cas, i queda ben clar que la testa albina no té el cap en blanc. Si l’agustí Robert Prevost va escollir el nom de Lleó va ser, precisament, per emular al darrer papa tocai i escriure sobre les noves Rerum Novarum, sobre les noves “coses noves”, amb el mateix caràcter social que va tenir Lleó XIII, l’iniciador de la Doctrina Social de l’Església.
Si ja teniu el llistat de lectures programades, fins i tot comprades, que és el previ intencional on moltes lectures queden sense encetar, us comparteixo a mode d’espòiler unes reflexions sobre els punts dedicats a l’escola, dels números 143 a 147, que es troben encapçalats amb el títol de El rol central de l’escola. A part de recordar, ja al primer punt, que «els pares tenen el dret primari i inalienable d’escollir el tipus d’educació i de formació que s’imparteix als seus fills», una cantarella obligada i massa oblidada que trobem ja al Gravissimum Educationis (Concili Vaticà II, 1965), Lleó constata que «El món educatiu es troba avui davant d’alguns reptes inajornables». Vegem dos d’aquests reptes que “com el pa nostre de cada dia” es demana que hi responguem de forma “inajornable” el dia d’avui.
El repte de caràcter pedagògic
«El desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la IA fa que els plans d’estudis concebuts per a una altra època quedin ràpidament obsolets, mentre que l’organització de l’escola, els espais, els mètodes d’avaluació i la pròpia figura del docent s’han de replantejar amb vista a una educació veritablement integral, oberta a totes les dimensions de la persona.» (Magnifica Humanitas, 145)
Havent parlat en el punt anterior sobre el repte sociopolític sobre la sostenibilitat de l’escola amb més compromís social, aquí Lleó planteja tenir una mirada estratègica i actualitzada en l’àmbit educatiu. Això té implicació en l’organització, és a dir, en el lideratge i la governança escolar, com també en el conjunt de la comunitat educativa, especialment en els docents. Ara bé, no es tracta d’una actualització que meni a la innovació com una fugida cap endavant o, pel contrari, un retorn a mètodes obsolets com a fugida cap endarrere. Lleó proposa un irrenunciable, una fita clara en un ambient fragmentat i dispers com el nostre: l’educació integral de la persona. Hi ha moltes maneres d’expressar aquesta educació de caràcter holístic però, en ambients educatius catòlics, segurament també en d’altres, sol ser un lloc comú parlar d’educar Cor, Cap i Mans (el papa Francesc ho repetia insistentment) o, en anglès queda millor perquè coincideix en tres “H’s”: Heart, Head and Hands. Una educació integral que aprofundeix en allò nuclear de la dignitat de la persona humana; una educació “amb ànima”, al capdavall.
El repte de caràcter intel·lectual i sapiencial
«Molts educadors perceben ja els signes d’una possible deshumanització, en què les persones “saben moltes coses” però tenen dificultats per donar un sentit a la seva vida ―també degut a la incapacitat de connectar la informació i els coneixements― i per a no perdre de vista l’horitzó de sentit. És necessari promoure una veritable higiene de l’atenció: ritmes que incloguin silenci, estudi reflexiu, lectura, anàlisi ponderada; sense aquests elements, la llibertat interior es pot veure compromesa.» (Magnifica Humanitas, 146)
Possiblement, a molts pedagogs els hauria encantat haver encunyat l’expressió de Lleó “higiene de l’atenció” atesa la situació a les aules. Hi ha quelcom d’això en el conegut assaig de la filòsofa Simone Weil «Reflexions sobre el bon ús dels estudis escolars en vista a l’amor de Déu», on la Verge Roja (així l’anomenaven) afirmava que, al capdavall, quan estem ben atents, estem fent oració. Una “atenció higiènica”, sense sorolls ni cacofonies auditives o mentals de diverses menes, és potser el millor que podem proposar avui a l’alumnat i a tota la comunitat educativa. Com deia sant Ignasi de Loiola “no el mucho saber harta y satisface el alma, sinó el sentir y gustar las cosas internamente”, un previ del que, més tard, Ausbel va anomenar “aprenentatge significatiu”. És significatiu allò que saborejem, per això sabem. Apartem el soroll, aquest és el tercer repte inajornable.
Vers un Pacte Educatiu Global
«Aquesta (Aliança educativa) es fa realitat quan els principis fonamentals es tradueixen en objectius educatius: educar en la sobrietat i en el sentit dels límits; educar en el reconeixement del dret de l’altre i dels qui vindran després de nosaltres a gaudir dels béns que ens han estat donats, o que l’enginy humà posa a la nostra disposició; educar en la llibertat i en la responsabilitat; educar en el sentit de la transcendència i del bé comú.» (Magnifica Humanitas, 147)
Els punts dedicats al món escolar a la Magnifica Humanitas acaben amb un fet que és de sobres ben sabut: aquí hi som tots i entre tots ho hem de tirar endavant de la millor manera possible perquè ens hi juguem molt. En l’àmbit catòlic aquesta obertura estratègica rep el nom de “Pacte Educatiu Global” i ja va ser iniciada amb el papa Francesc a finals de 2020. A on ens podem trobar? En una educació que no sigui transhumanista (que accepti i eduqui en els límits i la contingència humana), que promogui i tingui molt clara la dignitat inalienable de la persona humana (i no s’hi mercadegi o es menystingui com a part d’un procés), en que cal educar a que “tot és de tots” (el destí universal dels béns, que no implica necessàriament una gestió exclusiva governamental), on la tecnologia està al servei de la humanitat (no al revés!), en un ambient de llibertat i competent… que no escapci tampoc la dimensió transcendent de tota persona. Si algú està d’acord amb això doncs, com diu aquell anunci… “Parlem?”
Acabem… Keep calm, i eduquem
«L’escola no està cridada a perseguir la velocitat del món digital, sinó a oferir allò que el digital per si sol no pot donar: temps compartit per aprendre i relacions fiables.» (Magnifica Humanitas, 147)
A l’anterior papa, Jorge Mario Bergoglio, li haurien d’haver donat un Premi Novel de literatura només per la quantitat de neologismes que va aportar. Es notava que havia estat professor de literatura i que era argentí! Un dels seus neologismes que ha tingut més fortuna és el mot “rapidació”, el fer i viure ràpidament. Qualsevol ho associa fàcilment amb el llegat de pensadors de referència com Byung Chul Han (llegiu La crisi de la narració), Zygmun Bauman (llegiu Los retos de la educación en la modernidad líquida) o Marc Augé (llegiu Els no-llocs). És estiu, temps per a llegir però, sobretot, temps desaccelerat per a “perdre temps” amb els qui estimem. Una gran oportunitat educativa; per ara, i també de cara al proper curs. Fem una Magnifica Schola!


