Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest setembre, quan arribin els resultats de les proves PISA 2025, Catalunya no podrà comparar els seus resultats amb els d’altres territoris ni amb els de les edicions anteriors. És una situació greu, inaudita i francament difícil d’entendre, que el Departament d’Educació ha d’investigar i corregir. També d’explicar amb més detalls, certeses i autocrítica del que ha fet fins ara.
La falta d’un finançament just per als centres en funció de les seves necessitats, de figures socials o de ràtios diferenciades en funció de la complexitat fa que la qualitat del sistema educatiu recaigui en bona mesura sobre el dia a dia dels centres. Que les explicacions sobre el nyap de PISA 2025, encara en el terreny de la hipòtesi, segueixin el mateix patró –malgrat assumir-se un error de supervisió– és tan injust com il·lustratiu. Ens retorna inevitablement a PISA 2022. El Govern d’aleshores es va enredar mirant de traslladar la responsabilitat d’uns mals resultats de sistema a l’origen d’alguns dels seus estudiants.
Agradi més o menys PISA, trencar una sèrie històrica que permetia observar l’evolució dels aprenentatges de Catalunya en comparació amb altres països, i amb ella mateixa, és una molt mala notícia. Implica un forat en l’indicador educatiu de referència, que permet entendre millor els avenços o retrocessos en l’assoliment d’estàndards internacionals i aprendre d’altres països que, en condicions semblants, se’n surten.
Si PISA és un indicador de referència és també perquè actua com a motor de canvis
Però si PISA és un indicador de referència és també perquè actua com a motor de canvis. Després dels mals resultats del 2022, els reptes i l’origen dels problemes estaven tan clars com les prioritats que calia impulsar: la incapacitat per desfer les desigualtats comprometen la qualitat del sistema i els resultats. L’aposta per polítiques d’equitat estructurals que reclama l’Anuari de l’Educació 2026 d’Equitat.org és el que sí que han fet altres països.
Malgrat no poder comptar amb els resultats de PISA 2025, sabem que a Catalunya no haurien anat bé. No poden ser gaire diferents del que havien estat tres anys enrere. Les tendències en les avaluacions de PISA normalment mostren línies ascendents o descendents, sense canvis radicals. Com resumeix Francesc Pedró, codirector de l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026, “si un país està situat en la mediocritat, el més probable és que tres anys després continuï en la mediocritat”.
Des del 2022, Catalunya ha acumulat mals resultats a PISA, a les proves de competències bàsiques, a PIRLS i a TIMSS. També dos informes d’experts. En aquest període hi ha hagut dos Anuaris de l’educació completíssims i amb la implicació de més de 120 referents educatius. Malgrat això, Catalunya no ha estat capaç d’impulsar cap gran política de reparació de resultats i de millora equitativa del sistema com han fet Irlanda, Estònia o Portugal.
Si des de l’anterior PISA no hem fet res diferent, el problema real que tenim després d’aquest episodi no és la manca de dades i d’informació; és la incapacitat per convertir-la en prioritats polítiques, pressupost i acció. La falta d’ambició i valentia política, de corresponsabilitat de tots els actors per crear escenaris que facin possible reformes imprescindibles. Recuperar una participació fiable en les pròximes proves és imprescindible, però encara ho és més evitar que aquesta crisi paralitzi l’agenda de canvis que és ja inajornable.
Aquesta crisi, doncs, no pot convertir-se en una excusa per ajornar les decisions que el sistema educatiu sabem que necessita. Perquè, encara que aquesta vegada no disposem d’una fotografia internacionalment comparable, fa temps que sabem quins són els principals problemes de l’educació catalana i quines polítiques caldria impulsar per afrontar-los.
Un sistema amb un alumnat cada vegada més divers i amb necessitats més complexes no pot distribuir els recursos principalment segons el nombre d’estudiants
La primera prioritat ha de ser reformar el finançament dels centres. Un sistema amb un alumnat cada vegada més divers i amb necessitats més complexes no pot distribuir els recursos principalment segons el nombre d’estudiants. Finançar d’acord amb les necessitats i garantir més docents, especialistes i professionals de suport als centres que concentren més vulnerabilitat. Invertir més en qui més ho necessita aconsegueix fer pujar la mitjana del país i la qualitat de tot el sistema. Les mobilitzacions docents d’aquest curs també ha posat de manifest que compensar la insuficiència de recursos amb la dedicació i el voluntarisme professional és insostenible.
La segona prioritat és apostar decididament per l’educació primària. Millorar els resultats als quinze anys exigeix intervenir molt abans, garantint que tot l’alumnat arribi a secundària amb les competències bàsiques consolidades. Això implica detectar dificultats de manera precoç, atendre millor els diferents ritmes d’aprenentatge i reforçar els equips amb educadors, psicopedagogs, integradors socials i altres perfils professionals.
La tercera és protegir la continuïtat de les trajectòries educatives. El sistema ha d’evitar que les dificultats acumulades durant la primària es converteixin en desconnexió, repetició o abandonament a la secundària. Per aconseguir-ho, cal estabilitzar els equips dels centres vulnerables, reforçar l’acompanyament de l’alumnat i millorar la coordinació entre etapes. També crear 8.000 noves places d’FP bàsica, per cobrir la quantitat de joves que cada generació abandonen els estudis sense tenir l’ESO. La davallada en la taxa de joves amb ESO, que ha baixat del 93 al 86% en 6 anys, il·lustra l’atzucac educatiu actual.
També cal repensar l’avaluació perquè sigui una eina de millora i no una nova font de pressió. Un doble estudi recent d’Equitat.org, Millora educativa en entorns vulnerables i Escoles i professorat davant l’autonomia de centre, basat en una enquesta a 852 docents i 68 entrevistes en profunditat, proposa reduir la càrrega lectiva, augmentar el personal administratiu, incentivar la formació, impulsar xarxes d’aprenentatge, reforçar el suport de la inspecció i distribuir els recursos segons les necessitats dels centres.
Cal estabilitzar els equips dels centres vulnerables, reforçar l’acompanyament de l’alumnat i millorar la coordinació entre etapes
Catalunya ha de reparar la situació, restablir la credibilitat i treballar perquè no es repeteixi. L’educació pública és un bé essencial massa preuat com per deixar que creixi la desconfiança i tot el que s’emporta per davant. De l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació n’esperem garanties perquè això sigui un fet.
Mentrestant, podem passar sense PISA, però no podem passar ni un dia més sense posar en marxa les polítiques que calen. No cal una nova classificació internacional per començar a actuar. Els problemes estan diagnosticats i les principals solucions també. El repte és assumir que no decidir té conseqüències: més desigualtat, més dificultats per recuperar els aprenentatges i un sistema educatiu de menys qualitat.
Enmig d’aquesta polèmica tampoc és de rebut que hi hagi veus institucionalment rellevants més dedicades a alimentar la desconfiança amb el sistema per interès electoral que en corresponsabilitzar-se. Criticar l’aprenentatge de competències els dies senars, però aprofitar-lo els dies parells per carregar contra el sistema públic és infantil i ridícul, però sobretot llastimós.
Com recull l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026, els sistemes que han sortit de crisis educatives com la que tenim des de fa un temps a Catalunya, per exemple Irlanda, Portugal, Estònia o el Quebec, ho han fet gràcies a l’estabilitat institucional, l’equitat estructural i la confiança pública en el sistema. A Equitat.org continuarem implicats en conrear aquest darrer pilar, però demanem a Govern i actors que facin tot el que tenen a l’abast per blindar els pilars que els corresponen.
