Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Les consignes i els pretextos canvien, però els
mètodes del menyspreu són sempre els mateixos”, Stefan Zweig
En la nostra Constitució no apareix la paraula felicitat, però subestimar-la no seria correcte, doncs no és una qüestió aliena a l’Estat; són els governs els que garanteixen, amb la seva tutela, el compliment dels drets socials dels éssers vius, és a dir, oferir-los totes les oportunitats possibles. En el segle XVIII, la Il·lustració la va incloure juntament amb el coneixement i el saber. La Constitució espanyola de 1812 a l’article 13 va declarar: “L’objecte del Govern és la felicitat de la Nació perquè la fi de tota societat política no és un altre que el benestar dels individus que la componen”.
No obstant això, confondre la felicitat amb el benestar passiu, el plaer immediat o l’absència de problemes, allò que J.A. Marina denomina felicitat tova, és un error. No és superflu repetir el que és cert: res té a veure amb la comoditat sinó amb l’esforç, una idea molt lligada a la de llibertat: aquella capacitat de resistir, tot superant-se a les dificultats resolent els problemes. Lliure és un concepte jurídic, no psicològic, es tracta d’utilitzar bé la informació i completar-la.
Les metàfores ajuden a pensar…
El nostre planeta s’ha reescalfat, travessa un llindar on l’aigua es converteix en vapor. És la societat gasosa, allà on tot es torna impredictible i on un braç caòtic domina sobre l’ordre, com va suggerir el filòsof Jan Baptista van Helmont fa segles, tot superant –malauradament- les propostes del vell Bauman; són formes que tendeixen a dominar els mitjans, el treball, el comerç, l’aprenentatge, es mouen per l’espai sense control.
Quan algú és atacat sense poder defensar-se, sigui pel seu origen, condició o ideals, es vulnera la justícia. Ara toca anticipar-nos als resultats de les accions ja que cada cop gaudim de menys oportunitats per reajustar. El clàssic mètode d’assaig i error està fracassant. En un món gasós és massa ingenu assajar quan passen calamitats, és com restar en un punt sense retorn, un panorama irreversible, com reflexiona el professor Innerarity: hi ha situacions que ja són irrecuperables, reparacions impossibles i altres sobre les quals tenim una limitada capacitat.
La vida en comunitat, de proximitat, el punt de vista emocional de l’intercanvi i les cures, són iniciatives de caràcter informal que fabriquen solidaritat
Un canvi d’època està reclamant la transformació radical de l’administració, perquè no es pot gestionar un model rendista de piròmans amb cap previsió i males decisions: evasió de capitals, governances rendides a bombolles financeres, volatilitat econòmica, especulació, fluxos comercials, intercanvi de divises, faules nebuloses creant pànic mediàtic… Allunyats de la realitat, castiguen les poblacions comprant favors polítics amb informació vaporosa, caòtica, amb paraules que prometen però que no realitzen; poder amb pur conflicte, un capitalisme violent, un liberalisme acabat i una socialdemocràcia confosa (amén d’altres corrents). És el poder amb els seus satèl·lits i les seves màscares, desviant l’atenció dels paradisos fiscals amb cerimònies de confusió, conreant escrúpols per dissimular i no enfocar el debat en el sistema que ho permet.
Un desig: que la capacitat de construir comunitat (potser ara l’únic antídot) continuï sent inherent a l’ésser humà per molt que ho pretenguin impedir. La defensa dels drets ha de renovar-se tanmateix que el despotisme adquireix noves formes per a combatre’ls.
Funcionàries de la humanitat i dels espais protectors: acompanyar, en molts casos de manera voluntària, és oferir possibilitats per a exercir la llibertat. Perquè la felicitat s’aprèn, s’entrena i es construeix amb eines i condicions, treballant l’hàbit de la voluntat, la fortalesa mental i el valor que aporta acceptar que ens equivoquem. La vida en comunitat, de proximitat, el punt de vista emocional de l’intercanvi i les cures, són iniciatives de caràcter informal que fabriquen solidaritat, tal com ho descriu l’antropòleg Carlos Giménez. Té a veure amb el que estem parlant: obrir portes i finestres per a reforçar les relacions, proposa ajudar a pensar, escoltar diferents opinions per a comprendre millor les diferències, reflexionar abans de decidir, reconèixer que ser responsable significa saber que els nostres actes tenen conseqüències. Perquè pensar també és actuar per al bé comú.
Aquest viatge arriba a la fi, encara però, resta un breu descans a l’ombra d’un arbre (si n’hi ha). El fracàs de les mirades deshabitades és quan algú escridassa a mig metre d’un altre sense adonar-se que està patint un tsunami al seu cap (darrere del nas), i el pitjor és que no ho sap. Un parell de pel·lícules: Un lloc anomenat Miracle, Les petites victòries.
