Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
1 de setembre de 2026
Aquest curs m’havia proposat no dir res.
No perquè pensi que tot està bé, sinó perquè estic cansada de reivindicar. I suposo que no soc l’única.
Però precisament aquest cansament m’ha fet pensar que hi ha algunes coses que no voldria deixar de dir, encara que sigui una vegada, a principi de curs i al lloc on crec que correspon dir-les: el claustre.
Fa temps que tinc la sensació que l’Administració ha aconseguit una cosa extraordinàriament eficaç: no només ha anat deteriorant les nostres condicions de treball, sinó que ha aconseguit que, en bona part, gestionem aquest deteriorament entre nosaltres.
Uns estan cansats de reivindicar. D’altres voldrien mobilitzar-se més. Alguns no es poden permetre perdre més dies de sou. I massa sovint acabem jutjant-nos entre nosaltres en lloc de mirar cap a qui determina les nostres condicions laborals.
Massa sovint acabem jutjant-nos entre nosaltres en lloc de mirar cap a qui determina les nostres condicions laborals
Jo mateixa segurament hi he contribuït alguna vegada preguntant: «Per què no ens queixem d’això?».
Però crec que hi ha una cosa que sí que ens hauríem de poder exigir: no normalitzar entre nosaltres allò que sabem que no és normal.
I això també ens interpel·la com a centre.
Hi ha moltes decisions que venen imposades per l’Administració. Però n’hi ha moltes altres en què el centre té marge, total o parcial.
I aquí crec que tenim sobretot un problema de comunicació.
No crec que tot s’hagi de votar. Direcció ha de dirigir i hi ha decisions que li corresponen. Però dirigir un centre educatiu no és només prendre decisions i comunicar-ne el resultat. És liderar un equip humà.
I liderar també és explicar.
Amb quins criteris es reparteixen les tutories entre departaments? Com es decideix qui serà tutor? Com s’han triat les noves coordinacions i els càrrecs? Quins criteris hi ha darrere dels horaris? Per què tenim equips docents a la tarda si sabem que altres centres aconsegueixen integrar-los en l’horari de matí?
Potser hi ha raons perfectament justificades per a tot.
Doncs expliquem-les.
Perquè quan demanes a un professional que assumeixi les conseqüències d’una decisió, el mínim és tractar-lo com un adult capaç d’entendre per què s’ha pres.
I potser és aquí on hauríem de recuperar també el sentit del claustre.
Per transmetre dades no necessitem estar vuitanta persones dues hores assegudes en una sala. Les dades es poden enviar. Una presentació es pot compartir.
Potser el claustre hauria de servir menys per informar-nos del que ja està decidit i més per entendre per què s’ha decidit
El que difícilment es pot substituir per un correu és la conversa professional: explicar decisions, escoltar objeccions, confrontar criteris, plantejar alternatives i saber quins marges tenim realment com a centre.
Potser el claustre hauria de servir menys per informar-nos del que ja està decidit i més per entendre per què s’ha decidit i poder parlar del que encara podem decidir.
Un exemple són les sortides. Al juny les vam votar, però continuem sense tenir clar quines es faran i quines no, perquè després de la votació es va obrir la possibilitat de fer les que es consideressin curricularment necessàries.
I aquí tornem al mateix: quins són els criteris? Qui determina què és curricularment necessari? Potser hi ha una explicació perfectament raonable. Però, una vegada més, el que falta és explicar-la.
Un altre exemple són les tutories individualitzades.
L’any passat vaig expressar que no hi estava d’acord i alguns companys em van dir que potser ho veuria diferent quan fos tutora.
Aquest any soc tutora. I ho continuo veient igual.
Els tutors necessitem ajuda, evidentment. Però no crec que sigui just alleugerir la sobrecàrrega d’uns professionals generant treball no reconegut per a uns altres.
No vull treballar menys a costa que un company treballi gratis perquè jo pugui respirar una mica més.
I encara hi ha la burocràcia.
Cada setembre reapareixen les programacions i altres exigències com si qüestionar-ne el format, el termini o la utilitat fos qüestionar la professionalitat del docent.
Potser hauríem de preguntar-nos més sovint: què ens obliga realment a fer l’Administració? Què és una decisió del centre? I què fem simplement perquè sempre s’ha fet així?
Si és obligatori, fem-ho. Si tenim marge, utilitzem-lo. Si es pot simplificar, simplifiquem-lo.
I ara que parlem tant de benestar, crec que hi ha una altra pregunta que no hauríem d’oblidar. Hem posat, amb raó, el benestar de l’alumnat al centre, però difícilment podrem sostenir-lo si deixem fora de l’equació el benestar dels docents que l’han de fer possible.
I sí: tot això conté un retret.
Però crec que tenim massa interioritzada la idea que qüestionar una decisió és atacar qui l’ha presa, que demanar explicacions és crear conflicte o que dir que alguna cosa no funciona és ser negatiu o reivindicatiu.
No ho crec.
Un claustre és també el lloc on s’han de poder dir aquestes coses.
Hem posat, amb raó, el benestar de l’alumnat al centre, però difícilment podrem sostenir-lo si deixem fora de l’equació el benestar dels docents
No podem reclamar que l’Administració reconegui la nostra feina mentre acceptem que una part d’aquesta feina es faci gratuïtament.
No podem reivindicar conciliació mentre considerem que la disponibilitat del professorat és il·limitada.
No podem parlar de salut mental i després jutjar la malaltia d’un company perquè no la podem veure.
I no podem demanar que se’ns tracti com a professionals si renunciem als espais on podem parlar, preguntar, discrepar i exigir explicacions com a professionals.
Potser no podem canviar l’Administració des d’aquest claustre.
Però sí que podem decidir quin claustre volem ser davant d’aquesta Administració.
I a mi m’agradaria que fóssim un claustre que, fins i tot quan està cansat, no deixa de pensar, de preguntar i, quan cal, de dir que no.
