Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avui és un matí qualsevol d’estiu del 2026. Hem clarejat amb les mateixes notícies ecocides i genocides que dia rere dia els noticiaris i les xarxes socials ens escupen. Des de fa massa temps, hi ha una proposta clara que aposta per destrossar el planeta i per polaritzar els discursos sobre com habitar-lo. Un temps que pesa, que es fa llarg, un temps que desespera.
La guerra, els incendis, la crisi migratòria i de vivenda, juntament amb la pèrdua de drets fonamentals, configuren un paisatge desolador. A això cal sumar-hi trobades quotidianes amb familiars i veïns en què escoltem relats negacionistes al voltant de la crisi climàtica, el sistema patriarcal i colonial: “Abans sí que feia calor, abans no teníem aire condicionat i els homes treballaven de sol a sol al camp, això sí que era calor, això del canvi climàtic és una invenció,” incendis. I sí, incendis hi ha hagut sempre, però no així.
Fa temps que sentim que no hi ha res a fer, que les coses no canvien i que el futur serà encara pitjor que el present. Sembla que el “campi qui pugui” és el mandat que guia els pensaments de tots i, per tant, les accions.
Però avui, un matí qualsevol d’estiu del 2026, proposem pensar juntes sobre algunes coses que ja avançava la meva companya Gadea Gutiérrez a l’article Canviar un “no” per un “potser”. I és que la inèrcia de la violència i les propostes de destrucció de la vida i del planeta no semblen deixar lloc a les coses belles i les accions boniques.
Però nosaltres sabem, com tu també saps, que existeixen, que hi són i han estat sempre, que hi ha comunitats que defensem els territoris i una vida digna de ser viscuda. Que només n’hi ha prou amb recuperar experiències i fer memòria d’altres relats per oferir alternatives, perquè una de les nostres propostes pedagògiques és ampliar, donar opcions, pensar de manera crítica, furgar en les paraules per prevenir l’odi.
Aquest curs, a InteRed teníem al davant el projecte “Joves canviant el relat: per societats justes, democràtiques, sostenibles i lliures de discursos d’odi i tota forma de discriminació i violència” , finançat per l’Ajuntament de Madrid. La proposta, mirada de manera incrèdula, semblava una mica el mateix de sempre. Educació en valors? Ja ho hem intentat, ens deien en alguns centres, i no funciona. Tot i això, les lents per les quals invitàvem a mirar eren unes altres i això és el que ens ha portat a l’esperança del canvi.
Marcs narratius
La teoria de marcs narratius ha estat les nostres lents i ens ha guiat quina brúixola pedagògica aquest curs. Aquesta brúixola està formada per quatre punts cardinals: la comunitat davant del relat d’heroi únic; la diversitat, com a vector principal; la interdependència, com a sosteniment de la vida, i la utopia, com a lloc possible.
Així hem anat sortint de la inèrcia de la desesperança per moure’ns amb les nostres lents de les coses belles i justes per Sucre (Bolívia), per Lavapiés, per Carabanchel i Villa de Vallecas, per Tetuan i Chamberí (tots ells districtes i barris de Madrid). Aquest any, a més, hem arribat per primera vegada al districte San Blas-Canillejas.
Juntes hem anat rascant paraules, travessant les emocions, qüestionat el que és evident, recordant històries, obrint espais per pensar i escriure les accions boniques que rebem i també donem. I tot això ho hem passat pel cos, ho hem sentit, ho hem imaginat, hem parlat de presents altres per construir futurs justos.
Però també ens hem topat amb allò incòmode.
Les joves ens han confrontat, ens han mirat des de lluny i ens han fet reflexionar molt sobre quines responsabilitats tenim les persones adultes d’aquest món que els estem deixant. Els ha dolgut que parléssim de futur quan tenen un present tan incert, cosa que ens ha fet anar més a poc a poc i parar per veure què els passa.
Però, com és això d’anar més a poc a poc quan el timbre sona, el temps no s’atura i la burocràcia prem? Doncs replantejant les sessions, fent molta feina en equip i buscant alternatives i recursos didàctics d’altres companyes que hi són. No hi ha fórmules màgiques, però sí una comunitat amb ganes d’il·lusionar-se i de plantar un nou paradigma educatiu.
En posem un exemple. Al desembre, en una sessió amb un grup de 25 xavals, un cop més, vam canviar la proposta educativa. Inicialment no entraven a res, no els interessava el que portàvem, es palpava l’enuig. Es va aturar la sessió per fer una assemblea i parlar. No va ser fàcil, però vam escoltar.
El grup estava enmig d‟un canvi d‟educadores i de cicle al‟institut. La seva quotidianitat havia canviat quan la plaça que feien servir es va ocupar amb terrasses, turistes i policies fent batudes racistes.
Havíem obert la sessió animant a imaginar-se el futur i es van haver de baixar tres pisos volant, perquè allà el que es necessitava, abans que res, era seguretat i confiança. Finalment, aquest grup no va treballar sobre un museu triat per nosaltres, va fer el seu propi museu, i va construir un fanzine col·laboratiu titulat “Mil fantasías” i, sense voler, van elaborar la seva pròpia utopia.
I és que acompanyar millor en aquest món en flames només ho podem fer juntes i organitzades. Nosaltres, des d’InteRed Madrid, hem apostat pels marcs alternatius i per més equip. Amb companyes, amb comunitats educatives unides, amb il·lusió i esperança, el canvi cap a societats justes, democràtiques, sostenibles i lliures de discursos d’odi i tota forma de discriminació i de violència és ja.
