Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En educació hi ha una sèrie d’idees-força, de mantres, si voleu, que han arribat a formar part del corpus teòric imprescindible per al bagatge conceptual i cultural de qualsevol docent. Són idees problemàtiques, però no pas perquè quedin al marge de l’evidència científica que tant necessitem incorporar a les pràctiques pedagògiques: quedar-ne al marge no seria cap problema, perquè no ens remeten a la ciència, sinó a la ideologia. El problema de debò és que són idees buides, que no volen dir res i que, per tant, poden voler dir-ho tot.
Així, avui qualsevol docent de primària —i, dissortadament, molts de secundària— té per una certesa tan inqüestionable que «l’alumne ha d’estar al centre» com que «tots els alumnes són educables». Les dues idees comparteixen un fort component axiològic i cap de les dues no és, en sentit estricte, empíricament demostrable. Però aquí s’acaba la semblança: la segona és un principi antropològic i ètic que fonamenta tota l’escola contemporània; la primera pateix una greu indeterminació semàntica.
Afirmar que «l’alumne ha d’estar al centre de l’educació» no permet descartar cap pràctica educativa ni comporta cap conseqüència concreta a l’aula. És el que se’n diu un concepte paraigua o, en termes de Laclau, un significant flotant: un lema de gran força retòrica i escassa capacitat prescriptiva, prou obert per justificar pràctiques mútuament incompatibles. Només adquireix significat quan algú hi afegeix una pedagogia determinada. I és aquesta pedagogia —no el lema— la que cal discutir.
Aterrem, doncs, en una conseqüència concreta, de les moltes que podríem triar, que em preocupa especialment. La idea que l’alumne ha d’estar al centre de l’educació s’ha fet servir de manera molt generalitzada per justificar que els interessos de l’alumne han de determinar tant els continguts del currículum —els «sabers», en la terminologia normativa actual— com les activitats concretes d’ensenyament i aprenentatge que es duen a terme a l’aula. Aquesta confusió, al meu entendre molt perillosa, compromet greument l’equitat educativa. L’eslògan «partir dels interessos de l’alumne» és molt antic —ja el trobem a l’obra de Dewey, que tanmateix entenia l’escola com una institució democràtica al servei de la societat—, però arran d’aquesta confusió, a la pràctica contemporània de massa centres ha acabat convertint-se en «només val la pena ensenyar allò que ja desperta interès». El mateix Dewey, de fet, va dedicar Experiència i educació a desautoritzar la pedagogia que se li havia atribuït.
L’escola és, justament, la institució creada per posar l’alumne en contacte amb allò que el seu entorn espontani no li ofereix
El problema d’aquesta deriva és que dona per descomptat allò que caldria justificar: que la funció de l’escola és satisfer l’alumne. I no ho és. L’escola no existeix perquè cada alumne obtingui exactament allò que desitja, sinó perquè la societat pugui transmetre a les noves generacions el patrimoni cultural, científic, lingüístic i moral que considera valuós.
Hannah Arendt ho formula amb precisió a La crisi de l’educació: el món és anterior als infants i l’educació consisteix a introduir-los en aquest món, no a reconstruir el món a partir dels seus interessos immediats. En aquest sentit, sostinc que la finalitat última de l’educació és col·lectiva. Makarenko ho va formular amb una radicalitat que avui incomoda: no és només que s’eduqui per a la comunitat, és que s’educa dins d’ella i a través d’ella. L’individu aïllat, posat al centre, no és el subjecte de l’educació sinó una abstracció.
I és precisament el buit del lema el que el fa colonitzable. Un significant que no diu res queda a disposició de qui el vulgui omplir, i dins d’una cultura de mercat ja sabem qui l’omple: «posem l’alumne al centre» llisca amb una facilitat sospitosa cap a «el client sempre té la raó». I encara més quan s’alia amb altres mantres dels quals parlaré un altre dia, com ara la llibertat d’elecció de centre. Per a la institució escolar —per a l’ensenyament públic més concretament—, això té conseqüències devastadores.
Perquè l’escola és, justament, la institució creada per posar l’alumne en contacte amb allò que el seu entorn espontani no li ofereix. I els interessos espontanis dels infants no neixen en el buit: estan profundament condicionats per la família, el grup d’iguals, els algoritmes digitals, la indústria cultural i el mercat. Si l’escola es limita a seguir-los, els alumnes que arriben amb capital cultural de casa en surten reforçats i els altres es queden on eren. Qui compensarà, doncs, aquesta influència?
Se’m podrà objectar que decidir què val la pena transmetre és un acte de poder, i és cert. Però la conclusió no pot ser abstenir-se’n: qui no rep de l’escola allò que a casa no li donen, no ho rebrà enlloc. Renunciar a transmetre el que històricament ha obert portes és, sota aparença de respecte, condemnar a no travessar-les. Els interessos previs de l’alumne són un excel·lent punt de partida, però un pèssim criteri per decidir el destí del viatge educatiu. Si proclamem acríticament que «l’alumne és al centre» fins al punt que el destí acabi depenent de les seves condicions de sortida —perquè això són, al capdavall, els interessos previs—, l’alumne haurà deixat de ser un ciutadà en formació per esdevenir un consumidor de serveis educatius.
