Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les dades sobre l’ús del català i els resultats educatius ens obliguen a actuar. L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2023 mostrava que només el 32,6% de la població té el català com a llengua habitual (la del 2028 no serà millor!). Alhora, els resultats de PISA 2022 —469 punts en matemàtiques, 462 en comprensió lectora i 477 en ciències— van evidenciar dificultats importants del sistema educatiu català. Els no-resultats de PISA 2025 a Catalunya només confirmen la caiguda en barrina.
Seria un error establir una relació causal entre l’ús del català com a llengua vehicular i els mals resultats. PISA no permet arribar a aquesta conclusió. El rendiment depèn de factors com la segregació, les desigualtats socioeconòmiques, els hàbits lectors, l’estabilitat dels equips docents, els recursos o la complexitat de les aules. Però també seria irresponsable negar que llengua i aprenentatge estan relacionats ja que sense una bona competència lingüística és difícil comprendre un problema matemàtic, interpretar un text científic o argumentar una resposta.
El català no és un obstacle per aprendre: és una eina d’aprenentatge i de cohesió. Per a molts alumnes, l’escola és l’únic espai on poden adquirir-lo i utilitzar-lo amb normalitat (massa docents obliden aquest fet en el seu dia a dia). Per això, garantir-ne la presència no és una imposició, sinó una política d’igualtat d’oportunitats. Al final de l’etapa obligatòria els nostres alumnes haurien de ser competents en català i castellà però això no passa. Això és especialment rellevant en alumnes immigrants, 3 de cada 10 del sistema educatiu, que se situen dos cursos de mitjana per sota del nivell educatiu dels autòctons (PISA 2025); això també val per a la llengua.
Hem de revisar l’aplicació real de la immersió perquè fa massa temps que és irregular i ineficient. En alguns centres hi ha massa distància entre el projecte lingüístic i la realitat de les aules, els passadissos, els patis o les activitats extraescolars. L’autonomia de centre o la llibertat de càtedra no poden servir d’excusa per incomplir la normativa (de fet no se sancionen botigues, professionals, ningú enlloc… per incomplir l’ús legal del català a Catalunya!). Calen decididament diagnòstics, objectius mesurables, formació específica, recursos i seguiment institucional efectiu i afectiu.
Una societat bilingüe només és sostenible si les dues llengües disposen de possibilitats reals d’ús, reconeixement i transmissió
També hem de prendre seriosament el risc de substitució lingüística. En molts processos de substitució, una generació parla la llengua minoritzada, la següent és bilingüe i la tercera adopta preferentment la llengua dominant. Això no significa que tot bilingüisme condueixi inevitablement a la desaparició d’una llengua però el perill apareix quan el bilingüisme és asimètric: tothom necessita conèixer el castellà, mentre que el català esdevé prescindible. Una societat bilingüe només és sostenible si les dues llengües disposen de possibilitats reals d’ús, reconeixement i transmissió.
Als centres educatius la deriva és escandalosament audible (i inaudible!). Avui els nens de 3 anys catalanoparlants en la majora dels territoris ja aprenen a renunciar a la seva llengua (quan els parlants d’una llengua estan per sota del 30% del total; la llengua desapareix de la vida pública!) i massa mestres no tenen cap formació en sociolingüística bàsica per entendre el seu rol clau en el futur del català; a primària i secundària els racons i treballs en grups penalitzen la llengua minoritzada; la supervisió i conseqüències per no fer ús del català a secundària, batxillerat i FP són inexistents (volguda inacció del Govern); les ràtios, en clau de llengua, han de ser un factor per suplementar els recursos educatius a disposar als centres (i cal singularitzar en funció de les necessitats; no només són aules d’acollida el que cal).
L’escola no pot revertir tota sola aquesta situació malgrat que el Govern, el Departament d’Educació n’és clau, ha de fer molt més. El país ha de crear més espais de socialització en català i reforçar els existents i els infants i joves han de poder jugar, fer esport, crear, relacionar-se i participar en català. També necessiten continguts i referents atractius: música, llibres, pòdcasts, videojocs, creadors digitals i produccions audiovisuals (per a quan un pla de còmics als centres educatius?, per exemple). Algunes accions, poques, van en la bona línia però en calen més.
Les institucions han d’assumir un compromís real amb la llengua; no val un Pacte per la Llengua de foto i titular. No n’hi ha prou amb pedagogia i bones paraules: calen fets, pressupostos, continuïtat i compliment de la normativa. Aquest compromís ha d’anar lligat a una identitat col·lectiva explícitament oberta ja que el català ha de ser una porta d’entrada a la nació, també per a les persones nouvingudes. Sovint sembla que la mort per inacció, el garantir que el català desaparegui sense fer soroll i que “no molesti” sigui el full de ruta del Govern i molt especialment del Gobierno i altres institucions de l’Estat.
Cuidar la llengua és una decisió política: descuidar-la, també. El mateix val per l’ús de cadascú. No hem de triar entre qualitat educativa, equitat i llengua. Protegir el català, millorar la comprensió lectora i reforçar l’escola pública, la que més pateix les desigualtats, formen part d’un mateix projecte de país.
Fem nostres les paraules de Pompeu Fabra “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.
