Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“L’administració diu que els gitanos ara, i des dels vuitanta, poden ser el que els doni la gana, però no s’adona que fa cinc segles que estem de merda fins al coll, o sigui que o ens ajudeu a treure-la o mai no serem res acadèmicament”. M’ho comenta Juan José Suárez, amb qui aquest curs coincideixo en un institut escola de Nou Barris. Segons explica, els gitanos han suportat segles d’exclusió social, i això s’ha traduït en una mena de por i baixa autoestima crònica. “El gitano no s’exclou perquè vulgui sentir-se lliure, l’exclusió ve de les institucions públiques i de la societat en general”, comenta.
“D’aquí ve l’absentisme —assegura Suárez—. És clar que la gran majoria de mares i pares volen que els seus fills es treguin l’ESO, sobretot perquè molts d’aquests pares ja van passar per l’escola, però no hi ha hagut una aproximació a aquest col·lectiu per part de les institucions. Si busquem la causa de l’absentisme, s’ha de mirar en la mateixa institució, és a dir, en un sistema que està obsessionat amb la uniformitat i l’homogeneïtzació, la qual cosa es contradiu amb una societat tan multicultural i multiètnica com la que tenim”.
Suárez és un personatge polièdric: nascut a Badajoz, va fer la seva vida a Madrid, on va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense i durant més de vint anys va estar lligat als escenaris, com a cantaor flamenc i compositor de música per a espectacles i pel·lícules. Fa uns anys es va traslladar a Catalunya per motius familiars, i és aleshores quan, de la mà de la Fundació Pere Closa, es va incorporar a l’equip de promotors escolars. “Una tasca preciosa”, diu, perquè “és molt bonic poder intervenir en les vides d’aquests infants”.
Absentisme, pedagogia i visualització
La tasca del Promotor escolar del poble gitano té tres potes, explica Suárez. La primera és combatre l’absentisme, “que és elevat i en alguns casos s’ha cronificat”, i per això forma part dels equips socials dels centres, juntament amb la TIS (tècnica d’integració social), l’educadora social i l’educadora emocional (ho escric en femení genèric perquè les que servidor ha conegut han estat sempre dones).
La segona és la cerca de l’èxit escolar de l’alumnat gitano, “i en aquest sentit fem un seguiment dels infants i adolescents, estem en contacte amb els tutors i mirem de ser un suport en la part més pedagògica”. El que no fan, aclareix, és “de guàrdia jurat”. Davant d’un conflicte, la seva estratègia és una altra. “Jo intento relaxar l’ambient i parlar amb el noi o la noia del que sigui —comenta—, jo no he de fustigar aquell qui ha ficat la pota, vull que intentem respirar i que ell o ella s’obri i poder-li proposar coses que no tenen res a veure amb la part acadèmica”. “El gitano és una persona sensible a l’art i l’estètica, no només a la música, i aquesta és una bona fórmula per desbloquejar coses”, afegeix.
La tercera pota de la tasca del promotor és la visualització de la cultura gitana. La Lomloe (2020) ja recull l’obligatorietat d’incloure la història i la cultura del poble gitano en els currículums escolars i el Reial Decret que la desplega, aprovat el 2022, inclou entre els sabers bàsics “la història i cultura de les minories ètniques presents al nostre país, particularment les pròpies del poble gitano”.
Però això encara és paper mullat. El promotor apunta que “aquesta incorporació de la nostra identitat en l’àmbit acadèmic seria una bona reparació, després de molts segles de dolor, i ajudaria també a reduir la conflictivitat, però la realitat és que la cultura gitana continua desapareguda de l’escola”. No obstant això, de material n’hi ha: “Tenim un manual fet fa uns anys per sociòlegs, historiadors i pedagogs gitanos que hauria d’estar ja a totes les escoles. Calen continguts seriosos com aquest, que fugen d’estereotips i prejudicis en ambdós sentits”.
Retallades fa dos anys: d’11 a 4 promotors
Fa tres anys, a Barcelona hi havia onze promotors escolars per a 32 escoles, i ara només en queden quatre per als mateixos centres. “Això suposa que els que quedem no podem fer bé la nostra intervenció perquè no tenim temps, i ens hem de limitar a posar pegats, que és el que fan els mals lampistes. Hauríem de tornar com a mínim al que teníem, i així jo podria estar dos dies a la setmana en centres amb força alumnat gitano i un dia en un altre que en tingués menys”.
Suárez se sap afortunat, ja que només està adscrit a cinc centres, mentre que la resta dels promotors de Barcelona ho estan en 6 o 7. A banda, hi ha uns quants centres més on fan intervencions molt puntuals. Així i tot, entre els seus cinc centres Suárez té un centenar d’alumnes dels quals fa seguiment; sap com són, les seves notes, incidències, etc. Segons diu, entre el 70 i 80% de l’alumnat gitano no crea cap problema, i per tant no necessita un seguiment especial. Els promotors treballen amb el 20-25% restant.
La clau, insisteix, és ajudar-los a recuperar l’autoestima i dotar-los d’una base acadèmica que els permeti afrontar la seva escolaritat amb èxit. I per això considera que s’ha d’incidir sobretot en la primària, ja que bona part dels conflictes que es viuen a la secundària tenen a veure amb aquesta baixa base acadèmica. “Anem bé si creiem que el problema de l’alumnat gitano és la conflictivitat. Clar que hi ha conflictes, com amb la resta d’alumnes. Però si per uns pocs casos extraiem una conclusió ètnica crec que ens equivoquem”, conclou.
