Pilar Alegria (Saragossa, 1977), ministra d’Educació i FP, ens rep al valencià Palau de les Arts durant la celebració de la XII Trobada sobre la professió docent que organitza la Internacional de l’Educació i l’OCDE amb un bon nombre de ministres d’Educació de mig món. L’agenda és molt atapeïda, de manera que en mitja hora cal intentar fer balanç de gairebé un any al capdavant del Ministeri i veure alguns dels reptes per als pròxims mesos: oposicions, estatut docent o els primers passos de la Lomloe a les aules coparan la conversa.
Gairebé un any des del nomenament Quin balanç en fa?
Faig un balanç molt positiu. L’agenda durant aquest any ha estat molt intensa. Crec que el fet positiu d’haver estat capaços d’aprovar una llei educativa, de començar a desplegar-la (el pròxim curs en els anys imparells ja es posen en marxa els canvis), el fet d’haver possibilitat fa unes setmanes aprovar la Llei d’FP, que era un deute pendents… Començar amb el debat, que m’atreveixo a dir que és la reforma més important que tenim, la de la professió docent amb aquest document de les 24 mesures i estem treballant per la posada en marxa d’una llei dels ensenyaments artístics per a la tornada de l’estiu. Agenda intensa i fent passos importants cap endavant.
Parlant de les 24 mesures, m’agradaria saber si hi ha algun calendari previst després que hagin passat quatre mesos des de la seva presentació.
Quan vam donar a conèixer el document, una de les primeres decisions que prenem en el Ministeri va ser arrencar amb un text que ens permetés establir el marc de les negociacions amb aquelles qüestions que històrica i reiteradament els mateixos docents ens havien traslladat com a importants que millorar o resoldre. Dic això perquè la prioritat no ha estat ni és marcar un calendari fix i exacte. És més important, crec, que tinguem aquesta capacitat d’escolta activa, diàleg amb totes les parts (professorat, administracions educatives, les organitzacions sindicals…); una flexibilitat per dialogar amb les parts implicades i començarem aquesta segona fase ara que hem recollit un número important d’aportacions de totes les parts interessades. Ens agradaria que en escasses setmanes puguem ajuntar-nos amb un documents més tancat i que parteixi de les qüestions bàsiques en les quals estem veient que pot haver-hi consens. El més important és continuar treballant amb allò en què hi ha major possibilitat d’arribar a acords i consensos importants.
En quines qüestions hi ha aquests acords?
Estem ara mateix recollint les aportacions de les organitzacions sindicals, CCAA… Hi ha cert consens en què hi ha qüestions en les quals es podria millorar, com la formació inicial. Però per respecte als interlocutors, ho volem portar de primera mà a les diferents taules.
Els sindicats trobaven a faltar més concreció en el document pel que fa a la professió docent. Per què el ministeri no es va ficar una mica més en aquesta piscina i en quina direcció podrien anar les coses?
Per part del Ministeri no hi ha hagut cap fugida. No és qüestió d’un mandat de la pròpia Lomloe. Però és veritat que a l’hora de plantejar aquest document de reforma de la professió docent ens va semblar més oportú no baixar tant a la concreció sinó marcar, com et deia, el perímetre dels temes a debatre i d’aquesta manera obrir al fet que tots els agents implicats poguessin plantejar qüestions per, en setmanes, poder asseure’ns amb diferents concrecions.
Jo soc respectuosa amb les decisions o opinions dels sindicats o les CCAA, però crec que tots els que estem en aquest món educatiu sabem que davant de qualsevol tipus de novetat, les opinions són plurals i divergents. Per això, ja que parlem d’una reforma que porta esperant 40 anys, enteníem que la millor manera no era començar plantejant un debat tancat. Vam voler fer-lo d’una altra manera. I ens asseurem amb les parts implicades amb qüestions més concretes.
Quin és l’objecte del document? Què ens agradaria? Tant de bo siguem capaços, a través del diàleg i els punts de trobada, d’arribar a aquest anhelat Estatut de la Funció Docent. La porta s’ha obert i tant de bo, de baix a dalt, puguem arribar a aquest Estatut. Aquest és l’objectiu. Com deia al principi, no hi ha un termini clar i determinat per arribar-hi perquè cal fer un camí, a poc a poc, i escoltant i parlant molt, que és el que ens millora també.
El compromís amb la reducció de la temporalitat és un interès del Ministeri i de les administracions educatives
Parlant de professorat, un dels temes complicats són les oposicions i el canvi del sistema. Els sindicats no han vist amb bons ulls la separació de les proves, que pot impedir que una mateixa persona es presenti a places de reposició o d’estabilització…
El primer objectiu que teníem, o un dels objectius més importants, era reduir un dels nostres principals mals, la temporalitat. Aquestes taxes de reposició zero, aquestes retallades pressupostàries del Govern del PP, amb la situació de pandèmia que hem viscut, ens han portat a unes xifres de temporalitat en el sistema educatiu no universitari entre el 23 i 24%. Teníem, a més, sentències europees que ens empenyien en aquesta direcció també, per la qual cosa l’objectiu era reduir al 8%. Es va aprovar una llei al desembre passat, en el Parlament, i havíem d’aplicar-la en el terreny de la docència.
Hi ha dos plantejaments, d’una banda els interins que tenen plaça prèvia a l’1 de gener de 2016. És el cas dels qui han de passar el concurs de mèrits. I una fase de concurs oposició per a les dates posteriors. El Consell d’Estat ens va fer una observació essencial en la qual determina que les places de reposició: persones que es jubilen, persones que van a un altre lloc i deixen la plaça, havien de ser cobertes a través de concurs oposició i no d’un de mèrits. Va ser un observació essencial i nosaltres la vam recollir. El que es va aprovar en el Consell de Ministres atén, d’una banda, a aquests interins que porten més temps, que podran consolidar la seva plaça en el concurs de mèrits i la resta podran participar en un concurs oposició, en el qual, com saps, s’han canviat diferents qüestions. En qualsevol cas hem d’anar cap a aquesta necessària estabilització que, et diré, és una reclamació important i històrica, i a mi és un dels temes que més m’han plantejat quan vaig a zones rurals: la grandíssima mobilitat que tenen els docents. Crec que amb aquestes proves, que es desenvoluparan fins a 2024, aconseguirem aquesta reducció de la temporalitat. I això redundarà en la millora de les condicions laborals i, per tant, en una millora del sistema educatiu.
El fet que les CCAA hagin plantejat la convocatòria d’enguany amb el sistema previ al negociat amb els sindicats deixa en dues convocatòries la possibilitat de baixar la interinitat al 8%. Donarà temps?
No tinguis cap dubte que, si hi ha algú interessat en què es facin, aquestes són les administracions autonòmiques. La prova de concurs de mèrits l’han de fer d’aquí al 2024. Hi ha un interès general, no sols per part del Ministeri. El compromís amb la reducció de la temporalitat en el sector educatiu és un interès del Ministeri i de les administracions educatives.
M’alegra el seu optimisme…
Crec que compartim l’objectiu, l’objecte de millorar l’educació. I millorar l’educació al nostre país depèn de molts factors i un d’ells és continuar millorant o millorar també les condicions laborals dels nostres professors i professores. És una de les principals premisses. Millorar el nostre sistema educatiu també passa per millorar els recursos i mitjans que tenim a disposició. I el millor recurs que tenim a la nostra disposició són els nostres professors. Com més capaços siguem de millorar la seva projecció laboral, molt millor per a tots.
I parlant de condicions de treball, cal preguntar per les ràtios. Deia en una entrevista que li semblava més interessant no fer una baixada de ràtios lineal sinó veient on tenia més impacte…
No és un tema senzill ni que tingui una resposta única. Tothom apostaria per tenir menys alumnes per aula, començant pel professorat que, de vegades, ho té molt difícil i cal reconèixer-ho. Però hem de partir sempre d’un plantejament: les ràtios han d’estar al servei dels objectius i els processos educatius. Així, el nombre d’alumnes que tinguem dins d’una aula haurà de ser l’adequat a l’activitat educativa que s’hi realitzi.
Et poso un exemple: no fa gaire vaig visitar un centre públic, l’IES Jules Verne a Leganés (Madrid), en el qual professors de diferents especialitats tenien un projecte educatiu en el qual ajuntaven diversos grups d’alumnes en un mateix espai. Així l’aula podia allotjar a 60 o 90 alumnes alhora durant dues hores, no una vegada, sinó moltes. Però la ràtio no es mesurava per curs, sinó per professor, que treballaven de manera cooperativa en la mateixa aula. I tothom valorava l’experiència de forma enormement positiva.
Per tant, la ràtio ideal ha de ser aquella que millor faciliti l’aprenentatge dels nostres alumnes, sempre, és clar, dins dels límits que ens puguem permetre. Però ha de possibilitar l’atenció a la diversitat, la inclusió, la socialització i la bona gestió de les aules. Dit això, en els últims anys les ràtios s’han anat reduint i ara mateix tenim uns nivells homologables als de l’OCDE, més baixos encara si ens referim a la ràtio per professor. I s’ha fet un esforç enorme durant la pandèmia, que seria bo mantenir en la mesura del possible.
En la regulació dels requisits mínims dels centres s’estableixen ràtios per grup segons les etapes educatives. Però sabem que en la pràctica hi ha altres fórmules per calcular què és el millor. Per posar un altre exemple: adaptar-les a les característiques de les àrees o matèries. Acostuma a posar-se l’exemple de l’anglès, assignatura en la qual són freqüents els desdoblaments dels grups. Però això no podia posar-se en una Llei i per això sempre s’ha optat per la fórmula de ràtio per grup i nivell, donant a les comunitats autònomes la flexibilitat necessària per a adaptar-la als seus dissenys curriculars i organitzatius. Per descomptat, aquí entren també les mesures de reforç de personal que hàgin de tenir els centres de màxima complexitat.
I, finalment, una vegada més, basem-nos en la confiança en els docents: Donem autonomia al professorat per organitzar els seus grups i el seu treball cooperatiu, dins dels límits que els espais i els recursos permetin. I hem de continuar esforçant-nos en la millora d’aquests recursos i la seva formació.
L’aprenentatge per competències en absolut menysprea la memòria ni la memorització
Això ho pot regular el Ministeri, una norma estatal que marqui que centres amb determinades circumstàncies poden baixar ràtios?
Més que fer una normativa estatal, hauríem d’arribar a un acord generalitzat amb les CCAA. Al final tenen la competència. Jo soc respectuosa i estic convençuda, després del que he viscut aquests dos anys, que els territoris estarien disposats a fer un debat en aquesta línia.
Canviant de tema… En uns mesos comença la Lomloe a donar els primers passos. Ja tenia força polèmica a la seva esquena, amb un percentatge de docents als quals no els agrada i fa uns dies amb un manifest signat per intel·lectuals. Sembla que un dels problemes importants sempre és el de les comptències vs continguts.
És que no és una antítesi, l’aprenentatge per competències i el memorístic no són antònims. L’aprenentatge per competències en absolut menysprea la memòria, ni la memorització. Ahir vaig tenir una reunió amb el secretari general de l’OCDE i amb el pare de l’informe PISA, Andreas Schleicher. Tots dos em van traslladar la satisfacció que hi ha a l’OCDE per la reforma educativa aprovada a Espanya i que el que estem començant a posar en marxa és el que altres països europeus havien i estan desplegant; i les conseqüències han estat positives objectivament.
Tota reforma comporta un debat acalorat, històricament. Això, per se, no és negatiu, ara bé, responent a això del manifest, respecto totes les opinions, en aquest cas, conservadores. Però si les propostes per millorar l’educació del meu país són no fer res o buscar sempre solucions en el passat, crec que no és el camí. En educació crec que cal remar al futur; fixar-nos en i fer les nostres alternatives que altres països europeus estan desenvolupant i que els estan funcionant bé; fer nostres les recomanacions d’organismes internacionals, que és el que hem fet en aquesta llei, i, en definitiva, posar tots els mitjans per millorar el sistema educatiu del nostre país.
El camí de la millora de l’educació no és no fer res o buscar solucions en el passat
Les crítiques que s’han sentit sobre la reforma educativa són reiteratives, no són noves. Algunes em criden l’atenció, per exemple: la repetició. Hi ha governs clarament conservadors que tenen la promoció automàtica, com Gran Bretanya. Al mateix secretari general de l’OCDE o (Andreas) Schleicher, els he parlat d’aquest debat i els sorprenia perquè en gran part dels països d’Europa la promoció, el pas de curs, és universal en l’etapa obligatòria. En la major part dels països europeus. Respecto totes les opinions, però tinc clar que per millorar l’educació del meu país fa falta remar cap endavant i no buscar, sempre, fórmules que ens porten a un passat que crec que no ens porten a cap part.
Com a ministra té el paper de confiar que les CCAA implantaran la llei sense més dificultat, encara que hi ha proves que en algunes passa el contrari…
El soroll… No, les proves, no, el soroll i la posada en escena ens diuen el contrari. Dic això perquè quan grates i llegeixes els decrets que aproven aquestes CCAA que tenen més interès a criticar la reforma educativa, de vegades exageradament, són pràcticament anàlegs al que ha aprovat el Ministeri d’Educació.
Pensava en Múrcia, també en Madrid, com els dos baluards més complicats. Continuarà havent-hi aquest soroll a partir del setembre? Li tocarà al Ministeri haver de renyar les comunitats?
Una cosa és el debat acalorat o la posada en escena i una altra cosa és què ens hem trobat. Des de la crítica al que es publica no és tan divergent. No deixa de ser curiós que facis una crítica però el que queda és el que legisles i el que trasllades als butlletins. I si un es pren la molèstia de llegir els documents que s’aproven, s’adona que no col·lisionen amb les del Ministeri. Evidentment, si hi hagués alguna qüestió que col·lisiona amb la llei d’educació, hi ha uns mecanismes de treball, de resposta entre ministeri i comunitats. La majoria de casos es resolen a través de converses o sol·licituds d’informació. Mecanismes molt ben greixats. Quan hi ha algun dubte ho traslladem i veiem si es pot o no fer. Espero que a partir de setembre, que comencem amb els nous currículums, el curs funcioni amb normalitat, i a més serà així, crec, perquè tenim uns magnífics docents.
Sé que els canvis en les lleis educatives comporten més treball per ells, però ho deia al principi, el treball que fan i han fet en la pandèmia ens porta a sentir un profund orgull per ells. Al costat dels sanitaris, el seu treball és el que més i millor ens permet tenir cohesió social.
En gran part dels països d’Europa la promoció, el pas de curs, és universal en l’etapa obligatòria
En relació a aquest esforç docent a partir de setembre, penso en els qui no tinguin clar això de l’enfocament competencial. No sé si hi haurà un esforç formatiu en aquest sentit.
Home, crec que una de les qüestions més importants, de cara a setembre i com a part important dins de l’objectiu de millora de la professió docent, és aquesta formació permanent. No sols pensant en aquesta manera d’ensenyar per competències, sinó perquè és una necessitat. Per exemple, amb la digitalització a la qual ens hem vist obligades aquest temps, des de 2020, ara amb els canvis de la formació per competències…
Un nombre important de docents al nostre país ja ensenya per competències. Faltava, crec, explicar-ho en una llei educativa. En les múltiples visites que faig als territoris et diré que he parlat amb molts professors i curiosament veien favorable que es recollís l’aprenentatge per competències i et deien que és el que porten fent fa molt temps, potser anomenant-ho d’una altra manera.
Encara que no sigui part de la pregunta, aquest objectiu de millora de la professió docent, com et diria? No volem millorar al docent; tenim uns magnífics docents dels quals em sento profundament orgullosa; volem millorar la docència, amb ells, perquè són els qui ens han traslladat la necessitat de fer un gir a les metodologies, a l’aprenentatge digital… En aquest camí, en aquest repte, estem molt il·lusionats i bolcats. En el centre del sistema, per descomptat, estan els xavals i, en la mateixa línia, estan els docents.
