Opinió

Dir és massa fàcil (i III): dins de l’aula

Que l’alumne sigui el centre i protagonista de tot acte educatiu no assegura que sempre recordem aquesta màxima. La realitat ens ho mostra: l’administració i els polítics se n’obliden, sí, i massa sovint; també les direccions dels centres són víctimes, a vegades, dels objectius, dels resultats, dels projectes, de la imatge o el que sigui que ens omple la supèrbia en aquell moment. Però, més enllà d’aquests cercles organitzatius, dins de l’aula, ¿són els alumnes el centre de l’acció educativa? Com hem d’actuar (quin rol, quin paper hem de desenvolupar) els docents davant dels nostres alumnes? Què ens preocupa o què ens ha de preocupar? Ens oblidem de quin és el nostre propòsit últim com a professionals?

Analitzem-nos. Tot i que, d’entrada, analitzar-nos no és gens fàcil. Perquè ser autocrítics, sense disfresses amb les quals amagar-nos o enganyar-nos, ja és prou complicat, però, a més, quan arribem a l’anàlisi de la relació amb les persones i ens allunyem de les fredes dades sobre el paper és quan veiem més clarament l’alçada dels murs, la profunditat real de les trampes i la solidesa de les cadenes invisibles que ens lliguen a les nostres misèries. Quan mirem als ulls de les persones i no la fredor dels estudis i les dades, llavors és quan la realitat veritablement ens sacseja. Per aquest motiu, donada la dificultat de l’anàlisi, crec que serà millor no divagar i centrar la mirada intentant respondre tres preguntes concretes: En què consisteix educar? Quina és la missió del docent? Com ho hem de fer a l’aula? (Aclareixo: que siguin preguntes concretes no implica en absolut que siguin fàcils de respondre).

Avancem, doncs. O, almenys, intentem-ho. En què consisteix educar? Ja us he dit que només puc parlar des de la perspectiva del docent envoltat d’alumnes perquè escric des de la sacsejada de qui mira als ulls dels alumnes. I és per això que afirmo: educar no és més que saber captar i provocar aquest moment meravellós en què un alumne descobreix, entén o admira, el moment únic en què per si mateix assoleix la comprensió d’un enigma, d’un problema, just aquell moment en què la mirada s’il·lumina. I pot ser amb la lectura d’un poema, la descripció d’un fet del passat, la resolució d’un enigma, l’observació d’una experiència, el descobriment d’un pensament, l’intercanvi d’opinions inesperades, la comprensió d’una complexa operació matemàtica o la reflexió crítica després d’un conflicte. Els que us hi dediqueu sabreu a què em refereixo. I si per casualitat hi ha algú que mai no ha descobert aquesta mirada en un alumne, potser hauria de reflexionar sobre el seu futur professional. Clar i ras. Perquè entendre aquest procés i saber com provocar el descobriment en els nostres alumnes és aconseguir l’excel·lència professional.

Ja ho he posat difícil, ho sé. Però, atenció, no penseu que s’esgoten aquí les dificultats. Encara falta un element molt important que ha de donar sentit (direcció, finalitat) al descobriment. En el procés de construcció de la personalitat de l’alumne és fonamental la formació del concepte dignitat. Els educadors juguem un paper essencial en el procés de construcció de la personalitat dels alumnes i en la formació d’aquest concepte fonamental. Perquè tots volem que els nostres alumnes arribin a ser persones adultes dignes, com també respectuoses amb la dignitat dels altres. I potser aquesta és la nostra missió última. Més concretament, en paraules d’una estimada amiga, els docents tenim la difícil missió d’ajudar a construir ments poderoses. I quan parlo de ments poderoses em refereixo a ments que pensen en el bé comú, en oferir l’esforç propi a la societat en la qual creixen, que manifesten el respecte a les persones amb les quals conviuen, ments que es construeixen en la solidaritat i la cooperació, en el rebuig inqüestionable a la segregació, a l’odi i a tota forma d’essencialisme racista o classista, ments crítiques, desprejudiciades, allunyades de sectarismes i creences, defensores de la ciència, la cultura, el diàleg i del rigor intel·lectual. ¿Pot ser una altra la nostra missió com a educadors i primers defensors dels valors lligats al coneixement, la democràcia i la cultura? ¿Tenim una altra manera de defensar la dignitat de les persones?

El problema, per descomptat, és trobar els docents que estiguin disposats a dur a terme aquesta tasca tan difícil i especialitzada i, a més, que siguin conscients de la dificultat de la tasca. És a dir, la qüestió és trobar docents ben educats. I què vull dir amb “docents ben educats”? Quan abans m’he referit als docents com a “servidors de les necessitats educatives dels seus alumnes”, no m’estava referint a docents voluntariosos, no es tracta de ser un bon samarità, sinó de ser bon professional amb una alta qualificació tècnica. És a dir, un docent ben educat és el que posseeix les competències específiques necessàries com per desenvolupar una de les professions més difícils i especialitzades del món (tot i la falta de reconeixement institucional o social) i que implica acceptar que el centre de l’activitat no és la divulgació d’una matèria o d’una especialitat, sinó el progrés, la formació i la construcció de la dignitat dels nostres alumnes (just el que havíem dit a l’inici, recordeu?). I el respecte a la dignitat de l’alumne es transmet en cada acte, en cada frase, en cada mirada que el docent ofereix als seus alumnes, i en cadascuna de les interpretacions que oferim de la realitat.

Un ‘docent ben educat’ posseeix les competències per desenvolupar una de les professions més difícils del món (tot i la falta de reconeixement), que implica acceptar que el centre de l’activitat és el progrés, la formació i la construcció de la dignitat dels alumnes

Així i tot, donades totes aquestes dificultats majúscules, encara algú esperarà que hi hagi una recepta per aplicar amb els seus alumnes a l’aula. És a dir, és possible que algú ens vulgui explicar com ho hem de fer a l’aula i que algú altre prengui apunts amb l’esperança de trobar el mètode. Doncs no. Ja m’he significat moltes vegades (enllaç) i, la veritat, no trobo com ser més contundent. No hi ha receptes miraculoses. Massa vegades ens tanquem en discussions absurdes i inútils, ens movem entre dicotomies reduccionistes estúpides, com si les discussions pedagògiques fossin converses entre hooligans del futbol. Fins i tot hi ha qui pontifica sobre mètodes infal·libles com si encara algú pogués creure aquestes ximpleries. Com bé diu la meva amiga, cadascú de nosaltres porta un mètode infal·lible dins seu. I això, per se, no és dolent. El que sí que és molt perillós és quan aquest mètode infal·lible que portem dins nostre es converteix en una creença ferma, quan nosaltres ens convertim en militants d’un integrisme metodològic.

Potser les edats, les etapes, els àmbits, les finalitats o les matèries, potser els contextos, potser tots aquests elements i alguns més ens hauríem de fer fugir de les fermes creences i dels mètodes definitius. Potser hauríem de ser més fidels a l’anàlisi crítica i l’avaluació, a les aportacions de les ciències cognitives i les experiències contrastades. O potser, senzillament, el nostre amor o desig pel coneixement ens hauria de conduir a una actitud crítica inqüestionable: l’apostasia metodològica. El docent no ha de ser esclau d’un mètode, el docent ha de buscar com educar en funció de les necessitats dels alumnes que té davant. Diguem-ho més clar: no hi ha mètode, hi ha la tensió de trobar sempre el millor recurs en funció dels alumnes que tenim davant nostre. I és aquesta recerca, aquesta tensió que produeix la construcció de la dignitat dels nostres alumnes, una competència essencial del docent ben educat.

Gràcies a Isabel García Ruiz, catedràtica d’institut de llengües clàssiques i amiga.