Opinió

Les divisions territorials catalanes: un reflex de l’escola pública?

Fa ja bastant de temps, un bon amic meu, basc de naixement i català d’adopció, geògraf per vocació, em va fer un comentari que encara avui recordo com si fos ahir: els catalans teniu una obsessió amb les fronteres. Més enllà que pugui semblar una generalització capciosa, al llarg del temps m’he adonat que simplement havia copsat una realitat des del prisma del foraster. Pensem-hi: som un país subdividit en quatre províncies espanyoles, que d’antuvi aspiraven esdevenir vegueries (què en va ser, d’allò?), 42 comarques, una mà de subcomarques, mancomunitats, municipis, entitats municipals descentralitzades, i potser encara que me’n deixo alguna, de subdivisió. Qui més qui menys, tots les aplaudim i ens delectem amb aquestes diferències. Si ets de Lles (de Cerdanya), probablement et sentis més del Baridà; si ets de Prats (de Lluçanès), potser fins i tot et sents d’un territori ocupat pel romanent del poderós Comtat d’Osona. Què sé jo, d’aquestes cabòries. En tot cas, a tots ens sembla molt útil que a Berga s’hi trobin tots els equipaments bàsics que donen servei a les persones que viuen des de Puig-Reig fins a Bagà.

Certament, la subdivisió, i l’atomització que aquesta irremeiablement comporta, té alguns beneficis com l’anteriorment descrit. És bo, adient fins i tot, adaptar les necessitats de la població local a la seva realitat social i geogràfica. Potser per aquest motiu, els nostres estimats Augustencs han impulsat els darrers temps un model semblant per a l’escola pública. Així doncs, el decret 102/2010 d’autonomia de centres consagra el sacrosant dret català a in-dependre, amb ple suport de «L’Administració educativa [qui] ha de respectar i donar suport a l’exercici de l’autonomia dels centres educatius […]». Gràcies a aquest decret, s’afirma i es confirma la nostra voluntat de ser lliures. Gràcies a aquest decret, som una mica més a tocar d’Ítaca. O no?

Els nostres joves mereixen un sistema educatiu igualitari, que els ofereixi els mateixos coneixements i les mateixes oportunitats amb independència de l’escola en la qual estiguin matriculats

Sens dubte, el 102/2010 és un text llarg i farragós, com els que solen caracteritzar la nostra burrocràtica administració de qui, en un exercici conspiratiu, podem arribar a pensar que ho fa ex professo. Ja sabeu allò dels arbres que no ens permeten veure el bosc. En tot cas, rescatarem un parell o tres de perles perquè vegeu de què parlo. Primer, a l’article 2 se’ns detalla que «L’autonomia dels centres educatius abasta els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials. El projecte educatiu del centre n’és la màxima expressió». Això no és una afirmació menor. De fet, d’aquí beu el pervers decret de plantilles i tota la mala maror que ha provocat als claustres del país. Segon, a l’article 18 s’afirma que «els centres han de determinar les seves normes d’organització i funcionament». De nou, una afirmació gens menor, ja que és tan àmplia com poc concisa, però que dóna lloc a grans diferències com ara que, en determinats centres, les faltes de respecte vers el professorat siguin tractades d’una manera més laxa que en altres o que hi hagi escoles on el mòbil és un estri més a l’estoig i, en altres, un aparell del dimoni.

Però això no és tot. Diu l’article 5, al punt 1/E (mare, sortiré d’aquí fet un legalista), que «el projecte lingüístic, s’ha de concretar a partir de la realitat sociolingüística de l’entorn i d’acord amb el règim lingüístic del sistema educatiu establert a les lleis». Jo soc filòleg, però crec que no cal ser-ne per copsar la contradicció que impregna aquesta sentència. S’ha de concretar o, millor dit, com es pot concretar un PLC on el català sigui la llengua vehicular en un barri on és, amb sort, la quarta llengua de la població? Potser aquest article condensa la contradicció entre un Departament d’Educació que insisteix que el català és la llengua vehicular de l’escola catalana i la realitat que veiem cada dia als nostres centres educatius i que, per cert, des de la Intersindical-CSC no ens cansem de denunciar, tot oferint un recurs com és la bústia de queixes lingüístiques, on pares i docents del país poden alertar-nos de l’incompliment de la llei 1/1998 de política lingüística i Llei d’Educació de Catalunya, encara vigents (amb permís de les altes togues espanyoles).

Els docents del país mereixen desenvolupar la seva tasca en igualtat de condicions

No m’allargaré més en l’anàlisi de totes les diferències entre els centres educatius que provoca aquest decret, que els atomitza fins al nivell que hi ha centres on la segona llengua estrangera sigui el francès i d’altres on sigui l’italià. Tanmateix, permeteu-me adoptar un to personalista i compartir amb vosaltres que he viscut de primera mà el sistema educatiu britànic, que és el súmmum de l’autonomia de centres. Allà, les direccions contracten el personal com si l’escola fos una empresa privada -oh, somni humit dels Augustencs – i gestionen, més o menys a voluntat, els diners que reben de l’estat en base a la quantitat d’alumnes que s’hi matriculen, els pares dels quals els solen matricular en base a la league table, un document infame on cada any s’hi publiquen les notes que l’alumnat de cada escola obté als exàmens finals d’etapa. És sobrer esmentar que aquest sistema crea un cercle viciós que perpetua la pobresa, tant econòmica com acadèmica, i que l’esperança de vida laboral dels docents amb prou feines supera els 5 anys per a la meitat del cos.

Ara cal que tots plegats reflexionem i ens preguntem si realment volem aquest model per l’escola catalana, però ja us avanço jo que no, que no el volem. Els nostres joves mereixen un sistema educatiu igualitari, que els ofereixi els mateixos coneixements i les mateixes oportunitats amb independència de l’escola en la qual estiguin matriculats. I també, per què no dir-ho, els docents del país mereixen desenvolupar la seva tasca en igualtat de condicions.