Opinió

L’imperdonable en el cas Nevenka

L’assetjament —si som rigorosos en l’ús dels termes— té les seves condicions i el seu escenari. L’assetjador (o diversos) i la víctima ocupen el centre de l’escena, sota les llums dels focus. Són necessaris per a la representació, però insuficients per a l’espectacle, ja que sense el públic que assisteix al drama, el teló cauria aviat. Els testimonis, companys de classe, animen, miren o assenteixen amb culpa i vergonya, però sense decidir-se a intervenir per por de ser les següents víctimes. Veure com es manipula i maltracta el cos de la víctima deixa el seu fora de perill. És l’antic axioma del boc expiatori: que l’escollit pagui i així conjurem el mal per a tots.

En l’assetjament adult, la funció del públic és més discreta, però igualment clau. El cas Nevenka ho mostra bé: el trofeu s’exhibia sense pudor per part de l’assetjador, era un secret a crits. Tant, que la víctima va haver de recórrer a la líder de l’oposició —quasi desconeguda per a ella— per trobar algun suport en el seu patiment. L’estil autoritari de l’assetjador no va ser cap sorpresa per a ningú, els rumors l’acompanyaven en l’imaginari col·lectiu. Hi havia intencionalitat, va perseverar en el temps i la víctima estava en una clara desigualtat, tres requisits de qualsevol assetjament.

Quan Nevenka va renunciar al seu paper i va revelar allò que ningú volia saber, va trencar les regles del joc i va confrontar cada veí (i veïna) amb la seva posició davant l’abús. El silenci es va trencar i, un cop aixecat el vel, ningú podia al·legar ceguesa. Això va ser l’imperdonable en el cas Nevenka: que no consentís continuar la representació, com si fos un divertiment teatral, i obligués cadascú a obrir els ulls i preguntar-se si consentien o no amb aquell horror. La resposta majoritària la sabem: el dit avall que indica el camí de l’exili. Nevenka va mostrar en ella mateixa, en el seu cos caigut, la destrucció que provoca l’assetjament.

Res a veure amb altres suposats assetjaments atribuïts a disputes polítiques, en què una popular líder es presenta com a víctima quan allò que està en joc és la seva funció i el seu poder polítics, i on, a més, no hi ha desigualtat possible. En el cas Nevenka sí que hi va haver assetjament perquè el que estava en joc era el seu ésser més íntim, la seva dignitat com a persona.